El 20 de novembre es commemoren els 27 anys de l’assassinat de Josu Muguruza, diputat d’Herri Batasuna, a mans d’un grup d’ultradreta a Madrid. L’atemptat, en què també va resultar ferit de gravetat Iñaki Esnaola, es va produir la vigília de la investidura al Congrés dels Diputats espanyol, quan Muguruza i la resta de congressistes i senadors de la coalició independentista basca estaven sopant a l’Hotel Alcalá de la capital de l’Estat. Dos homes encaputxats i armats amb pistoles van irrompre al reservat que ocupaven i van disparar contra ells a un metre de la taula, acció que va causar la mort del jove polític de 31 anys. Veí del barri bilbaí d’Errekalde, Muguruza va deixar una dona vídua i una filla, Ane, que des d’aleshores treballen per recordar el seu compromís amb la pau i les llibertats. Des de la Fundació Egiari Zor, que agrupa familiars de persones mortes a conseqüència de l’actuació dels estats espanyol i francès, Ane Muguruza denuncia la impunitat que encara té lloc a través de la repressió i el nul interès per solucionar el conflicte que mostren aquests estats, als quals emplaça a assumir la seva responsabilitat en les vulneracions dels drets ocorregudes al País Basc.
Vas néixer quinze dies després que assassinessin el teu pare. Quan vas prendre coneixement del que havia passat?
De petita ja m’explicaven coses d’ell i, al llarg del temps, n’he conegut d’altres, si bé la meva mare ha procurat que fos de manera gradual perquè algunes coses, com les tortures que va patir de jove o el seu assassinat, són difícils de gestionar emocionalment. Cada any, al voltant del 20 de novembre, ens reunim i el recordem.
Com has viscut els diferents actes d’homenatge?
Em vénen a la memòria els crits “PSOE-GAL berdin da!” (“PSOE-GAL és el mateix!”) i que jugava amb fills i filles d’altres víctimes al voltant del monòlit que hi ha en memòria seva al barri d’Errekalde de Bilbao; una innocència que sempre té una part bonica. Però no només he sentit propera la pèrdua del meu pare. Llegir el sofriment pel qual han passat altres famílies m’ha servit, instintivament, per impregnar-me de la història del nostre poble i els ideals que Josu defensava en vida.
Has acceptat la seva pèrdua sense rancúnia?
A casa no hem celebrat mai cap atemptat ni el patiment que han viscut altres persones. La meva mare m’ha ajudat a créixer sense odi i, malgrat els moments durs que he passat –perquè no he pogut elaborar el dol com ella–, sempre he estat envoltada dels valors de la pau i l’empatia pels altres. M’hauria agradat que aquest sentiment hagués estat recíproc.
Consideres justa la sentència que va condemnar el policia Ángel Duce?
La vaig llegir fa poc, però tampoc no m’ha interessat gaire perquè no crec en la justícia espanyola. Fa un any, per exemple, Ricardo Saénz de Ynestrillas, que va quedar absolt en la causa, va declarar que, si tingués l’oportunitat de cometre aquell crim, ho faria. Doncs bé: ningú no ho ha considerat escandalós ni ha exigit mesures judicials per aquestes paraules ni altres que vanaglorien la violència perpetrada per l’Estat. I, quan es parla del senyor X, tampoc no es recorda que hi ha altres senyors X que continuen actuant impunement.
El juliol de 2015, l’Audiència Nacional espanyola us va denegar el dret de ser indemnitzades com a víctimes del terrorisme…
A l’Estat no li interessa reconèixer-nos com a víctimes. Suposaria admetre la seva responsabilitat en molts casos. Per això, quan parla de vulneracions, només es refereix a les comeses per ETA i no recull la quantitat de persones que, com el meu pare, van patir la guerra bruta o l’abús de les forces policials.
Prendreu alguna iniciativa respecte a això?
Ho portarem al Tribunal Europeu de Drets Humans. Amb el benentès, però, que més enllà del reconeixement, l’important és que s’admeti que al País Basc hi ha hagut violències per part de molts actors, no només d’un. I també que, abans d’ETA, ja hi havia assassinats, tortures i altres vulneracions. Recordem, si no, les morts registrades durant els anys 50 o els milers de desapareguts a les cunetes que encara s’han d’identificar. Hem d’apropar-nos al costat humà, però, si ens quedem en el fet traumàtic i no veiem que darrere hi ha una llarga història, no podrem abordar el fenomen de manera adequada.
Des d’Egiari Zor, plataforma en què col·labores, preteneu fer aquesta pedagogia?
Diem que cal assentar les bases polítiques perquè el que ha ocorregut no torni a succeir mai més i que totes les vulneracions han de tenir el mateix nivell de visibilitat. També les persones que hem patit la violència d’Estat, que hem sofert una doble victimització: primer l’assassinat dels nostres familiars i, després, que no s’hagin reconegut ni investigat correctament els fets. Més que un únic relat, cal un relat inclusiu en què la memòria doni cabuda a tot el mapa de vulneracions.
En què hauria de consistir la justícia, al teu entendre?
Estaria bé fer una Comissió de la veritat, però, tenint en compte el comportament de l’Estat, s’haurà de fer a Euskal Herria partint de la justícia, la veritat i les garanties de no repetició. Hi ha molta gent que encara necessita explicar el dany sofert i cal animar-la a fer-ho per tenir un mapa complet amb el qual poder assentar les bases d’una pau i una convivència duradores.
