Sol dir-se que la vida és una successió d’etapes que van tancant-se a mesura que es compleixen determinats objectius. Traslladant aquesta visió al anorama musical valencià, cada volta són més les veus que defensen que aquest es troba en un clar canvi de cicle. Després de l’adéu d’Obrint Pas, Orxata i La Gossa Sorda, Aspencat també s’acomiada dels escenaris, deixant una gran petjada i donant pas a una fornada de grups que prenen el relleu dels que durant un bon grapat d’anys van encapçalar l’escena. El grup s’acomiada aquesta nit del públic de Barcelona en un concert compartit amb Smoking Souls. Hem parlat amb Kiko Tur, cantant de la banda de Xaló, per tal que ens conte com estan visquent aquests instants tan emotius per a ells.
Aspencat naix el 2006 amb membres de diferents pobles de la Marina i comença amb els primers concerts i festivals. Quins records teniu encara d’aquells moments inicials?
Eren moments que recordem amb molta estima. La música era una vàlvula d’escapament per les nostres consciències inquietes i el vehicle a través del qual preteníem denunciar totes aquelles injustícies que véiem i patíem a peu de carrer. Per nosaltres, començar a tocar a les festes dels pobles de la comarca era una xicoteta victòria cada nit, veure tota la nostra gent cantant i suant la samarreta, companys i companyes d’institut i dels primers anys d’universitat… Tot això, l’endemà ens donava benzina per continuar endavant com ànimes inconformistes que érem i som.
Amb Naixen Primaveres (autoeditat, 2011) diríem que vós catapulteu a primera línia de l’escena musical valenciana. Com vau percebre que definitivament estàveu pegant un bot quant a reconeixement i rellevància?
“Amb l’esclat de la primavera valenciana del 2012, la gent va començar a compartir la nostra cançó “Naixen primaveres” a través de les xarxes, convertint-la en una mena de banda sonora de tota la indignació i la ràbia que es vivia al carrer”
Va ser en els mesos posteriors al llançament del Naixen Primaveres, quan ja en eixe estiu del 2011 vàrem assolir una xifra de concerts i de públic desconeguda per nosaltres fins a la data i, posteriorment, amb l’esclat de la primavera valenciana del 2012, la gent va començar a compartir la nostra cançó “Naixen primaveres” a través de les xarxes, convertint-la en una mena de banda sonora de tota la indignació i la ràbia que es vivia al carrer. El remat a tots aquests fets va ser el concert “Hem perdut la por” que vàrem fer a Godella per recaptar fons per totes les denunciades i encausades. Des del nostre punt de vista, la societat valenciana va fer un clic molt rellevant en aquest episodi que segurament va contribuir a anar guanyant-li terreny electoral al PP, que aleshores governava a la Generalitat i a l’Ajuntament de València, i que va veure als estudiants que bramaven contra les retallades com el enemigo al que s’havia de combatre i guanyar amb la força policial.
Després de tot aquest temps, amb sis discos editats i onze anys de trajectòria, quin balanç feu del que ha suposat Aspencat per a vosaltres?
Aspencat ha estat la nostra forma de vida. El projecte al qual hem dedicat els darrers onze anys amb tota l’energia i il·lusió que teníem a dins! Ens ha permés conèixer moltíssima gent, públic i artistes als quals admirem, i també viatjar i conèixer moltes realitats i moltes lluites locals i comarcals. Molta gent que des del seu poble o comarca fa el món una mica més habitable i més respirable. Però sobretot, Aspencat ens ha ensenyat a estimar i a sentir-nos estimats per la gent!
Per què ara? Què vos ha portat a prendre la decisió d’anunciar aquesta aturada indefinida?
“Hem fet gires de més de 75 concerts, gires consecutives sense pràcticament descans. Per nosaltres que venim del sud del sud, això suposa una mitjana de 1.000/1.500 quilòmetres cada cap de setmana”
Els darrers sis anys han estat molt frenètics. Hem fet quatre treballs si tenim en compte l’inèdit i a més hem fet gires de més de 75 concerts, gires consecutives sense pràcticament descans. Per nosaltres que venim del sud del sud, això suposa una mitjana de 1000/1500 quilòmetres cada cap de setmana, a banda de passar moltes hores fora de casa, lluny de la família i amics. Tot i que Aspencat ens ha permés veure complit el nostre somni d’adolescents, sentíem la necessitat de què tocava parar i veure les coses amb perspectiva de cara al futur. I bé, això és el que anem a fer. No sabem si tornarem o no, de moment farem una aturada llarga i indefinida per carregar piles i omplir-nos de ganes de pujar a l’escenari un altre cop.
En aquesta última gira, “La història és nostra”, heu seleccionat set llocs molt concrets on realitzar els vostres últims concerts. Per què heu triat aquests emplaçaments? Què han significat per a vosaltres?
Són emplaçaments que per alguna raó han estat especials o significatius per nosaltres en algun moment de la nostra trajectòria. I amb aquesta gira de comiat hem volgut agrair-li a la gent d’aquests llocs tot el suport i tota l’estima rebuda!
Fa uns dies vau celebrar l’últim concert al vostre poble, Xaló. Com vau viure eixa experiència rodejats de la vostra gent?
Va ser gegant, esborronant, hi estava tothom! Una nit molt bonica!
Musicalment, els últims anys s’està produint un canvi generacional al País Valencià arran del comiat de grups com vosaltres que havien estat capdavanters. Quin relleu creieu que deixeu? Podem ser optimistes de cara al futur?
No crec que hàgem de preocupar-nos per cap relleu. L’escena de la música popular i combativa al País Valencià està molt viva i amb representants i propostes de molta qualitat com és el cas dels ZOO, Auxili, Smoking Souls, Xavi Sarrià, Atupa, etc. Projectes que han anat creixent i que ja són cap de cartell en molts festivals, fins i tot més enllà de les fronteres lingüístiques.
Al llarg de tota la vostra trajectòria heu mantingut un discurs rebel i combatiu amb les injustícies que percebíeu al vostre voltant. Quin paper penseu que han jugat grups com el vostre en el canvi polític que s’ha viscut al País Valencià?
“Crec que la música al País Valencià ha servit de refugi i d’ajuda per a l’apoderament de tota una generació de joves que ara camina amb el cap ben alt”
Crec que la música al País Valencià ha servit de refugi i d’ajuda per a l’apoderament de tota una generació de joves que ara camina amb el cap ben alt. A parer meu, l’escola pública ha estat també un pilar fonamental. Crec que totes dues han estat trinxeres necessàries per a bastir un canvi que encara està en procés i que encara no està consolidat. Queda molta feina per fer i hem de seguir trepitjant els carrers.
Un document que deixeu per a la història és el videoclip “Som moviment”, on vau poder conéixer les vivències de Diego Cañamero, Ester Quintana i Enric Duran. Què vos va aportar aquesta experiència?
Aquesta experiència ens va aportar un aprenentatge i un enriquiment personal impressionant. Tots tres han patit o pagat un alt preu per eixir-se’n de la senda marcada pel sistema i tots tres són exemple de lluita i mirall on nosaltres ens reconeixem.
Quines expectatives teniu a partir d’ara? Ens pots avançar alguna cosa?
Descansar i seguir lluitant des d’altres àmbits i contextos.
