Ràbia. Indignació. Impotència. Buit. Dolor. Ràbia. Silenci. I tot un escenari per dibuixar aquest garbuix de sentiments que et corquen per dins, que et rebaixen, que t’insulten, que et menystenen, t’humilien i et silencien. Uns sentiments que, en no trobar recer en les paraules, a Aüc. El so de les esquerdes s’expressen a través de la música i la dansa. És així com s’il·lustra l’estela de les violències sexuals: el silenci, aquest espai tan incòmode, desconegut o volgudament ignorat, i malauradament quotidià.
És així com s’il·lustra l’estela de les violències sexuals: el silenci, aquest espai tan incòmode, desconegut o volgudament ignorat, i malauradament quotidià
Tanmateix, no sempre és el silenci qui regna en aquesta atmosfera de violència. De vegades, les paraules en són les seves aliades, es transformen en punyals, i tenen el poder de causar les incisions més profundes. Però també d’expressar el dolor que aquestes provoquen. És aquí on el text de la peça se’n serveix i n’esmola els fonemes més dissonants i metralla els timpans de les espectadores amb les frases més punyents, amb les quals esquinça fins i tot la pell més insensible. Aüc és una incisió cap endins i cap enfora. És un crit brutalment letal que esqueixa l’aire amb violència, però també és l’expressió del dolor més profund, un plany que es genera a les entranyes de la víctima i de la societat, que balla posseït per les parets d’un malestar intern, i que finalment, explota en l’esgarip més animal.
L’interès d’aquesta creació escènica de Les impuxibles, que s’emmarca en el Festival Grec d’enguany, rau en el fet que no es conforma amb l’observació de la nafra, sinó que s’obstina a anar-ne més enllà i a escrutar la part més invisible d’aquesta ferida superficial. És per això que es capbussa en la complexitat de les violències sexuals, que explora des d’una perspectiva feminista, amb sensibilitat, i en mostra les múltiples manifestacions. Això significa trencar amb els tòpics que solen embolcallar aquesta problemàtica, i fer un plantejament crític en què no es relegui les dones a una simple posició de víctimes.
És així com l’actriu i creadora Carla Rovira, la intèrpret i compositora Clara Peya i la ballarina Ariadna Peya, juntament amb el seu equip tècnic i artístic, s’embarquen a l’uníson en un viatge agosarat de tonalitat clarament política dins l’univers emocional del malestar individual i social causat per les violències sexuals. I el resultat n’és un poema sensorial valent, expressiu, necessari.
