Si un poble autoorganitzat té la capacitat per dirigir el seu futur, i per tant l’autoorganització popular resulta la clau perquè les persones esdevinguin subjectes de la seva història, els moviments socials, segons les autores, no només han de ser eines sinó alhora objectius en si mateixos. La construcció popular, però, diuen -la capacitat de les persones per organitzar i tots els espais que a partir d’ella es creen- presenta avui dia una sèrie de límits, carències i errors. Aquest és el plantejament de partida del llibre col·lectiu Dabilen harriari goroldiorik ez. Militantzia eta horizontaltasunaz hausnartzen, que ha estat traduït al català com Pedra que roda no crea molsa. Reflexionant sobre horitzontalitat i militància, que es presentarà demà a les set de la tarda a l’Espai Contrabandos. Convençudes que als Països Catalans els seus plantejaments poden interpel·lar no poques persones, volen compartir-hi les seves conclusions.
Corria el 2012 quan un grup de persones de la Joxemi Zumalabe Fundazioa va decidir-se a estirar del fil d’una preocupació present a diversos espais d’activisme al País Basc. A partir d’inquietuds que orbitaven sobre què calia potenciar, evitar i modular en els àmbits de militància van engegar un seguit de tallers que treballaven amb persones membres dels moviments socials. Després d’unificar la seva feina amb la d’altres grups de treball, i d’un procés col·lectiu en què van participar 200 activistes durant 2 anys, publicaven en el seu text les seves reflexions, conclusions i suggeriments, així com un documental amb les vivències i reflexions dels activistes.
Segons el llibre, un dels errors als moviments socials hauria estat el fet que sovint s’obliden els sentiments, les emocions i les persones i es prioritzen, en canvi, organitzar i fer infinites accions per sobre dels processos personals. Aquestes situacions sovint haurien creat malestar, falta de cohesió i unitat al grup i, en conseqüència, falta de ganes per continuar treballant, militant, lluitant i construïnt amb les companyes.
La forma com es fa el camí també és important i en conseqüència caldria ficar el focus, tenir cura i reparar també en les persones i en les relacions internes al grup
La persona, el grup i el projecte polític són, per les autores, tres elements interrelacionats i units. No se’ls pot separar i els tres són necessaris. Per això a més d’encarregar-se que el projecte vagi endavant, també cal cuidar les persones i el grup; en cas contrari existeix un desequilibri. És a dir: la forma com es fa el camí també és important i en conseqüència caldria ficar el focus, tenir cura i reparar també en les persones i en les relacions internes al grup. Ha de ser així si el que es vol és assolir uns objectius polítics i pel camí treballar en col·lectiu de la manera més saludable i horitzontal possible.
Aquesta és una de les conclusions que van extreure de la reflexió col·lectiva sobre militància i horitzontalitat que ha acabat cristal·litzant en Dabilen harriari goroldiorik ez. Models rígids de militància, autoritarisme, guetificació, deshumanització, cultura del sacrifici, rols, sexisme, frustracions, alternatives… són algunes de les qüestions que tracten al llarg de les seves reflexions.
