Laia Angrill (Peramola, 1999) fa feina a Cal Rosill, l’explotació ramadera familiar, on munyen cada dia un centenar de vaques. Venen la llet a la Cooperativa Cadí, que permet mantenir una seixantena de famílies ramaderes de l’Alt Urgell i la Cerdanya amb un model tradicional que és singular a tot el territori. Va estudiar Estudis Globals a la UPF, però assegura que, en acabar, no li va caldre tornar a casa, perquè no en va marxar mai. Actualment, és responsable de Relleu Generacional d’Unió de Pagesos. Defensa que un negoci ramader pot ser cooperativista i competitiu alhora. Mentre feineja, a la ràdio de casa parlen de la situació del sector. L’entrevista coincideix amb el dia que fa dos anys de les primeres protestes del moviment Revolta Pagesa.
Fa poc hem vist com l’extrema dreta votava al costat de l’esquerra al Parlament Europeu per portar l’acord del Mercosur al Tribunal de Justícia de la Unió Europea; Sílvia Orriols va anar a votar amb la samarreta de Revolta Pagesa. Com veus aquest suport de l’extrema dreta a la pagesia? Com s’hi pot respondre?
El sector agrari ha estat el gran oblidat des de fa molts anys per part dels partits més centristes, que haurien d’anar més alineats amb els seus interessos econòmics com a petits empresaris. No els han arraconat, els han abandonat totalment. Hi ha part del sector que es pot alinear amb l’extrema dreta pensant que vota a favor dels seus valors, però és una mort anunciada. La dreta està pensant en tot menys en regular problemes com el lloguer de la terra o modificar la llei de la cadena alimentària per limitar el creixement de les grans indústries i la seva acumulació de capital. És tot un treball de pedagogia que des del mateix sector hem de fer.
Està aconseguint generar simpaties entre la gent del camp, l’extrema dreta?
Entre molta part de la pagesia, sí, i em preocupa. Hi ha una certa generació jove de pagesos que s’hi reafirmen, fins i tot més que els seus pares, que potser podien tenir un discurs més d’anar fent, tolerem-nos, convivim… Aquest perfil és el que ve a caçar l’extrema dreta. Gent que té una sèrie de problemes no atesos, que se sent molt atacada pel discurs de l’opinió pública, i no tot del que se’ls acusa és cert, ni tot és culpa seva.
En el sector també hi treballen moltes persones nouvingudes. Com encaixa aquí el discurs antiimmigració de l’extrema dreta?
Si no fos pels immigrants no hi hauria ni la meitat d’agricultura que hi ha en aquest país. El mateix sistema agrari ha necessitat la mà d’obra que la gent d’aquí no vol fer, però hi ha qui no ho vol veure.
Per què les propostes que venen de l’esquerra no es veuen atractives?
Hi ha una polarització de mentalitats entre la pagesia i les solucions que planteja l’esquerra, que no es veuen factibles. No hi ha la sensibilitat entre el col·lectiu pagès per transformar totalment el sistema, per concebre l’alimentació com un dret i deslligar-nos del mercat capitalista. La gent pagesa normalment és conservadora per un factor gairebé biològic, de dir “he obtingut uns fruits amb el meu treball directe”, perquè la gran majoria no té mà d’obra assalariada.
Les polítiques mediambientals europees, amb normatives cada vegada més exigents, també han generat rebuig. El motiu és el què o el com s’ha fet?
El com ha sigut totalment erroni: et van imposant una sèrie de restriccions i no t’ofereixen alternatives. No hi ha hagut prou investigació científica per plantejar altres pràctiques sostenibles que ens solucionin plagues com el caragol poma, o altres productes químics que no siguin tan perjudicials per al medi ambient. També és molt fàcil caure en aquests discursos populistes del no a tot, no a les mesures mediambientals, però n’hi ha moltes que ja les estem posant en pràctica, més del que la gent es pensa.
La percepció és que entre la pagesia i el món ecologista hi ha una bretxa molt gran, amb un component també cultural.
No hauria de ser tan gran però ho és. Hi ha coses del discurs ecologista que són veritat, però n’hi ha que no. Estic d’acord amb una bona part dels seus arguments, però n’hi ha una altra que criminalitza moltíssim a la pagesia. Ara, amb la pesta porcina africana, es diu que la plaga són les granges de porcs i no els porcs senglars. No ho pots dir això, no és veritat. Hi ha una sobrepoblació molt bèstia de senglar i això no impedeix que tinguem un problema amb els purins i que l’hàgim d’afrontar, però no neguis un problema assenyalant-ne un altre.
Els desacords estan més en les solucions, i no tant en el diagnòstic dels problemes?
El discurs ecologista no només es queda en criticar, també és propositiu. Però parla amb qualsevol pagès i et dirà que moltes coses que planteja són impossibles. No és viable esterilitzar senglars, no és viable introduir el llop per menjar-se els cabirols… I aquesta mentalitat urbanocèntrica, no cal anar a la ciutat per tenir-la, també és molt present als pobles. Jo convido de veritat a passar una setmana en un entorn agrari treballant i en tornem a parlar amb paciència, calma i empatia. Hem de repartir millor les culpes perquè sempre s’assenyala el pagès.
A qui s’ha d’assenyalar?
La gran indústria. I la política, que ha de regular les normes del joc de la gran indústria i les que ens apliquen directament a la producció.
Si parlem del porcí, el mateix sector també és responsable d’haver crescut més del compte?
Són els successius governs els que han permès que hi hagi massa porcs. En el seu moment des d’Unió de Pagesos es va pressionar perquè hi hagués límits al creixement de les granges, com a França, però no van voler. L’economia d’escala també ha portat cap aquí, perquè cada vegada el marge de benefici és més petit, amb la qual cosa pels que ens resistim a créixer és molt complicat competir amb reducció de costos.
La solució implica tancar granges de porcs?
Sí, però ningú sap com fer-ho, perquè a molts llocs de Catalunya el pagès viu d’això i les possibilitats de reconversió són molt complicades. S’acusa la pagesia de no saber reconduir el model agrari, però hi ha molta gent que no pot. El sector ha de fer un pas endavant en aquest sentit, però no se’l pot deixar sol perquè és un problema de país molt bèstia. No és només la pagesia, és tot el que hi ha darrere: a quins sectors econòmics redistribuïm aquests llocs de treball? Què en fem de les granges que ja estan construïdes?
Si un sector agrari decreix, caldrà que en creixin d’altres?
M’encantaria que hi hagués ramaders que es reconvertissin al sector de la llet, on som totalment deficitaris, però cap govern s’ha volgut prendre seriosament la sobirania alimentària. S’ha vist com una competència deslleial entre sectors, un excessiu intervencionisme en el mercat. Una narrativa molt liberal de dir que cada pagès faci el que li agradi més. Això ha comportat que els sectors econòmicament més rendibles i productivament més fàcils siguin els que hagin tirat més. S’han de regular els excedents i la falta de producte, fugir del monocultiu, tant agrari com turístic, i dimensionar el sector a la terra que hi ha. Amb la inestabilitat mundial que tenim, som massa vulnerables.
En quines zones del territori falta ramaderia i en quines en sobra?
Al Pallars, per exemple, hi ha moltes hectàrees on hi podria haver més vaques, i, en canvi, a Osona o altres zones de Catalunya, hi ha molts més animals de les hectàrees necessàries per suportar la càrrega de nitrogen. Hi pot haver explotacions extensives i intensives, no quedar-nos amb la idea que tot el sistema extensiu és el dimoni.
Una altra de les denúncies del sector és l’abús per part de les distribuïdores, pel benefici que s’emporten. Quines mesures es poden aplicar en aquest sentit?
Poden conviure models públics i privats, però hem de garantir que la població pugui anar a comprar a un preu decent i al proveïdor o al pagès li paguin un preu decent. Per exemple, amb supermercats públics, utilitzant la compra pública per garantir un mínim de producció agrària del país, prioritzant una part de compra ecològica. Hi ha mesures de terme mitjà que, en l’àmbit polític, es podrien aplicar per no abandonar-nos al gran mercat i als grans distribuïdors.
També hi ha la qüestió d’on van les ajudes europees de la política agrària comuna (PAC). Es reparteixen de manera equitativa?
En aquest últim període, no. Però amb la nova PAC es volen limitar a 100.000 euros i aplicar una regressivitat, és a dir, fins als 20.000 euros d’ajudes cobres per empresa o per autònom, i a partir de llavors, si tens més hectàrees o més caps de bestiar, se’t va reduint cada vegada més.
Socialment, s’entén que el sector agrari estigui subvencionat?
Cal explicar-ho, perquè si no la gent es pensa que ens fotem els calés a la butxaca. Cobrem tants diners per abaratir el cost final del producte per als consumidors i garantir un salari mínim als pagesos, i per la competència deslleial, per poder estar al mercat amb altres productes que no estan produïts en les mateixes condicions. Però si ara amb el Mercosur es treuen els aranzels a aquests productes…
Pel que fa a les condicions laborals, la petita i mitjana pagesia té tendència a una certa autoexplotació?
“Hi ha molta gent addicta a la pagesia, perquè és un estil de vida. Hi ha pocs oficis que travessin tant la teva vida com fer de pagès. No fas de pagès, ets pagès”
Va disminuint i millorant amb la mentalitat generacional, a mesura que el jovent no està disposat a fer tot el que van fer els seus pares. També, amb les dones que ens hem incorporat al sector, o les dones dels homes que ara estan al sector i no estan disposades que ells no facin cap feina de la llar. També hi ha molt ionqui de la pagesia, perquè és un estil de vida. Hi ha pocs oficis que travessin tant la teva vida com el fet de ser pagès. No fas de pagès, ets pagès.
Acaba sent militant o màrtir…
No ho hauria de ser. Al final som tots persones i hi ha certes coses que no les hem de tolerar. No guanyarem la batalla convertint-nos en màrtirs. Hi ha altra gent que sí que vol màrtirs, per exemple, per l’extrema dreta, David Lafoz, l’agricultor aragonès que es va suïcidar.
Tenir més protecció social ajudaria a canviar la situació?
La situació és ruïnosa. Amb la reforma de la Seguretat Social del 2023, la pagesia ha patit retallades d’entre el 30 % i el 40 %. Els nostres propis assalariats, per pocs que en tinguem, tenen pensions de baixa, i sobretot de jubilació, del doble que les que tenim al règim especial agrari. Si no equiparem una mica les condicions que no depenen d’un mateix com a autònom, no anem enlloc, no fem el sector atractiu. Hi ha jubilats que continuen perquè no tenen relleu, però n’hi ha que no tenen cap altre remei. Quin relleu volem que hi hagi, si hi ha pagesia gran que ha de continuar d’alta obligatòriament?
Una de les propostes d’Unió de Pagesos és que cada persona del sector rebi una prima de 6.000 euros. Seria com una renda bàsica universal?
Sí, seria incondicional pel fet de ser pagès i mantenir el territori, els camins transitables, el mosaic agrari, la prevenció d’incendis, els bancals drets… el que en diem serveis ecosistèmics. S’ha de fer valdre la tasca agrària més enllà de la producció: els tractors surten a treure neu el dia que neva al mig del poble, arrosseguen les cavalcades de Reis o van a treure fang per la dana al País Valencià. Som la base social del 80 % del territori, el rere país s’aguanta moltes vegades per l’economia agrària i ramadera. I només som un 1,5 % de la població, però, quanta gent viu d’aquest 1,5 %?
Amb totes les demandes que el sector ha posat sobre la taula, pot haver-hi el risc de perdre de vista les causes de fons, que no deixen de ser econòmiques?
No hi haurà sostenibilitat ambiental si no hi ha sostenibilitat econòmica. Ara bé, a vegades la gent es pensa que exagerem amb el tema de les exigències burocràtiques, però és molt real. Tota aquesta càrrega dificulta arribar a acords, perquè el pagès de base moltes vegades no sap d’on venen les normatives i per què s’han aplicat. També hi ha coses que, encara que et paguin, no compensen. Ningú vol sembrar per no collir encara que et paguin pels danys dels senglars a l’agricultura, o el mateix per la fauna depredadora. En canvi, tots els danys climàtics que s’escapen de la voluntat sí que reclamem que s’indemnitzin, sobretot en conreus que no són anuals. Si moren els arbres fruiters perds la feina de deu anys.
També hi ha la responsabilitat del consumidor, però un 25 % de la població de Catalunya es troba en risc de pobresa.
“El que no estàs pagant amb el menjar barat, ho paga el pagès o el medi ambient. Els costos s’externalitzen. Ens autoenganyem com a consumidors”
Només té responsabilitat aquell qui pot pagar el producte ecològic o de proximitat. La compra d’aliments és una de les despeses diàries d’una casa, però també ha anat baixant i ara ja passat per davant el lloguer, i després l’oci. No ho critico, però moltes vegades no es prioritza l’alimentació quan és el més bàsic per al cos, per la salut, per tot. El que no estàs pagant amb el menjar barat, ho està pagant el pagès o el medi ambient. Els costos s’externalitzen. Com a consumidors estem jugant al solitari i ens enganyem a nosaltres mateixos.
Fa dos anys de l’inici del moviment de Revolta Pagesa. Què s’ha aconseguit?
Ara la gent està més disposada a lluitar. Entre la gent que no està sindicada o afiliada, i fins i tot la que ho està, però no participaven, s’ha guanyat consciència. Veníem d’uns anys que els sindicats cridaven a mobilitzar-se i no venia ningú. També hem de fer autocrítica. Però si mires només els resultats, pràcticament no s’ha aconseguit res que no s’hagués pogut aconseguir per les vies habituals anteriors. Sí que s’ha posat a l’agenda pública, se’n parla molt més que abans. Però a vegades no és tan important que parlis com que t’escoltin i que s’entengui, perquè si no, no cala.
Hi ha hagut massa discrepàncies dintre el sector?
Entenc que s’apel·li a la unitat, però també s’ha d’explicar molt bé que no tothom defensa exactament el mateix. Per exemple, a l’hora de vacunar, amb la crisi de la dermatosi, hi havia altres sindicats i sectors econòmics, com les associacions d’integradors, que no volien vacunar perquè això limita el lliure comerç. Quan Revolta Pagesa crida al vot nul a les eleccions agràries crec que confonen l’enemic. L’eina i la ideologia no són el problema. Trobar el mínim denominador comú no és fàcil, però el problema que tenim és la falta de voluntat pública. No és que no hi hagi propostes, és que és esgotador fer-ne el seguiment, perquè sembla que lluitem a una carrera de desgast amb el departament. No parem de fer taules. No necessito una taula del senglar, necessito que es rebaixi la població cinegètica i que es comenci a caçar.
La solució és la caça?
És l’única solució: caçar, caçar bé i caçar més. Si no hi ha prou caçadors, caçar amb efectius públics. Pels caçadors és oci, però per mi és la meva subsistència directa. Tampoc es vol veure que la sobrepoblació de fauna, amb els accidents a les carreteres que provoca, és un perjudici social que va molt més enllà del debat animalista.
El de la pagesia encara és un sector molt masculinitzat?
Les formes han millorat molt. Ara ja ningú em pregunta pel meu pare i tothom té assumit que hi pot haver una noia al capdavant d’una explotació. Una altra cosa és la xifra de dones que hi ha al sector, perquè en la majoria dels casos l’home treballa a la terra i la dona fora de casa. El canvi ha de passar molt més per educació, que la mateixa gent pagesa, si tenen nenes, els diguin: “vine cap aquí que t’ensenyaré com va el tractor”. Posar-los al cap que això és una opció de vida i que són vàlides i capaces per fer-ho.
I els llocs de representació i la manera de liderar, s’han feminitzat?
Jo no m’he sentit mai discriminada, ni que pel fet de ser dona no m’escoltin o no es tingui en compte la meva opinió. Les pageses tenim un caràcter bastant fort. Potser no ets tan dialogant com les dones que treballen en un altre sector. Al final l’ofici et marca molt el caràcter.
