“No només hi ha guerra, sinó resistència a la guerra; no només injustícia, sinó rebel·lió contra la injustícia; no només egoisme, sinó entrega personal; no només silenci davant la tirania, sinó desafiament; no només insensibilitat, sinó comprensió”. Coherent amb aquesta premissa, l’historiador estatunidenc Howard Zinn va explicar les altres històries amb l’ànim d’esquerdar la versió oficial. En aquests moments, la “versió oficial” de determinats partits polítics, jutges i mitjans de comunicació a l’Estat espanyol defensa i repeteix que hi ha hagut i hi ha “violència” en les diferents mobilitzacions pel dret a l’autodeterminació del poble català.
Per una banda, tretze líders independentistes són processats per rebel·lió, tot i que segons la Constitució espanyola, només poden ser culpables d’aquest delicte “los que se alzaran violenta y públicamente”. Per l’altra, tant el PP, Ciutadans com el PSOE han acusat els Comitès de Defensa de la República (CDR) d’accions violentes per tallar vies i aixecar les barreres dels peatges. Fins i tot, la setmana passada, una noia de Viladecans va ser detinguda i traslladada a l’Audiència Nacional espanyola acusada de rebel·lió i terrorisme, i la Guàrdia Civil, en un informe dirigit al jutge Llarena assenyala En Peu de Pau, tot i que l’espai precisament té la funció de garantir el caràcter pacífic de les mobilitzacions.
Tant els partits polítics i entitats sobiranistes, com els mateixos CDR no s’han cansat de repetir que les protestes i mobilitzacions han estat sempre pacífiques. De fet, des de l’enginy emprat per fer possible el referèndum, fins a les vagues o grans mobilitzacions per la llibertat de les preses i presos polítics, les accions s’han impregnat d’ingredients de l’acció directa noviolenta: no col·laboració amb la injustícia, legitimitat versus legalitat i accions transparents, públiques, creatives i imaginatives.
A partir d’aquesta recepta, conscient o inconscientment, és com un gran nombre de persones, col·lectius i moviments han actuat al llarg de la història. El bagatge és vast, ric i divers, però en tots els casos, la societat ha actuat amb la voluntat de transformar i, en tots els casos, ha emprat mitjans no violents.
A continuació, recuperem alguns mètodes, recollits per autors com Gene Sharp, publicats a la revista Quaderns d’Illacrua, que expliquen una bona part del bagatge de les lluites que conformen aquella altra manera d’explicar la història.
[Vaga] Desestabilitzar l’engranatge del capitalisme
Podem definir la vaga com l’aturada de la producció per part de les treballadores per protestar o reivindicar alguna cosa. Entesa d’aquesta manera, es pot dir que, de vagues, n’hi ha hagut des de l’existència de les societats de classes (és a dir, pràcticament des del naixement de la humanitat). Va ser, però, a partir de l’emergència del sistema de producció que coneixem com a capitalisme, caracteritzat per la concentració de capital, la creació de grans unitats de producció i el sorgiment del proletariat industrial, que la vaga va adquirir el paper central en el conflicte social que avui figura en l’imaginari col·lectiu.
La vaga il·lustra a la perfecció el principi de no-cooperació: deixant de desenvolupar les funcions que tenen atribuïdes, les treballadores posen de relleu el seu paper imprescindible en la cadena productiva. Per aquest motiu, la vaga colpeja el cor de l’engranatge capitalista i ha evidenciat el seu paper cabdal no únicament a l’hora d’aconseguir millores laborals, sinó també per derrocar governs o influir en les polítiques governamentals. També per això mateix, al llarg de moltes dècades, la vaga general revolucionària ha figurat en l’imaginari de les classes populars com l’instrument que havia de culminar la lluita obrera i portar a una societat sense classes. Al llarg de la història, s’han posat en pràctica diferents modalitats de vaga: vaga de zel (consistent en una aplicació estricta de la normativa laboral que redunda en una disminució de la producció), vaga a la japonesa (acceleració de la producció o sobreproducció), vaga de braços caiguts (amb un rendiment més baix des del lloc de treball) i vaga salvatge (aquella que es fa sense respectar la legislació vigent sobre el dret de vaga). Després del referèndum de l’1 d’octubre, es van convocar dues vagues, també anomenades aturades de país -el 3 d’octubre i el 8 de novembre-, per protestar per la repressió i demanar la llibertat dels presos polítics.
[Boicot] La pressió de negar-se (a participar, pertànyer, vendre o comprar)
Charles Cunningham Boycott administrava les terres del compte d’Erne a l’illa d’Achill, Irlanda. Quan Boycott es va negar a rebaixar els arrendaments al camperolat el lìder de l’Irish Land League va proposar una alternativa no violenta per obligar l’administrador a cedir: suspendre tot tipus de tractes amb ell. Els camperols es van negar a comprar-li o vendre-li res i també a cultivar o treballar a casa seva. A partir d’aquest esdeveniment, The Times utilitza per primera vegada la paraula Boycott per descriure l’acció. Tot i així, feia més de cent anys que es practicava a l’Amèrica del Nord, sota el terme de no importació, que consistia a refusar la importació de productes provinents de la metròpoli britànica.
El boicot només tindrà èxit si un percentatge elevat de la població s’uneix al moviment. Quan és generalitzat i a llarg termini, es converteix en una tàctica de consum ètic. El boicot econòmic converteix el poder de compra de les consumidores en un veritable poder social que s’oposa al de l’adversari. El boicot social consisteix a no col·laborar amb determinades persones o esdeveniments. Entre d’altres, es poden boicotejar manifestacions esportives, culturals, polítiques o trobades oficials. El boicot als autobusos de Montgomery (als Estats Units) va aconseguir acabar amb la segregació racial al transport públic. Als anys vuitanta, es van iniciar boicots arreu del món contra empreses que col·laboraven amb l’apartheid a Sud-àfrica –com Shell, Kellogg’s i Coca Cola– i contra esdeveniments culturals i esportius al país per protestar contra les polítiques racistes. Es va convertir en un boicot total i va precipitar l’abolició de l’apartheid. A Barcelona, els boicots als tramvies dels anys 50 van aconseguir anul·lar la pujada del preu del bitllet.
[Objecció fiscal] Les conseqüències del No
L’objecció de consciencia és l’actitud de negar-se a obeir una ordre o una llei, sense examinar-ne la legitimitat jurídica, per una motivació ètica, política o religiosa. Si bé hi ha molts tipus d’objecció de consciencia, al nostre país, la més reeixida ha estat l’objecció al servei militar. És a dir, el refús de participar del servei militar obligatori (la mili) per raons diverses: ja sigui pel rebuig a qualsevol forma de violència o exèrcit, perquè no es reconeix l’autoritat de l’Estat sobre l’individu ni la idea de pàtria, o bé per oposar-se a la política d’un govern determinat. A finals del franquisme, un moviment d’objectors va aconseguir el reconeixement legal del dret de no fer la mili per motius de consciència. La seva lluita, seguida de la lluita dels insubmisos, que es negaven a integrar-se a l’exèrcit i també a fer la prestació social substitutòria, va servir per estendre els principis de la noviolència i va aconseguir l’abolició del servei militar obligatori.
Molt lligat a aquest moviment, hi ha el de l’objecció fiscal a les despeses militars. És a dir, la disposició de no col·laborar amb l’Estat en aquelles despeses de preparació de les guerres i de manteniment de l’estructura militar. Les objectores fiscals practiquen la desobediència quan, en fer la declaració de la renda, desvien la part dels impostos que corresponen a les despeses militars cap a projectes de solidaritat i de justícia social. A més d’aquestes formes, no podem oblidar l’objecció electoral (negar-se a participar en un procés electoral), l’objecció laboral (negar-se a fabricar un producte bèl·lic o nociu), o l’objecció ètica del personal sanitari (desobeir la normativa sanitària), entre d’altres.
[Usurpació civil] La subversió interna
L’estratègia de la usurpació civil intenta subvertir el sistema des de dins i aprofitar les seves estructures utilitzant-les per uns objectius diferents dels previstos pel sistema. Per tant, es tracta de no fer cas de les institucions que vénen de dalt i seguir una estratègia pròpia de desobediència amb l’objectiu de construir un contrapoder rupturista de baix a dalt. Al llarg de la història, diferents col·lectius han aplicat aquest mètode, des del moviment obrer clàssic, amb el control obrer de la producció i el treball en comptes de fer vaga, fins a l’estudiantil, que, en situacions d’aturades, a vegades, ha optat per autoorganitzar les classes i les matèries.
Solen ser processos transitoris que, com tota lluita, depenen del suport social per triomfar. En qualsevol cas, permeten visibilitzar que es pot funcionar d’una manera diferent i són un bon aprenentatge pràctic de gestió col·lectiva del poder. A gran escala, l’estratègia de la usurpació civil pot arribar a implicar la creació d’institucions paral·leles i, fins i tot, el naixement de governs a l’ombra. Un exemple d’abast són les comunitats zapatistes, que, a partir de l’aixecament de 1994, van treballar perquè les poblacions alliberades poguessin satisfer les necessitats bàsiques (terra, educació, sanitat, aliments) a partir de governs autònoms, sense dependre de l’Estat i el sistema de partits.
[Sabotatge] De les sabates als grafits
Sabots és el nom francès dels esclops de fusta tradicionals. Al segle XIX, alguns obrers francesos van optar per col·locar aquestes sabates entre els engranatges de les maquinàries per ferles malbé i, d’aquests manera, denunciar el desacord amb les decisions dels amos. D’aquesta protesta, en va sorgir el terme sabotatge, convertit en un mètode de lluita estès, sobretot, en el món sindical i laboral. L’acció del sabotatge ataca la violència instrumental: la màquina (en el sentit més ampli) és la diana dels assalts, com a resposta davant la injustícia social. Aquesta acció deliberada –que pot prendre forma de subversió, obstrucció, interrupció o destrucció material– té la finalitat de debilitar l’enemic mitjançant l’increment dels costos de producció.
Tot i que sovint ha estat titllat de violent o de coercitiu, les defensores del sabotatge al·leguen que només té un objectiu moratori i de denúncia. Per a elles, és un mètode de resistència informal que es pot desplegar en moltes variants. En ocasions, ha pres forma d’ineficiència organitzada per part de les treballadores i ha dut a la pràctica la dita “a mala paga, mala feina”. Dels piquets a les accions escomeses de certs grups ecologistes contra infraestructures pernicioses, el sabotatge comprèn molts tipus d’accions. Algunes són menys conegudes, però interessants, com el sabotatge cultural o culture jamming, en què l’art i la performance serveixen per projectar crítiques a l’espai públic o mediàtic. Banksy o el col·lectiu Yes Men en són exemples paradigmàtics.
[Desobediència civil] Del carrer al parlament
Desobeir és dur a terme un acte públic, il·legal, noviolent, conscient i polític amb el propòsit de canviar una llei o els programes d’un govern. Actuar segons els principis de la desobediència significa apel·lar al sentit de justícia de la comunitat i declarar que no s’estan respectant els principis de cooperació social entre persones lliures i iguals. La desobediència civil és una organització no institucionalitzada de ciutadans i ciutadanes unides per una forta identitat moral col·lectiva a fi de promoure valors mitjançant el consens. Les demandes no competeixen pel poder polític i no utilitzen la violència política ni cap altra forma de coerció, sinó que es vehiculen a través de la persuasió noviolenta, la construcció de punts de vista a partir de la humilitat intel·lectual i el desenvolupament de la capacitat de lliure decisió individual.
Jürgen Habermas s’hi referia com una protesta moralment fonamentada, argumentant que configura la voluntat política col·lectiva de manera no convencional. El moviment pels drets civils dels EUA n’és un exemple paradigmàtic. Així, segons Habermas, la desobediència no trenca o reorganitza l’ordre constitucional, sinó que utilitza la violació de lleis de manera simbòlica i calculada per comprometre la consciència de la comunitat i forçar-la a revisar els fonaments de legitimitat. Segons aquest principi, la desobediència civil desenvolupa un paper innovador i corrector del sistema democràtic, de manera que la resposta de l’Estat i la capacitat d’incorporar els principis reivindicats al procés institucional esdevenen la prova de maduresa del propi sistema.
[Ocupació] Foragitar la injustícia ocupant espais públics
La tàctica de l’ocupació (sense k) planteja l’obstrucció, sense obstaculitzar el pas, d’un espai públic amb la intenció de denunciar un fet i pressionar l’administració perquè actuï per resoldre-ho. L’efecte de l’acció depèn del nombre de persones implicades i de si es compta amb un grup de suport prou potent per difondre la informació. Actualment, però, aquest tipus d’accions poden tenir un ressò immediat gràcies a Internet i a les xarxes socials. D’altra banda, és una tàctica molt versàtil, en el sentit que pot ser una ocupació-manifestació per sorpresa amb la idea de sensibilitzar sobre una determinada situació injusta, o bé una acció més meditada amb l’objectiu d’arribar al límit i buscar una negociació.
La història recent és plena d’exemples d’ocupacions de tot tipus: durant la transició, diverses persones jubilades van ocupar l’Instituto Nacional de Previsión de Barcelona per protestar per l’import baix de les pensions (1976). Durant el govern del PSOE, la plantilla de la naval Euskalduna va ocupar la Borsa de Bilbao per lluitar contra la reconversió industrial (1984). L’ocupació també pot ser un instrument de solidaritat i suport mutu cap a persones represaliades quan el poder públic es fa el sord.
[Vaga de fam] El dejuni amb raons polítiques
Dos membres de Jubilats per Mallorca es van declarar en vaga de fam durant el mes de març per protestar contra la política lingüística del PP. Van aconseguir fer arribar la denúncia al Parlament Europeu. Recentment, diverses persones tancades al Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca (Barcelona) van fer vaga de fam per denunciar la violència que sofreixen. Actualment, entre 1.500 i 2.500 presoners i presoneres palestines han abandonat la vaga de fam més massiva de la història després d’arribar a un acord amb el govern d’Israel per millorar les condicions dins les presons.
Gandhi deia que la vaga de fam era la tècnica noviolenta més difícil. El 1932, mentre estava a la presó, va dur a terme un seguit de vagues de fam per millorar la situació de la casta de les intocables. Gandhi va popularitzar internacionalment aquesta pràctica, que sovint ha estat utilitzada per aquelles persones que consideren que és l’única manera que tenen d’aconseguir que se les escolti, per exemple, les preses. És una acció que posa en risc la vida i, per tant, ha de ser fruit de la reflexió i ha d’implicar una gran preparació psicològica. La segona vaga de fam dels presos republicans a Irlanda del Nord, el 1981, es va suspendre després que deu presos morissin de fam, incloent-hi Bobby Sands, elegit diputat durant l’acció. El dejuni limitat per raons polítiques, generalment, dura entre tres i vint dies i busca denunciar públicament una injustícia i impactar sobre l’opinió pública. Si la vaga de fam és il·limitada, pretén suprimir la injustícia.
