Los párpados cerrados de Centroáfrica (Fascina Produccions, 2016) és un documental realitzat per Berta Mendiguren i Alfredo Torrescalles, en el qual es mostra la realitat de la República Centreafricana, una gran desconeguda a Occident. Recentment, l’obra va ser seleccionada al Fespaco (Festival Panafricain du Cinéma de Ouagadougou), celebrat a Burkina Faso.
Des dels anys seixanta, el país ha sofert conflictes violents cada deu anys. En 2013 esclata el conflicte més recent arran del cop d’estat contra el llavors president François Bozizé. En aquest moment, la coalició anomenada Seleka pren el poder a les grans ciutats del país, generant una resposta per part dels grups a favor de Bozizé, que creen així el moviment Anti-balaka. Després d’anys d’inestabilitat social, econòmica i política, i amb un conflicte armat cada vegada més cruent, l’estat fa fallida i deixa el país en mans dels senyors de la guerra.
Des dels mitjans occidentals s’ha informat del conflicte com una guerra entre cristians i musulmans. Davant això, Berta Mendiguren i Alfredo Torrescalles realitzen un treball d’aproximació a la realitat del país, donant veu a un mosaic de testimonis que ajuden a entendre que aquesta guerra va molt més allà de les creences religioses.
Mendiguren és doctora en antropologia de la medicina i experta en cooperació internacional. Des de 2010 viu a la República Centreafricana al costat de la seva parella, qui té oberta una farmàcia social a Bangui, capital del país. Torrescalles és periodista i documentalista audiovisual des de fa més de vint anys. L’any 2000 va crear una productora independent amb la qual ha realitzat diversos treballs, centrant-se en diverses problemàtiques africanes.
La República Centreafricana, un dels deu països més empobrits del món, salta als mitjans de comunicació amb el conflicte bèl·lic i el cop d’estat l’any 2013, però fins llavors era un país bastant desconegut.
Berta Mendiguren: Vivia en una situació d’inestabilitat des de fa dècades. El país era ja un dels més pobres del món abans del cop d’estat del 2013 i, a nivell internacional, ha tingut el major nombre de missions d’intervenció de Nacions Unides des del 1997. És el país, fins i tot abans del conflicte, amb major mortalitat matern-infantil del món i amb una esperança de vida entre els 42 i els 45 anys.
Què és el que us porta a voler fer visible la situació del país?
“L’objectiu era esbrinar quines són les causes profundes d’un conflicte que s’ha venut als mitjans de comunicació occidentals com un enfrontament armat entre cristians i musulmans”
Alfredo Torrescalles: L’objectiu del projecte és tractar d’explicar, a través dels mitjans audiovisuals, la realitat d’un país tan desconegut des del nostre eurocentrisme i esbrinar quines són les causes profundes d’un conflicte que s’ha venut als mitjans de comunicació occidentals com un enfrontament armat entre cristians i musulmans. No obstant això, darrere del conflicte hi ha moltes raons polítiques, econòmiques o militars. El fet religiós n’és una més, però no el leitmotiv principal.
Quins serien els actors principals que configuren avui dia el conflicte?
BM: Hi ha dos bàndols clars, i molt dividits internament, que són els Seleka i els Anti-balaka. Dins dels Seleka hi ha cinc grups que s’uneixen a finals de l’any 2012 per donar el cop d’estat contra Bozizé. Aquests cinc grups tenen projectes molt diferents i dins hi ha molts subjectes lliures que s’hi uneixen com a mercenaris. Passa el mateix del costat dels Anti-balaka, que estan a favor de l’antic president Bozizé, però on també hi ha també molts joves que hi troben una identitat per donar sentit al seu dia a dia. Amb el documental, nosaltres intentem desmentir que el centreafricà sigui un conflicte religiós.
AT: En quant a actors principals del conflicte, d’una banda hi ha la població que sofreix i també la que s’involucra en assumptes de guerra, però hi ha una oligarquia de persones que arriben al poder, s’enriqueixen i fugen quan els obliguen a acabar el seu mandat. Finalment, un altre actor important entre la societat centreafricana són les organitzacions estrangeres com l’ONU, la Unió Africana i les ONGs. També cal destacar la implicació d’altres països com Txad, Gabon, Congo i Sud-àfrica, o uns altres menys visibles com Xina, França o els Estats Units.
Més enllà de les potències internacionals, hi ha una motivació pròpia de la gent que es revolta?
“És molt fàcil mobilitzar la població a partir d’identitats excloents: l’altre és el dolent, l’estranger, el musulmà o el que ve d’un altre país”
AT: A la República Centreafricana, els mitjans de comunicació són gairebé inexistents i la informació es mou per rumors. Al començament del cop d’estat de 2013, es deia que el grup Seleka estava compost majoritàriament per mercenaris estrangers, però es tractava d’una coalició de cinc grups centreafricans de perfils diferents. Aquests rumors es van crear per generar una dinàmica molt perversa per castigar els Seleka. És cert que hi havia mercenaris del Txad i de Sudan, però la falta d’informació fiable va fer que es titllés els Seleka de musulmans i als musulmans se’ls titllés d’estrangers invasors.
BM: És molt fàcil mobilitzar la població a partir d’identitats excloents: l’altre és el dolent, l’estranger, el musulmà o el que ve d’un altre país. Quan els joves no tenen res a fer, és molt senzill escalfar-los i que estiguin disposats a agafar les armes. L’atur estructural que ja hi havia abans del conflicte propicia que els rumors fructifiquin i resulti molt senzill manipular la població en contra de la gent musulmana.
I els musulmans com s’enfronten al conflicte?
BM: Abans del conflicte, vaig poder estar en un dels campaments del grup Seleka. Et deien que vivien en total abandó. No és que el govern central no se’n recordés del nord o dels musulmans, és que no se’n recordava de ningú. Al sud, l’església havia desenvolupat tota una estructura d’obra social. Aquesta va ser una de les raons reals de la insurrecció: l’oblit de la població civil del nord.
Al documental, parleu de les dones que advoquen per una resolució pacífica del conflicte. Són més eficaces les formes pròpies i autònomes d’organitzar-se que les de les ONGs i altres grups formals?
AT: Tot és necessari i complementari, però la pròpia societat centreafricana ha de tenir autonomia per establir les seves regles. Les organitzacions d’altres països han d’anar amb compte amb les fórmules de resolució del conflicte que no són pròpies d’aquesta societat. La intervenció estrangera ha creat programes des d’una visió occidental, que no tenen perquè funcionar.
BM: D’altra banda, el paper que tenen les dones és fonamental. Són les que traslladen generacionalment els valors morals, estan molt més al marge de la guerra i són claus per a la resolució del conflicte. Fa temps que les organitzacions que operen al país estan treballant amb dones en comitès de mediació.
Un dels programes actuals és el desarmament, ja que la gran majoria de la població està armada. D’on surten els arsenals?
“Cal destacar que a la guerra de la República Centreafricana no s’ha usat armament pesat. Generalment, s’ha utilitzat armes de mà i matxets, que són el que tothom podia procurar-se”
AT: Hi ha teories per a tots els gustos. Al principi es va afirmar que gran part de les armes venien de Líbia, a l’època del derrocament de Gadafi. També existeix un mercat negre en el qual trobes kalashnikovs per deu euros o granades de fabricació xinesa per un euro. Es creu que les armes entren per la frontera de Sudan, que té un conflicte bèl·lic obert en el qual sobren arsenals.
BM: Cal destacar que a la guerra de la República Centreafricana no s’ha usat armament pesat. No hi ha grans mitjans armamentístics com a altres conflictes. Durant el cop d’estat, només hi havia un helicòpter que havia comprat de segona mà Bozizé a Romania, res més. Generalment, s’ha utilitzat armes de mà i matxets, que són el que tothom podia procurar-se.
De fet el matxet és un símbol que apareix sovint en aquest conflicte. Anti-balaka significa “anti-matxet”?
AT: En llengua sango significa això, però realment Anti-balaka ve de “anti-bal-aka”, és a dir, de “bala” en francès i “AK” de kalashnikov. L’origen prové dels grups d’autodefensa que sorgeixen als anys 90 com a forma d’estructurar-se contra els bandits i davant la falta de seguretat per part de l’estat. Es protegeixen amb uns amulets anomenats grí-grí, que et fan immune a les bales de l’AK-47.
BM: Tots aquests grups que neixen a partir dels Anti-balaka sorgeixen sobretot en una zona on existeix una ètnia que dóna suport a l’antic president Bozizé. Entre 1927 i 1930, aquesta ètnia ja es rebel·la contra l’invasor francès, utilitza aquest tipus de matxets i es protegeix amb grí-grís. Actualment, s’ha continuat amb el mateix modus operandi.
Què queda encara del colonialisme francès?
“Com a potència colonial, França pretén perpetuar una relació de submissió a tots els nivells. També juga el seu rol a la guerra econòmica que es lliura amb Xina i Rússia”
BM: Queda un sentiment no massa positiu cap al francès, a més d’una sèrie d’acords que donen prioritat a les empreses franceses als mercats de matèries primeres. Moltes de les empreses que hi ha al país són franceses o libaneses. A més, les excolònies africanes també arrosseguen molts deutes amb França.
AT: Econòmicament, la República Centreafricana és un dels països més pobres del món, però un dels més rics en recursos naturals. Com a potència colonial, França pretén perpetuar una relació de submissió a tots els nivells. També juga el seu rol a la guerra econòmica que es lliura amb Xina i Rússia en tot el continent africà. En aquest context, els recursos naturals estan a l’origen del conflicte bèl·lic recent i cal denunciar l’explotació per part d’altres països que s’enriqueixen a costa de la República Centreafricana.
Com a resum, hi ha alguna perspectiva de pau per a la República Centreafricana?
BM: Els interlocutors de la comunitat internacional no coneixen les característiques del país, estan en els llocs de poder i no saben què succeeix sobre el terreny. Aquesta situació provoca que esclatin noves flames del conflicte. A dia d’avui, a la República Centreafricana es produeixen moltes injustícies. Hi ha persones que actuen com a senyors feudals, ètnies que estan per sobre d’altres ètnies, racisme i segregació. En aquest sentit, la societat centreafricana ha de generar les seves pròpies dinàmiques per trobar una via de sortida al conflicte i construir noves estructures per a un futur millor. Estem veient l’embrió, però encara falta molt treball.
