El barri de Benimaclet de València és, des de fa anys, un escenari on conviuen dos models de vida contradictoris. És conegut per ser un barri habitat per l’estudiantat. Aquest fet contribueix, d’una banda, a fer del barri un espai on s’articulen diverses lluites i a generar alternatives. De l’altra, s’ha convertit en un terreny fèrtil per als especuladors immobiliaris pel que fa al lloguer de pisos.
Benimaclet és un barri en procés de gentrificació, tot i que també existeix tot un teixit social que intenta construir alternatives i aturar aquest procés. A tall d’exemple podem esmentar el CS Terra, el CSOA l’Horta o La Repartidora. També destaca l’espai de trobada veïnal que s’ha constituït amb el nom d’El Benimaclet que volem, a partir del qual es pretén “respondre a les necessitats i les potencialitats de Benimaclet i del seu dens i heterogeni teixit social”, segons afirma el grup promotor de la iniciativa. Aquesta confrontació entre fer negoci per a uns pocs i treballar per construir un barri habitable per a tothom, queda ben reflectit a partir de les tensions que s’observen entre sobirania alimentària i l’economia verda.
L’economia verda, un nínxol de mercat
En aquesta nova fase del capitalisme, que el geògraf David Harvey va anomenar “acumulació per despossessió”, els mercats necessiten colonitzar nous espais de la vida quotidiana per tal de garantir un nou procés d’acumulació. En aquest sentit cobra molta importància l’economia verda, que ha esdevingut un nou nínxol de mercat.
Les ciutats dins del model neoliberal es van convertir, anys abans a la crisi, en vertaderes empreses on els inversos desenvolupen els seus negocis i competeixen entre elles en la recerca d’inversions. En aquest sentit, i en unes economies cada cop més terciaritzades, el turisme i la gentrificació esdevenen fórmules idònies per a atraure nous clients a la ciutat marca.
Com a resposta a tota aquesta onada de turisme i gentrificació, han nascut noves iniciatives i col·lectius, com per exemple Entre Barris
A València trobem exemples d’aquests dos fenòmens. D’una banda, el barri de Ciutat Vella, com ja va denunciar l’Assemblea d’Okupes del barri en un altre article a La Directa , “s’ha convertit en un aparador i avança cap al model de la Barcelona de fa 10 anys” a través d’un “turisme voraç que continua apropiant-se dels espais del barri per fer-los més rendibles”. Al Cabanyal, “les polítiques gentrificadores del govern adoben el camp per a la inversió privada i desplacen a aquelles persones que no podran assumir el nou nivell de consum al barri”, com assenyalen des de l’Espai Veïnal Cabanyal. En aquest sentit, i com a resposta a tota aquesta onada de turisme i gentrificació, han nascut noves iniciatives i col·lectius, com per exemple Entre Barris, que denuncia “un model de ciutat que celebra els guanys privats sense reparar en el perjudici de les necessitats veïnals”.
En aquest context de capitalisme verd i ciutats marca, apareixen nous negocis. Botigues de productes ecològics i restaurants ecològics i vegans han omplert, com també ha passat en altres ciutats, el cap-i-casal. Giuseppe, que va fer les pràctiques de cuiner al restaurant vegetarià Copenhagen, afirma que “els productes, que es venen com si foren de qualitat, no són de proximitat ni ecològics i les condicions de treball són abusives”. Sota un discurs aparentment ecologista, els inversos cerquen nous espais per tal d’obtenir guanys i, a la vegada, contribueixen a banalitzar i desactivar les lluites, que esdevenen cada cop més parcials. Com explica una integrant d’Estudiants per la Justícia Animal, “no és molt coherent que una persona vegana finance una gran empresa que està dintre d’aquest sistema productiu capitalista, ja que molts dels aliments que produeixen són processats industrialment i tenen un cost ecològic darrere”.
Teixit social contra la gentrificació
En aquests últims anys, al barri de Benimaclet s’han fet visibles aquestes dues visions al voltant de la cultura verda: si d’una banda el teixit social i associatiu del barri no s’atura a l’hora d’impulsar diferents projectes i experiències que replantegen les formes de vida, de producció i de consum, d’altra banda, el risc de la colonització neoliberal, disfressada de modernitat ecosostenible, és un fet evident i preocupant. Carlos, activista del CSOA l’Horta, ens explica que “a Benimaclet el teixit de classe s’ha anat transformant: l’antiga classe treballadora ha sigut substituïda per una nova classe creativa, que té major poder adquisitiu i especifiques exigències culturals i de consum”.
El negoci especulatiu de les immobiliàries també afecta els habitatges, en un barri caracteritzat pel lloguer de pisos a l’estudiantat
Un fet que ho corrobora és que en l’últim any s’han inaugurat dos supermercats ecològics i els preus de lloguer dels baixos comercials han augmentat considerablement. Així, es dibuixa un canvi en el procés de renovació de l’economia de barri que, fins ara, s’havia caracteritzat per la presència de xicotets comerços de gestió directa o familiar. El negoci especulatiu de les immobiliàries també afecta els habitatges, en un barri caracteritzat pel lloguer de pisos a l’estudiantat.
“És una gentrificació dolça -ens explica Carlos. Benimaclet no ha experimentat un procés de degradació violenta però hem tingut un desmesurat augment de preus, a causa de la proximitat de la universitat”. Aquest fet també afecta la composició social del barri, part del qual es considera usuari de pas i no desenvolupa un arrelament amb el territori en què viu.
En contraposició, la presència al barri del CSOA l’Horta, ocupat fa més de 5 anys, ha sigut important per a desenvolupar un discurs alternatiu a la nova tendència gentrificadora. Sobretot, cal destacar l’activitat dels horts urbans, “gestionats, molts dels quals per gent del barri, a partir d’uns principis comuns com l’ecologia, l’autoconsum i la varietat”, el que considera que és “el primer pas per a practicar la sobirania alimentària”. També la importància dels vincles que es creen entre la gent del barri al voltant dels horts. Com explica Carlos, “molta gent del barri, en veure’ns treballar la terra, no va tenir aquesta por a acostar-se a l’espai, a trencar aquesta barrera que moltes vegades hi ha cap als centres socials ocupats”.
Una xarxa per les sobiranies
Diuen que la millor defensa és un bon atac, i ja hem comentat que el teixit associatiu del barri ha permés disminuir el procés gentrificador, però, el barri també es mobilitza per la construcció d’alternatives. Benimaclet, com a barri perifèric i envoltat de camps, està molt vinculat a l’horta, tant a les lluites per mantenir-la viva com a la construcció de projectes d’agricultura mediambientalment sostenibles i econòmicament justos, és a dir, a partir dels principis de sobirania alimentària, com queda reflectit, per exemple, en els diversos grups de consum que han arrelat al barri, a través dels quals és la gent qui autoorganitza el seu consum d’aliments.
Benimaclet, com a barri perifèric i envoltat de camps, està molt vinculat a l’horta, tant a les lluites per mantenir-la viva com a la construcció de projectes sostenibles
En aquest sentit, Anna, membre del col·lectiu De l’Hort a la Cuina, i Lorena, que és cuinera d’Al-Paladar i participa en l’assemblea d’Ecomaclet, ens parlen sobre la necessitat d’un canvi de paradigma en la relació entre horta i ciutat, com també entre productors i consumidors. Com explica Anna, “la imatge idíl·lica de l’horta s’està venent molt (sobretot per part de les institucions): la conservació del patrimoni, el noble treball del llaurador, etc., aquesta és una imatge depurada, de postal turística!”. Per aquestes raons és imprescindible que el discurs sobre el consum ecològic estiga vinculat a principis com proximitat, estacionalitat, respecte a les varietats autòctones i garantia d’unes condicions laborals justes.
En aquest procés cap a la sobirania, alimentària l’hostaleria podria jugar un rol molt important. Lorena ens explica que “molt sovint es dissenyen els menús sense tenir en compte els productes de cada temporada. Nosaltres ens hem adonat que, a l’hora d’apostar pel producte de temporada i proximitat, cal deixar de tenir una programació rígida. Cal ser molt flexible, i aquest és un fet al qual no estan acostumades ni les hostaleres ni les consumidores”, conclou.
Per últim, cal destacar la iniciativa, en la mateixa direcció, d’Ecomaclet, “un projecte impulsat amb l’objectiu de donar visibilitat a les experiències de sobirania alimentària que ja existeixen al barri i, a la vegada, reivindicar la necessitat d’un mercat ecològic de venda directa que siga també lloc d’intercanvi de vivències i sabers al voltant dels valors de la sobirania alimentària”, ens explica un membre de l’assemblea.
