Imaginem que, per un segon, tota l’estructura patriarcal occidental ha perdut la correcció política i ens bombardeja sense recança amb missatges masclistes. Bé, no és difícil d’imaginar perquè ja ens ho trobem massa sovint. Les dones, els cossos llegits socialment com a dones, són subjectes i víctimes de múltiples estratègies de dominació passiva o activa. També els cossos i les persones que transgredeixen les normes del binarisme de gènere, en major o menor mesura, segons el grau en què aconsegueixen passar com a normatives.
Tot i això, actualment no està ben vist mostrar els masclismes obertament en públic. Es permeten perquè són subtils, perquè no n’hi ha per tant, perquè són inofensius o bé són un graó encara a superar en el llarg procés d’arribar a l’equitat. Així, sorgeixen els mal anomenats micromasclismes -que no són sinó masclismes, a seques. I en privat, encara impera aquella dita que tanta sang ha permès: els draps bruts, es netegen a casa.
Imaginem que els prejudicis i les discriminacions per raons de gènere fossin obertament fonament i pilar de les polítiques estatals
Però imaginem que tota aquesta maquinària que es posa en marxa per subjugar a les dones no hagués de fingir que les respecta. Imaginem que els prejudicis i les discriminacions per raons de gènere fossin obertament fonament i pilar de les polítiques estatals. Que la ciència, la cultura, la història, l’economia, l’esport, els mitjans de comunicació ens mostressin, per tots els canals i vies possibles, que la inferioritat de les dones és un fet objectiu. Donada aquesta inferioritat, doncs, es requeriria una sèrie de mesures protectores envers el sexe dèbil. Alhora, caldria una ferma educació en tots els entorns i contextos perquè les dones no es fessin la idea equivocada i posessin en risc els seus bonics caps amb pensaments massa complexos pels seus cervells poc desenvolupats. Tot això barrejat en una societat altament capitalista, consumista i fonamentalista, que gestionés amb bondat i fermesa el pal i la pastanaga en un precari equilibri argumental.
I qui no fos complaent amb aquest règim de protecció de les dones -tot pensat pel seu benestar!-, què passaria amb elles? Què passaria amb les grasses, les velles, les que no fossin guapes segons el cànon estètic imposat, les que volguessin treballar però no limitar-se a ser secretàries, les que s’enfadessin si quan els hi parles no les mires als ulls sinó als pits, les que demanarien poder vestir com volguessin, follar quan i amb qui els donés la gana, no fer dieta ni maquillar-se, saber-se homes o no saber-se ni dones ni homes, no voler tenir criatures, passar de les tasques domèstiques, les que et foten una hòstia si les toques sense consentiment, les que tenen penis, les que criden a l’autodefensa contra tota agressió, les que volen organitzar-se per reclamar drets i llibertats, les que són lesbianes, les que no volen tenir sexe, les que són negres, les que són pobres…? Què passaria amb tota aquesta colla que no encaixa? O amb les inconformistes que s’atreveixen a renegar d’un règim que les obliga a emmotllar-se a uns rols extremadament delimitats?
A Bitch Planet han trobat la solució: enviar-les a l’espai. Literalment. Confinar-les a un planeta-presó, prou lluny de la Terra perquè la seva pèrfida influència no deteriori a les dones que sí que són complaents i obedients a l’ordre natural. La guionista Kelly Sue DeConnick i el dibuixant Valentine De Landro s’atreveixen a imaginar en aquesta distòpia satírica fins a on podria arribar el sexisme institucional, el racisme i el fonamentalisme de la societat estatunidenca.
Amb un estil de dibuix directe i una paleta de colors carregada d’intensitat, DeConnick i De Landro no tenen pèls a la llengua per abordar les violències per raons de gènere, en tota la seva cruesa. També emprant elements de la societat de la informació massiva i de la connexió perpetua a les xarxes, en combinació amb una crítica sarcàstica a la publicitat i el màrqueting sexista. Però no és una crueltat exhibicionista, sinó que ens ensenya els budells i les vísceres d’allò que, avui dia, la societat fingeix que no existeix.
L’equilibri entre dibuix i escriptura, de gran elegància discursiva, permet l’extravagància a les seves pàgines
L’altre gran puntal de Bitch Planet són les protagonistes i els personatges que ens ensenyen en múltiples facetes aquesta societat perversament familiar. Veus intenses amb una riquesa i potencialitat enorme i amb espai pel creixement i pel canvi. L’equilibri entre dibuix i escriptura, de gran elegància discursiva, permet l’extravagància a les seves pàgines. Dóna eines per trasbalsar a les lectores i endinsar-les més en aquesta societat perversa de dobles i triples morals.
Per ara, el planeta-presó on engarjolar les dones no complaents amb les lleis patriarcals és una fantasia. Però les normes que sustenten aquesta presó espacial són ben reals. Com també ho són els càstigs a qui s’atreveix a renegar dels rols imposats pels masclismes. I si bé Bitch Planet és un lloc de merda on anar a parar, un infern en vida, la paradoxa fa que sigui aquest planeta aïllat el lloc per excel·lència on les dones que no accepten les regles patriarcals es troben. Es coneixen. S’estimen. Es donen suport. S’entenen. Es traeixen. Es busquen. Es miren. Es barallen. Són agredides. Són agressores. Rebenten totes les normes i els estereotips. I, potser, en la foscor més densa de l’espai, es fan fortes.
