“Pedro, hermano, nosotros no olvidamos.” Aquest crit reivindicatiu s’ha sentit cada 15 de desembre des de 1992 als carrers de l’Hospitalet de Llobregat i de Barcelona. Pintades amb aquest contingut s’han llegit a les parets d’arreu. Enguany fa 25 anys de l’assassinat del jove Pedro Álvarez per un tret al cap disparat a boca de canó, passada la mitjanit, a l’avinguda de Catalunya de l’Hospitalet de Llobregat. S’acabava l’any de la borratxera olímpica. La família de Pedro va passar el pitjor Nadal de la seva vida. De manera traumàtica, havien perdut un fill que tenia 20 anys. Un policia era el principal sospitós de l’assassinat, però la jutgessa encarregada del cas en va decretar la posada en llibertat per “manca de proves”. Una mort impune i un assassí que circula lliurement pels carrers del país. I, així, fins al dia d’avui.
Juanjo Álvarez i Carmen Peso, pare i mare del jove assassinat, van començar una llarga i incansable lluita. No han aconseguit portar el culpable de l’homicidi davant la justícia, però la seva persistència no ha estat en va. Han aconseguit relleu generacional, el missatge contra la impunitat es manté ben present. Les activistes més joves que el 15 de desembre de l’any passat cridaven “perros guardianes del orden y la ley, asesinos a sueldo, abuso de poder” ni tan sols havien nascut el dia que moria Pedro. Cal dir que la família sempre ha entès que l’anhel de justícia no quedava circumscrit al cas del seu fill. Al llarg d’aquests 25 anys els hem vist manifestar-se braç a braç amb les famílies de Toni Cordero (Badalona), Jonathan Carrillo (Terrassa) o Yassir El Younoussi (el Vendrell). En tots tres casos, l’entorn social i familiar va denunciar que la mort era responsabilitat dels agents per acció o per omissió, per excés en l’ús de la força o per manca d’atenció durant la custòdia en dependències policials. Tampoc no va faltar la seva solidaritat amb les persones desallotjades dels Cines Princesa la matinada del 28 d’octubre de 1996, amb Gerardo Ariza –amic de Juan Andrés Benítez, qui va morir pels cops de vuit mossos d’esquadra al carrer Aurora del barri del Raval de Barcelona– o amb Ester Quintana –víctima d’una bala de goma. Són només algunes de les imatges que hem pogut viure i veure al llarg d’aquests 25 anys.
El conductor va baixar del cotxe, li va donar un cop a la cara a la companya de Pedro Álvarez i la va fer caure a terra
Però: Com van passar els fets? Qui els va investigar? Quines proves hi havia contra el policia? Com s’explica que quedés en llibertat? Hem repassat el sumari judicial del cas i us detallem els punts foscos d’un procediment que ha permès que un assassí camini lliure pels nostres carrers. Si no apareixen noves proves o algun dels testimonis i/o encobridors no trenquen el silenci, la causa podria quedar definitivament arxivada –per prescripció– aquest mes de desembre.
Picabaralla de trànsit i un tret al cap
Un quart de dues de la matinada del 15 de desembre de 1992. La comissaria del Cos Nacional de Policia espanyola (CNP) de l’Hospitalet de Llobregat rep un avís del 091. Una trucada alerta d’un “tiroteig” a l’alçada del número 79 de l’avinguda de Catalunya. S’hi trasllada un cotxe patrulla i troben el cos d’un home estès a terra i un gran bassal de sang. A quatre metres localitzen una beina de bala amb la inscripció 9-P SB-T 89. A l’interior d’un Opel Kadett aparcat al carrer –amb un vidre esmicolat– localitzen el projectil. Mentrestant, una dona de 19 anys amb domicili a l’Hospitalet es presenta a la comissaria de la Policia Nacional d’aquesta població amb un fort atac de nervis. És Yolanda, la parella de Pedro. La traslladen a l’hospital de la Creu Roja i, de nou a comissaria, li prenen declaració.
La noia explica que estava caminant per l’avinguda de Catalunya amb el seu company –Pedro Álvarez– quan, en travessar el carrer, havia provocat la frenada d’un vehicle. Manifesta que el conductor li va cridar: “Tu estás loca, o qué?”, i ella li va contestar: “Qué pasa? Cómo que estoy loca?”. Segons relata, el conductor va sortir del cotxe i, sense dir res més, li va donar un cop a la cara i la va fer caure a terra. En Pedro s’hi va acostar i es va encarar amb el conductor. Segons explica Yolanda, va poder veure com l’home subjectava el jove amb la mà esquerra contra un cotxe aparcat al carrer, mentre amb la mà dreta l’apuntava al cap amb una pistola. De seguida va sentir un tret i l’agressor dient “¡Ostia, ostia!”. Ella va fugir a demanar auxili mentre el vehicle marxava a gran velocitat. Descriu l’homicida com un home alt, de constitució forta, cabell curt, ulls foscos, moreno i amb ulleres graduades de muntura metàl·lica. Vestia jersei clar i pantalons foscos. Durant la declaració revela que al seient del copilot hi havia una dona d’entre 30 i 35 anys, de cara fina, prima i que vestia un abric negre de pell. En relació amb el cotxe, recorda que era blanc, que tenia un aleró al capó posterior i que possiblement es tractava d’Opel Vectra o un Citroën. Yolanda assegura que la matrícula era de Barcelona i que en recorda els números 5, 7 i 9.
El principal sospitós, un policia
L’endemà del crim, l’inspector en cap i el sotsinspector de la comissaria del CNP de l’Hospitalet de Llobregat informen al jutjat de guàrdia que “per la forma en què van succeir els fets, l’arma, la munició utilitzada i les característiques de l’individu, aquesta instrucció, basant-se en aquestes dades, creu tenir indicis suficients per pensar que el presumpte autor sigui un membre de les Fuerzas y Cuerpos de Seguridad”. Proven de localitzar una persona que encaixi amb la descripció, que freqüenti la zona on van passar els fets i que sigui propietària d’un vehicle com el descrit pels testimonis. L’única persona que reuneix tots aquests aspectes és J. M. S. F., funcionari de policia destinat al Negociat de Detinguts de la Prefectura Superior de Policia de la Via Laietana de Barcelona i propietari d’un Opel Vectra amb matrícula B-3519-KV, de color blanc, amb aleró al capó posterior. El sospitós freqüenta la zona perquè regenta una assessoria jurídica molt a prop del lloc dels fets; a més, segons fan constar els investigadors, “les seves característiques físiques coincideixen extraordinàriament”. Diversos veïns i veïnes testimonien els fets des del balcó de casa i aporten descripcions semblants del vehicle i de l’acusat en el moment de la fugida. Ningú no va poder prendre nota de la matrícula.
Després va empentar el noi contra un altre cotxe, mentre amb la mà dreta l’apuntava al cap amb una pistola
El 16 de desembre de 1992, el jutjat ordena la detenció del sospitós al seu lloc de treball, la Prefectura Superior de Policia de Barcelona. Allà li intervenen l’arma reglamentària –una Star model PK–, dues ulleres graduades i el seu vehicle, que es trobava aparcat a la ronda de Sant Pere. Escorcollen el seu domicili a l’Hospitalet de Llobregat, on localitzen un revòlver de la marca Astra del calibre 38, així com diverses fundes i caixes de munició del calibre 9 mm. També li intervenen targetes de visita a nom de J. M. S. F. on es referencia la professió de “criminòleg”, una agenda de telèfons, una camisa blanca i uns pantalons blau marí. Ell nega totes les acusacions i exposa la seva coartada, la seva dona testifica a favor seu i assegura que estaven junts al domicili familiar a l’hora que es va produir l’homicidi. Tot i això, els investigadors reconstrueixen les relacions de l’incriminat per esbrinar qui podia ser la persona que l’acompanyava a l’interior del vehicle. Citen a declarar dues dones. Una dona de 25 anys que responia a les inicials A. M. J. U. manifesta haver conegut l’acusat un any enrere al Bingo Club 45 de Barcelona, on ella treballa. Diu que se li va presentar com a advocat, dient que tenia un despatx a l’Hospitalet i que era accionista de la discoteca Santo Domingo. En relació amb el sospitós, nega que l’acompanyés la nit dels fets, pensa que està separat de la seva dona i li consta que durant un temps havia viscut amb una antiga companya de feina que treballava al Bingo Blaugrana de Barcelona, però que, segons li havia explicat ell, la noia i l’acusat havien trencat la relació dos mesos enrere. Els investigadors la localitzen i declara en seu policial. J. V. L. té 27 anys i domicili a Castelldefels. Manifesta haver conegut J. M. S. F. al Bingo Tuset de Barcelona, on treballava, amb qui va mantenir una relació sentimental durant un any i mig. Assegura que van trencar la relació a principis de novembre, que no l’ha tornat a veure i que la nit del 14 al 15 de desembre la va passar amb el seu actual company i no amb el policia.
Tres hores abans de la mort de Pedro Álvarez, el sospitós del crim havia protagonitzat un incident a l’Hospital de Bellvitge. Així consta a la declaració d’un vigilant de seguretat del centre hospitalari que va testificar davant dels investigadors. L’home, de 29 anys –que treballava per a l’empresa Prosegur–, manifesta haver tingut un incident amb una persona d’1,80 m d’alçada, complexió normal, ben vestida i que portava una jaqueta de color verd. Aquest individu, acompanyat de dues persones més, es trobava al servei d’Urgències i el vigilant els va demanar que s’estiguessin a la sala d’espera. L’home li hauria respost: “Tú no sabes con quien estás hablando” i li hauria ensenyat una placa de policia, tot dient que era inspector. Una estona més tard es va trobar el mateix home al pàrquing de l’hospital, que li hauria dit: “Tú no sabes lo que has hecho, yo conozco a tus jefes, yo soy el que renueva los documentos profesionales. Te voy a fundir”. El vigilant hauria intentat minimitzar els fets i l’home –molt excitat– li va contestar dient que li donaria “una patada en los cojones”. El vigilant va marxar sense discutir i l’últim que va veure va ser el policia prenent nota de la matrícula del seu vehicle. Els investigadors van poder confirmar l’incident i la presència del policia detingut al servei d’Urgències de l’hospital, on hauria anat per visitar un familiar.
La parella de Pedro reconeix el policia
En situació de xoc emocional per la mort de Pedro, Yolanda és citada a una roda de reconeixement supervisada pel jutjat d’instrucció número 5 de l’Hospitalet de Llobregat, encarregat de la investigació. La testimoni descarta tres de les cinc persones de la roda i afirma que els números 3 i 4 s’assemblen a l’autor del crim, però que el número 3 té el nas massa afilat. La testimoni creu que “es el número cuatro por la expresión de la cara y porque se le notaba muy nervioso en la rueda”. El número 4 és, efectivament, el policia detingut. En canviar de posició els integrants de la roda se li pregunta de nou, però la testimoni no contesta. L’acta finalitza amb el següent comentari: “La testigo ha iniciado el reconocimiento de forma aparentemente tranquila. Al final de la misma, cuando ha intentado volver a colocarse en la situación en que fue agredida, se ha puesto visiblemente nerviosa, respirando incluso agitadamente”. L’endemà es fa una diligència de reconeixement de veus. El jutge fa repetir als cinc membres de la roda les frases “Tú estás loca” i “¡Ostia, ostia!” sense que la testimoni pugui reconèixer la veu de l’acusat. Per la suma d’indicis acumulats, el jutjat d’instrucció número 28 de Barcelona –ciutat on va ser detingut– dicta una ordre de presó provisional, incomunicada i sense fiança contra J. M. S. F. per un presumpte delicte d’homicidi. Malgrat tot, l’advocat del policia presenta un recurs. Es resol favorablement la setmana següent –la vigília de la nit de Nadal–, havent resultat negativa la prova de balística realitzada sobre l’arma intervinguda en el moment de la seva detenció, i és aleshores quan el sospitós queda en llibertat i li retiren els càrrecs. Segons la jutgessa, per “manca de proves”. Mai més ha trepitjat ni calabossos ni presó.
Per tots els mitjans, malgrat el vent, la pluja o la neu
Cita imprescindible de cada 15 de desembre. Al matí, ofrena floral al número 79 de l’avinguda de Catalunya de l’Hospitalet de Llobregat, on des de fa una dècada hi ha una placa commemorativa. A la tarda, manifestació al centre de Barcelona. Des de fa 25 anys, a les portes de la Prefectura Superior de Policia de la Via Laietana de Barcelona se senten crits contra la impunitat. Els primers anys també es va fer la marxa vespertina pels carrers de l’Hospitalet. La Plataforma Pedro Álvarez no ha descansat mai. La resposta de les institucions sempre va ser tancar la porta. La Via Laietana, en silenci i amb els llums parcialment apagats. La plaça de Sant Jaume, sense il·luminació –amb el pessebre i la decoració de Nadal a les fosques– mentre ressonava el crit de “Esos de ahí enfrente torturan a la gente”, són vivències que han quedat gravades a la memòria. L’any 2001 la manifestació es feia enmig d’una forta nevada. Cinc dits de neu a terra, una neu humida que s’enganxava a la roba, però Juanjo va agafar el megàfon i va animar tothom a seguir caminant. Altres anys la marxa s’ha fet sota la pluja, amb fred i amb fortes ventades, cap inclemència meteorològica ha aturat les mobilitzacions durant un quart de segle. En la primera legislatura del govern tripartit (PSC, ERC, ICV-EUiA) a la Generalitat, la consellera d’Interior, Montserrat Tura (PSC), va rebre la família, però no va considerar pertinent que els Mossos d’Esquadra reobrissin d’ofici la investigació del cas. En finalitzar la manifestació de desembre de 2015 –per primer cop en 23 anys–, Juanjo i Carmen creuaven la porta de l’Ajuntament de Barcelona acompanyats del primer tinent d’alcaldia Gerardo Pisarello. Aquell primer gest va desembocar en una declaració institucional redactada pel tinent d’alcalde Jaume Asens i signada per BeC, PSC, ERC, CiU i CUP-Capgirem el 23 de novembre de 2016 que reclama la reobertura de la investigació. Al plenari de l’Ajuntament d’Hospitalet de Llobregat, la declaració es va aprovar per unanimitat, incloent-hi els vots favorables de C’s i el PP.
Una trucada anònima proporciona, breument, un nou sospitós
A primera hora del matí del 21 de desembre de 1992, la central de la Policia Local del Prat de Llobregat va rebre una trucada anònima en la qual un home de mitjana edat donava el missatge següent: “Sé quien es el autor del homicidio de Hospitalet, es un hombre llamado A., que trabaja en una autoescuela del Prat, que tiene un Opel Vectra blanco y licencia de armas de fuego”. La informació apuntava a un nou sospitós que encaixava amb els elements clau de la investigació i oferia, a més, la possibilitat de ser comprovada amb facilitat, ja que s’esmentava la possessió no d’una arma sinó d’una llicència.
En efecte, el Grup d’Homicidis de la Brigada Provincial de Policia Judicial va establir ràpidament la identitat de l’home, que va resultar ser titular, precisament, d’una pistola del calibre 9 mm. La descripció física coincidia en edat, alçada i complexió, però l’home del Prat no feia servir ulleres i, a més, tenia barba. Després d’interrogar-lo, a ell i a la seva dona, l’instructor va disposar la seva llibertat immediata i va determinar que la informació anònima no era certa.
Una investigació en via morta
El 10 de setembre de 1993, Yolanda, la companya de Pedro, que l’acompanyava la nit de l’assassinat, és cridada a la comissaria de l’Hospitalet per mostrar-li un àlbum fotogràfic format per fotografies de DNI que pertanyien a particulars que tenien armes curtes de la marca Star del calibre 9 mm parabellum i eren titulars d’un cotxe Opel, fos quin fos el model. La testimoni de l’assassinat de Pedro Álvarez, però, no reconeix ningú.
Esgotades aquestes gestions i “partiendo de que el único hecho cierto, probado científicamente, es que el arma empleada en la muerte de Pedro Álvarez es una pistola Star del calibre 9 mm parabellum”, es decideix preparar una col·lecció fotogràfica completa amb els particulars de la província de Barcelona que tenien una arma d’aquestes característiques i amb el fitxer complet de personal del Cos Nacional de Policia espanyola i de la Guàrdia Civil destinats en el moment dels fets a la província i els membres dels Mossos d’Esquadra que tinguessin pistoles Star de 9 mm o accés a elles per raó del seu destí. Els resultats van ser novament negatius i el cas entrava en una via morta fins que es va decretar l’arxivament provisional.
Article publicat al número 444 de la ‘Directa’
