Els principals partits espanyols qualifiquen el referèndum d’ahir com un “cop a la Constitució”. Segurament és l’única coincidència amb els agents polítics i socials que l’han promogut. Una lectura en doble sentit que posa de manifest la dimensió històrica que emergeix darrere de la convocatòria i els fets esdevinguts durant la jornada. 893 ferits, desenes de col·legis precintats a pany i forrellat i el boicot permanent del sistema informàtic parlen per si mateixos.
L’1 d’Octubre deixa en l’imaginari col·lectiu un desencaix polític de difícil solució, com és la dignitat de milions de persones exercint un dret democràtic i la desbocada repressió policial dictada per Madrid
Veurem el recorregut que tindrà, però com a mínim, l’1 d’Octubre deixa en l’imaginari col·lectiu un desencaix polític de difícil solució, com és la dignitat de milions de persones exercint un dret democràtic i, al seu davant, la desbocada repressió policial dictada per Madrid. Però encara més: cadascuna de les paperetes que es van dipositar ahir són un cop en la línia de flotació del règim construït sota el soroll de sabres franquista ara fa 40 anys. Un sistema de governança que ha permès a les elits extractives utilitzar tots els ressorts del poder en detriment dels drets bàsics dels individus i les nacions que conformen l’Estat.
Malgrat les inclemències i les limitacions logístiques que presentava la jornada, en la retina quedarà l’existència d’una majoria social empoderada que desitja aconseguir la llibertat sense demanar permís, i de l’altre cantó, un règim en caiguda lliure, corromput fins a la medul·la i incapaç d’oferir un projecte inclusiu i de progrés per qui el vulgui escoltar. Com algú deia durant el llarg recompte de paperetes, si alguna cosa ha deixat palès l’1 d’Octubre, no ha estat la manca de garanties del referèndum d’autodeterminació, sinó la manca de garanties del sistema polític heretat de la dictadura.
Més enllà del que succeeixi durant les pròximes hores, a l’ambient polític apareix l’interrogant sobre l’oportunitat que el plet català pugui fer saltar el cadenat del 78. Així s’ha formulat d’acord amb la seva embranzida emancipatòria, que arrossegaria els altres pobles i sectors populars a impulsar cicles constituents que modifiquin l'”Estat de les coses”. Però, si analitzem les declaracions escoltades la mateixa nit d’ahir, es prefigura una realitat que apunta cap a una altra direcció.
De moment, Podemos, marees i altres autoproclamats hereus del 15-M que podrien aprofitar aquesta crisi, no semblen en condicions d’articular un bloc que doni pas a un escenari de ruptura amb l’statu quo
De moment, Podemos, marees i altres autoproclamats hereus del 15-M que podrien aprofitar la crisi que ha desfermat el procés català, no semblen en condicions d’articular un bloc que assalti les institucions i doni pas a un escenari de ruptura amb l’statu quo. Al contrari: aquest espai tendeix a convertir-se en el tercer actor en discòrdia davant del bipartidisme PP-PSOE que, amb els seus pactes, només aspira a conservar el poder sense alterar el principi de la unitat territorial i les doctrines marcades per la Troica.
Caldrà temps per observar si això canvia. En tot cas, l’1 d’Octubre certifica políticament la desconnexió que Catalunya va iniciar arran de la sentència amb què els magistrats del Tribunal Constitucional es van carregar l’Estatut l’any 2010. Però no només això: reforça la voluntat d’una àmplia majoria de catalans i catalanes de construir una República independent per replantejar-ho tot. Una dinàmica que seguirà aquest dimarts amb una vaga general i que s’enforteix en un cicle democratitzador i il·lusionant. I aquesta fórmula, a l’espera de compartir altres companyes de viatge, està resultant guanyadora.
