“El nostre temps és el temps en què tot s’acaba”, escriu Marina Garcés. Un temps sargit de pròrrogues: el temps del després del després. Postmodernitat, postveritat, etc. I després de tantes pròrrogues? Que potser ens han menat tants “posts” a un atzucac, a un carreró sense sortida, a una anestèsia col·lectiva, o, com diria Zizek, a una interpassivitat estèril?
Garcés proposa una nova Il·lustració, que defugi retropies anacròniques i utopies solucionistes. Una Il·lustració radical i arrelada, compartida però que ni confiï ni delegui. Una Il·lustració que s’alci contra la credulitat, la saturació, els sabers i les opinions empaquetades. Un combat contra tot allò que se’ns presenta com a imperatiu i que parteix sempre d’un “no et crec”. Una Il·lustració feta de moments i persones, d’experiències i relacions significatives. Una Il·lustració a peu de carrer, en mans de “teixidores insubmises, incrèdules i confiades alhora” qui, braç a braç, refan els fils del temps i es reapropien d’allò viscut per a fer-ho vivible. Sense deixar de teixir, es pregunten, talment com es preguntà La Bóetie al segle XVI, “això és viure”? I ho fan des de l’ara i l’aquí, capaces de dir “no us creiem”.
LLIBRE
Nova il·lustració radical
Marina Garcés
Ed. Anagrama, 2017
