Encara que molta gent no en sigui conscient, més de 120 Estats s’han trobat a les Nacions Unides per mirar d’aprovar un tractat de prohibició de les armes nuclears. I el divendres 7 de juliol es va adoptar, amb 122 vots a favor, 1 en contra i 1 abstenció. Què suposa aquest acord? Què passarà a partir d’ara? Com hem arribat fins aquí?
Recapitulem un xic. Existeixen diversos instruments de regulació sobre les armes nuclears. El més important, sens dubte, el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), creat el 1968. El TNP culminava l’esforç de la comunitat internacional per a posar control a les armes de destrucció més massives de la història humana. I què suposava el TNP? D’una banda diferenciava entre els països que, en aquell moment, disposaven d’armes nuclears i la resta. A aquests segons els prohibia l’accés a les armes nuclears. Als primers els apuntava que havien d’anar desarmant-se. És a dir, el TNP venia a dir que ningú més accedeixi a les armes nuclears i els que en tenen, vagin eliminant-les.
Encara que quatre Estats han accedit a les armes nuclears en aquests anys es podria dir que, pel que fa a evitar la proliferació horitzontal, el TNP ha estat útil
Encara que quatre Estats han accedit a les armes nuclears en aquests anys (Paquistan, Índia, Israel i Corea del Nord) es podria dir que, pel que fa a evitar la proliferació horitzontal, el TNP ha estat útil. Malgrat tot, és evident que el compromís d’avançar cap al desarmament nuclear ha estat ajornat, per no dir congelat, per les cinc potències nuclears oficials (Estats Units, Rússia, Xina, Gran Bretanya i França). Òbviament, arran de la fi de la Guerra Freda, el món ha vist reduir els seus arsenals nuclears: de 45.000 hem passat a 15.000. Però les potències nuclears han deixat molt clar en diversos moments que no tenen gens d’interès a desfer-se del “privilegi” de tenir armes nuclears. No només això: tal com recorda el recent informe del SIPRI, “els nou països amb armament nuclear tenen en marxa programes de modernització a llarg termini”. El TNP, per tant, ha fracassat en l’aposta per a eliminar les armes nuclears. És més, podem dir que les potències nuclears viuen còmodes amb l’actual situació: fan declaracions, es comprometen a ben poc i ningú els reclama res.
Sí, ho has llegit bé: avui, al món, hi ha 15.000 armes nuclears. En clau de seguretat, una evident i enorme irresponsabilitat. No només per les temptacions que algun país les usi en alguna situació de crisi bèl·lica o que algun grup armat descontrolat pugui accedir a una arma nuclear, sinó també per la simple possibilitat que alguna errada humana o accident impliqui l’explosió d’una arma nuclear.
Totes i tots tenim més o menys present la brutal destrucció que van suposar les bombes llançades a Hiroshima i Nagasaki el 1945. Però no s’és massa conscient que la majoria de les armes nuclears d’avui superen, de llarg, la potència destructiva d’aquelles bombes.
L’OMS va advertir que, “cap servei sanitari de cap regió del món tindria capacitat per a tractar els centenars de milers de persones greument ferides per una bomba d’una megatona”
L’explosió d’una d’aquestes armes implicaria unes conseqüències humanitàries, alimentàries, agrícoles i mediambientals de proporcions insuportables. En l’aspecte estrictament mèdic, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ja va advertir que, “cap servei sanitari de cap regió del món tindria capacitat per a tractar els centenars de milers de persones greument ferides per l’explosió, la calor i la radiació d’una sola bomba d’una megatona”. Tot això sense oblidar que el simple manteniment i modernització dels arsenals nuclears actuals suposa una factura anual superior als 100.000 milions de dòlars.
Davant d’aquests riscos, i davant el bloqueig imposat per les potències nuclears, més de 130 estats, nombroses organitzacions de la societat civil vinculades a la campanya ICAN, la Creu Roja Internacional, milers de científics, etc. han impulsat un procés diplomàtic que va culminar, amb èxit, el passat 7 de juliol.
L’acord, però, neix coix? Sí. Les potències nuclears (les oficials i les oficioses) i la pràctica totalitat dels països de l’OTAN ni han participat ni han adoptat l’acord. Aturem-nos-hi un segon: un organisme com l’OTAN, presentat com a garant de la defensa i la seguretat… boicotejant activament un procés diplomàtic promogut per les Nacions Unides per a posar fi a un gravíssim perill com són les armes nuclears!
És evident que la no participació d’aquestes potències i països resta impacte i solidesa a l’acord. Però la seva absència no suposa que el procés fracassi. Els acords, mentre no existeixen, es poden menysprear. Però quan esdevenen realitat, i compten amb el suport d’una majoria d’Estats, no es poden ignorar absolutament. Fixem-nos com, en el cas de les mines antipersona, aquells països que van quedar al marge del tractat que les prohibia, han acabat per acceptar i integrar el seu contingut, deixant d’investigar, produir, vendre i usar mines. I això que continuen sense ser membres de la convenció de prohibició de les mines.
En el fons, la notícia clau d’aquesta aprovació és que les potències nuclears, acostumades que la resta del món i la societat acceptessin les seves excuses sense ser qüestionades, han trobat, per primera vegada, una voluntat majoritària que empeny cap al desarmament nuclear. I que no calla ni s’atura, malgrat amenaces i boicots. És una clara novetat que suposa un factor de dinamització imprescindible en un context d’estancament i bloqueig permanent.
Què ha fet l’Estat espanyol? Com la resta d’estats membres de l’OTAN (amb l’única excepció d’Holanda, que hi va participar però que ha estat l’únic a votar-hi en contra) no va votar a favor de la resolució que, a finals de desembre de 2016, creava aquest procés diplomàtic i s’ha negat a participar en les conferències de març i, ara, a la de juny-juliol.
Però està clar que ara li ve una situació incòmoda: el 20 de juny, la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés adoptava una resolució en la qual es demanava que l’Estat doni suport a aquest procés de desarmament nuclear. Dues setmanes abans, una resolució similar s’aprovava al Parlament. I dos mesos abans, dotze científiques i científics destacats de tot l’Estat demanaven al Govern espanyol una aposta clar per al desarmament nuclear. El Govern, doncs, defensa una postura… que ni socialment ni políticament té prou cobertura.
L’acte més gran de responsabilitat, la contribució més grossa a la seguretat global és avançar de forma seriosa i definitiva cap a l’eliminació de les armes nuclears
Des que va néixer ICAN i la seva aposta per un tractat de prohibició de les armes nuclears, he escoltat a diversos polítics i analistes mostrar la seva simpatia per l’empenta de la societat civil però, a la vegada, considerar un risc per a la seguretat impulsar un tractat al marge del TNP. Però, la veritat, quan al capdavant de les presidències de les dues principals potències nuclears del món hi han arribat personatges com Donald Trump i Vladimir Putin, associar les paraules responsabilitat, maduresa, sensatesa i contenció al manteniment de la situació actual és, com a mínim, grotesc. Deixem-ho clar: l’acte més gran de responsabilitat, la contribució més grossa a la seguretat global, la millor aportació a la prevenció de catàstrofes humanitàries inassumibles, és avançar de forma seriosa i definitiva cap a l’eliminació de les armes nuclears
El món ha dit pràcticament adéu a armes de destrucció massiva com les químiques i les biològiques i a armes especialment cruels i inhumanes com les mines antipersona o les bombes de dispersió. Només resta posar fi a l’arma més cruel i de major destrucció mai vista: les nuclears. El passat divendres, després de molts esforços, hem posat la primera pedra, prou sòlida, per a fer-ho possible.
Jordi Armadans és director de FundiPau i membre de la Campanya ICAN
