“Som fans”, diu Xavi Angulo impetuosament. I així resumeix, espontani o no, l’esperit i la manera de funcionar de la discogràfica des del primer moment en aquests vint anys. Treballen a partir de dos criteris generals: intenten publicar grups que cantin en català i que tinguin un compromís polític més o menys explícit, tant en les lletres com en la forma d’entendre la música. No calen continguts especialment incendiaris, senzillament fugen del que l’Angulo anomena amb mala llet música “escapista per oficinistes”. Però el que sobretot fan és treballar amb gent amb la qual s’entenen, amb qui comparteixen unes maneres d’entendre la música. Quin interès té publicar o representar una banda que només puja a l’escenari per tenir likes a l’instagram?
La cosa va començar a finals dels noranta als concerts de hardcore polititzat, però també de ska i reagge, al voltant dels centres socials autogestionats
La cosa va començar a finals dels noranta als concerts de hardcore polititzat, però també de ska i reagge, al voltant dels centres socials autogestionats. La gent es trobava a bolos de bandes pels que la distribució i difusió es limitava fonamentalment a les paradetes amb merchandising i casetes a la sortida. Venien grups d’arreu de l’Estat, de tota Europa, i tant, però el circuit era tancat, absolutament underground. Des de l’Ateneu Popular de Vallcarca una gent ajudava a difondre aquesta escena: a muntar concerts, a portar grups i donar sortida a propostes que pel seu contingut polític, pel fet de ser en català o per la contundència de la música, per la tralla, no tenien un llarg recorregut fora del seu espai natural, ni per descomptat als circuits comercials. Fora dels concerts i més tard d’espais com El Lokal al Raval, era complicat trobar materials d’aquells grups.
L’any 97 i sota l’estela de discogràfiques com Esan Ozenki, fundada per Negu Gorriak sis anys abans, de la romana Gridalo Forte, vinculada a Banda Bassoti, o de la californiana Alternative Tentacles de Jello Biaffra, aquella gent decideix muntar un segell per donar impuls a les bandes amb ganes de sortir d’aquell entorn limitat i ajudar-les a produir i promocionar el que feien. De forma més o menys improvisada, clar, sense plans de negoci ni grans estratègies. Amb l’esperit fan del que parlava l’Angulo i engrescats pel que creien que era una necessitat -també- política. I neix Propaganda pel fet. Curiosament, el primer material que treuen no és un disc sinó un VHS amb un concert amb tres bandes, Skatobeat, la Gran Orquesta Republicana i els Gazapos. Després vindran l’Internacionalista de KOP o la reedició de La revolta de l’ànima d’Obrint Pas, que van començar autoeditant-se des de València. I a poc a poc, i a cop d’empenta, la cosa creix. I en lloc de passar de l’extraradi a la Barcelona profunda, surten de Vallcarca i s’estableixen a Manresa. Primer al Batzac, epicentre dels moviments socials i l’esquerra independentista al Bages, i després d’oficina en oficina fins a la seva localització actual, al pis de dalt de la Sala Stroika.
Tenir una petita estructura els ha permès, malgrat els daltabaixos del mercat discogràfic, jugar amb molta flexibilitat i adaptar-se a les bandes
Naturalment hi ha debats de tot tipus (Per quin model s’ha d’apostar malgrat voler arribar a més gent? Fins a quin punt treballar amb distribuïdores és casar-se amb el diable? Què hem de fer amb les grans superfícies?), que s’acaben resolent en un sentit o un altre moguts per la voluntat de difondre i agitar i, sempre, d’acord amb els grups amb els quals treballen. Avui segueixen sent una cooperativa de treball amb quatre socis, i aquesta petita estructura els ha permès, malgrat els daltabaixos del mercat discogràfic, jugar amb molta flexibilitat i adaptar-se entre altres coses als requeriments de les bandes amb les quals han treballat. Quan sorgeix internet i es debat amb força sobre els drets d’autor, l’accés a la música i les descàrregues gratis, a Propaganda pel fet accepten que si un grup vol difondre gratuïtament el seu disc, ho faci. Amb unes prudencials setmanes de marge, però sense grans restriccions. Al capdavall, van néixer per resoldre problemes als grups, no per crear-ne de nous.
Costa definir Propaganda pel fet com a discogràfica, perquè la seva tasca sempre ha estat molt diversa i a banda de produir i promocionar discos, sempre han representat els grups i han ajudat a muntar bolos. Amb cert sarcasme, Angulo parla d’aquest “model de 360 graus” que les multinacionals s’han vist forçades a seguir amb la crisi i que ha fet que per exemple Sony ara també es dediqui al management. Pràctiques que als marges de la indústria s’han dut a terme sempre, i no tant per servituds del mercat com per creença ferma.
Potser la gran fita, per temerària i boja, d’aquesta transversalitat, arriba l’octubre de 2010, quan ja assentats a Manresa, decideixen muntar una sala de concerts, per respondre les traves que la llei comença a posar a la música en viu. I visiten naus industrials i amb un altre soci obren la sala Stroika, que durant uns anys centra les suors i els esforços del col·lectiu. La seva experiència a batzegades queda palesa en la inauguració, quan tan centrats com estaven a promocionar els concerts, s’obliden de dir que la Stroika obre fins a les sis. La gent marxa quan els grups acaben davant la impotència dels organitzadors. Malgrat l’anècdota, set anys després, la sala funciona a tot motor i la cooperativa ha tornat a la seva faceta discogràfica. No va ser voluntari, però obrir la sala -diversificar, que dirien els gurús- va ajudar el negoci quan la venda de discos va caure en picat.
Moguts per l’agitació, Propaganda pel fet han editat des de l’hardcore de KOP fins a la cançó d’autor de Feliu Ventura passant pel so de la Barcelona mestissa de Cheb Balowski o Zoo; i ara editen discos i ara et munten una sala de concerts. Digui’ls militants o senzillament fans.
