Supremacia masculina, camps minats per la masculinitat, alerta permanent: com vestir-te, com parlar, com respondre, com somriure, com caminar, quin camí agafar Opressió, agressions, humiliacions, exclusions, discriminacions, abusos, assetjament, violències sexuals, taxes d’atur insuportables, bretxa salarial, pobresa. Models de bellesa femenins irreals, prims i monocromàtics.
Actrius secundàries, dificultats per moure’s en llibertat: accelera el pas, no miris els ulls, no vagis sola de nit. Ets encantadora, tens un somriure bonic, unes cames boniques, un cul guapo, ets una puta, ets una boja, m’has provocat. És la meva nova secretària, està bona, eh?. Això que et faré t’agradarà, és un secret entre nosaltres, no li diguis al teu pare ni a la teva mare, et faré un regal.
Amor romàntic, mites roses, gelosia: 1.000 dones assassinades a l’Estat espanyol durant els últims quinze anys, 97 dones l’any 2017, 34 dones als Països Catalans i 8 nenes i nenes assassinats pel seu pare o per les parelles de la seva mare al conjunt de l’Estat, la xifra més alta d’infants morts des que es tenen registres oficials, la punta de l’iceberg d’un sistema violent envers les dones. Manca total de voluntat política, les violències no requereixen un pacte d’Estat, han de ser una qüestió d’Estat.
Les violències masclistes es fan paleses en els detalls més quotidians, els més normalitzats, els més desapercebuts, com les relacions familiars o les sexo afectives, però per pertànyer al club exclusiu i tancat de les dones reconegudes com a víctimes de violència s’exigeix un camí de creu judicial amb proves constants de docilitat i exàmens de credibilitat, els jutjats necessiten violència palpable i visible, res estructural: fan falta lesions, hematomes, contusions; les altres violències no compten, la violència psicològica ha desaparegut del mapa jurídic i les violències sexuals són inexistents, sempre és la dona qui vol i consent que la violin o agredeixen, sigui per un home o per cinc. Les estructures socials que possibiliten les violències desapareixen del discurs i les dones són apallissades per la justícia patriarcal.
Els jutjats necessiten violència palpable i visible, res estructural: fan falta lesions, hematomes, contusions; les altres violències no compten, la violència psicològica ha desaparegut del mapa jurídic
Categoria de víctima, categoria de l’estigma per a la dona, vergonya i por que fan de testimonis dels nostres fantasmes, la por com a mecanisme de control patriarcal. I com ho hem de fer per canalitzar el ressentiment, la resistència i la ràbia?, com lluitar?, com reparar els danys?, denunciem?, insultem?, donem cops de peu?, apel·lem a la revolta, a la solidaritat, a la denúncia pública, a l’escrache? O transformen la ràbia en accions?
El 8 de març farem vaga, les dones omplirem els carrers, expressarem la indignació, la ràbia, el dolor, i l’alegria de sentir-nos juntes i fortes. Amb la vaga de cures en la família i en la societat, donarem visibilitat a una feina que ningú vol reconèixer, feina de casa, mal pagada o en economia submergida. Les dones produïm i reproduïm la vida i reivindiquem que el treball submergit de cures i el conjunt de l’economia domèstica és essencial per al progrés col·lectiu, un bé social de primer ordre que cal redistribuir entre totes les persones.
L’ètica feminista és interseccional; a la vaga i al combat hi som totes, hi cabem totes, diferents i diverses, amb independència del nostre naixement, nacionalitat, origen racial o ètnic, religió, convicció o opinió, edat, disfuncionalitat, orientació o identitat sexual, perquè totes estem travessades per discriminacions, que precaritzen les nostres resistències, el nostre potencial i la nostra solidaritat.
La situació és d’emergència i cal actuar. Per combatre la masculinitat hegemònica i estandarditzada necessitem l’autodefensa feminista, actes que converteixin la ràbia en accions, en estratègies per sobreviure i per fer front a les agressions.
Les dones volem ocupar l’espai públic, perquè volem que la nit i els carrers siguin nostres, perquè volem consolidar el canvi cultural i la revolució més important de la humanitat
Ens omplirem de força i aprendrem a lluitar, a teixir xarxes, a intercanviar experiències, sabers i pràctiques de resistència individual i col·lectiva, eines, actituds i reaccions, aprendrem a no bloquejar les pors, a tenir consciència i autoestima. L’autodefensa és un treball intern per identificar agressions, per defensar els nostres cossos, per fer front a les violències simbòliques. Les dones no volem ser formals, febles i susceptibles, no volem ser estereotipades. L’autodefensa no implica necessàriament l’ús de la força, però és fonamental una bona connexió entre cos i ment, mantenir la calma, desenvolupar la consciència de l’espai, posar límits, i dirigir la nostra potència física personal i col·lectiva a respondre a un atac o agressió.
#JoFaigVaga, per totes les dones que han estat assassinades pel fet de ser dones; recordarem els seus noms i les seves històries i que la seva memòria sigui un camí per la llibertat.
#JoFaigVaga perquè les dones volem ocupar l’espai públic, perquè volem que la nit i els carrers siguin nostres, perquè volem consolidar el canvi cultural i la revolució més important de la humanitat, perquè volem reafirmar la nostra força política i perquè sense les dones no es produeix ni es reprodueix.
Ens volem lliures, vives, feministes, combatives i rebels.
