La primavera l’eixoriveix. Amb les espatlles un xic caigudes, sorrut i amb pas feixuc, surt de la foscor i la privació de l’hivern i respira amb força igual que la primera vegada. Els pulmons, en rebre de nou tanta vida, gairebé li couen. Se sent feble per culpa d’aquests mesos improductius, amb els músculs atrofiats, però la joventut i l’anhel d’aventures poden avivar el seu cos àgil i ferm. Camille sempre ha estat impacient, impulsiu, carregat de petits vicis que ha de satisfer immediatament per no perdre la paciència i encolerir-se. Per això s’aboca de seguida a la primavera, quan amb prou feines la neu comença a xopar els prats i a crear mil rierols impossibles, teranyines d’aigües sobre el verd castigat. Solter, solitari i d’esperit lliure, acostuma a vagar per les muntanyes dies i dies sense veure ni una ànima, però això li agrada. L’horitzó agrest i gris el reconforta. No és un caçador expert perquè ningú n’hi ha ensenyat i molts dies s’ha d’espavilar amb el que troba pel camí per omplir la panxa: fruites del bosc, bolets, insectes, aigua fresca del riu…
És l’últim descendent d’un antiquíssim llinatge de la vall del Bearn. Li diuen Camille, però ell no sap com es diu. De fet, no sap què és tenir un nom. Camille li van posar els forestals francesos quan, en néixer, va morir la seva mare. Ells van ser els qui el van alliberar de nou a la vastitud vertiginosa de les muntanyes i el cel, quan amb prou feines havia deixat de ser un mamelló enjogassat.
La primavera l’eixoriveix, sí, però l’estiu l’enarbora i, aquest cop, està immers en un batibull de sensacions inconegudes. Es nota exaltat, ansiós, i les olors li ericen el pèl dur i bru. No sap què li passa, però hi ha quelcom que el guia a buscar el cim del seu anhel. Finalment, després de dies de vagar esmaperdut flairant l’aire emmelat, la troba i s’hi abalança instintivament. Sadollat de sexe per primer cop, amb una jove espantada i tan inexperta com ell, se sent fort, vigorós, potent com mai i comença a caminar en línia recta. Un cop passats els boscos, s’aventura als prats verds, tacats de lila, prenyats de lliris i safrà bord. De tant en tant, s’ajeu, grata la terra amb els seus unglots i n’arrenca els bulbs frescos per menjar-se’ls. Si hi ha alguna larva, alegra l’àpat. Les marmotes xiulen espantades al seu voltant, avisant-se les unes a les altres del perill que els representa Camille. O la seva figura imponent i fosca que destaca al paisatge. Mai havia estat tan amunt i se sent desorientat. De cop, veu de nou la vall. No sap que és una altra vall, la vall del Roncal, però, per a ell, l’olor intensa dels boscos és la mateixa. Des de ben lluny, ja flaira els nabius i la flor del neret. La sentor càlida del pi negre el crida a baixar. No ho sap, però acaba de creuar la frontera, tot i que mai sabrà què és una frontera, el seu moviment no té límits, només intuïcions, instints.
A mig baixar, però, un nou efluvi es creua amb la fragància del bosc i aquesta olor desconeguda i intensa el convida a desviar lleugerament el rumb. És una fragància viva i mortal. Càlida, untuosa i enganxosa. Dolça i arriscada. Travessa el boscatge pel dret ensumant amb força i seguint la veta dolça. Apareix de nou en un prat i allí veu la meravella.
El pastor, mig endormiscat, es deixondeix pels lladrucs del gos i el bel nerviós del ramat i s’adona que les ovelles corren esverades. De sobte, el veu allà: l’ós. Està abraonat sobre un xai que acabava de néixer. Se’l menja. I ara, sense descans, s’abalança sobre la mare encara feble del part.
Camille està atordit i extasiat. Amb les mans ensangonades no pot parar de furgar les entranyes de l’animal amb els unglots i saciar-se de la carn tendra. La sang li regalima per les comissures. Quasi perd el món de vista amb tanta víscera i amb prou feines s’adona del gos que se li ha acostat per saltar-li damunt. Reprenent la consciència del lloc i el cos, fuig d’ell i del so de l’escopeta del pastor, però amb una felicitat plantígrada que l’impulsarà a reviure l’experiència tantes vegades com faci falta.
Camille, l’últim ós autòcton dels Pirineus, solitari i capritxós, ha començat la seva batalla contra els homes.
Article publicat al número 437 de la ‘Directa’
