De conèixer la propietària i tractar-hi cordialment i en persona perquè és veïna del poble a no saber ni el nom del nou propietari que les vol fora. Aquesta és la situació que viuen les veïnes del darrer tram del carrer Pons i Gallarza, a Sant Andreu, i de la finca del carrer Renart que hi fa cantonada. La situació resumeix el procés de mercantilització de l’habitatge que es dóna arreu i que en aquest districte barceloní comença a colpejar amb una força que fins ara només es coneixia a zones cèntriques de la ciutat. És el que les veïnes denuncien com “jugar al Monopoly”: comprar i vendre com si no hi hagués vida, només construccions immobles.
L’antiga propietària llogava les cases a preus molt per sota del mercat: no buscava especular-hi ni treure’n un benefici desorbitat, segons confirma la mateixa administradora de finques
Carme Tura va heretar les cases del carrer Pons i Gallarza ubicades entre els números 105 i 117 i també la de Renart, 51, que configuren una mateixa unitat registral. Les llogava a preus molt per sota del mercat: no buscava especular-hi ni treure’n un benefici desorbitat. Finques Campanyà, l’administradora de les cases des de 1985, afirma que sempre buscava solucions fàcils, fins i tot en casos de gent que s’hi havia “instal·lat sense permís”, buscant l’acord abans que anar als jutjats. Les llogateres actuals confirmen el bon tracte d’una persona “encantadora”; els seus lloguers van dels 200 euros a poc menys de 500 euros.
Dues de les cases tenen contractes de lloguer que daten del 1935 i del 1939, respectivament. En una d’aquestes cases hi viuen les germanes Yolanda i Lidia Beltri, de 62 i 51 anys. Yolanda Beltri va néixer en aquesta casa. El pare d’ambdues hi va néixer i morir: va ser el seu progenitor, l’avi, qui havia llogat la casa inicialment, el 1939. La Pepita, de 80 anys, té un contracte a nom del seu pare datat l’any 1935. Són els dos contractes indefinits que encara perduren.
A les altres cases hi viu gent més jove que s’ha adequat, rehabilitat o construït part de la infraestructura bàsica de l’immoble. Roger Ramírez, de 36 anys, forma part d’una de les unitats familiars que s’ha “deixat l’esquena i la salut” per rehabilitar casa seva. Entre les obres fetes hi ha la neteja de runes i deixalles per insalubritat, l’enderrocament d’envans i la construcció des de zero de la cuina i el lavabo, que per les dimensions de la casa –31m2 per cada una de les dues plantes– han de ser fora al pati. Carla Mischke, amb 34 anys i 15 vivint aquí, també ha pagat la instal·lació elèctrica, el terra, el canvi de la cuina econòmica i l’expulsió de les rates.
Tura va morir l’abril del 2017 però ningú no en va informar mai les llogateres. Finques Campanyà s’escuda en la no obligació de fer-ho, ja que asseguren haver d’informar només del canvi de propietat del rebut quan aquest es fa efectiu. Tampoc el nou propietari, l’hereu de les cases, el cosí Salvador Tura, va fer-ho. De fet, fins i tot va negar-ne la compravenda quan aquesta ja s’havia tancat. Com passa als pobles, les llogateres es van assabentar de la mort de Carme Tura i van aconseguir el telèfon de Salvador Tura gràcies al boca-orella. Tura es nega a parlar i deriva sempre les interlocucions al seu advocat, Josep Iglesias.
Un home que assegurava representar la nova propietat oferia diners al veïnat perquè marxessin abans que se’ls acabés el contracte; les quantitats variaven en funció del temps de lloguer que els quedava
Les veïnes van descobrir que al registre hi consta un contracte privat de compravenda amb data 14 de novembre; Campanyà ho confirma amb data 15. No hi surten els inversors. El dia 23 de novembre, un home es va presentar a la casa de Ramírez. Assegurava dir-se Albert i representar la nova propietat, i oferia diners al veïnat perquè marxessin abans que se’ls acabés el contracte; les quantitats variaven en funció del temps de lloguer que els quedava. A Ramírez li oferien 30.000 euros, “no em surt a compte ni de conya, comptant els vuit anys que em queden de contracte a 800 euros mínim, a part de l’esquena que m’hi he deixat”, afirma. I conclou: “és també una qüestió de principis”. Des de la Directa, hem contactat amb l’Albert, qui ha negat tenir-hi res a veure. “Jo no sé qui ho ha comprat, jo només vaig anar a dir-los si estaven disposats a anar-se amb diners a la mà, res més” i afegeix que la persona a qui representava “ja no està interessada en les cases, allò eren només negociacions”. També afirma que és mentida “tot el que han publicat, jo no he amenaçat ni pressionat a ningú”. Fos com fos, la seva visita va ser posterior a l’únic moviment de compravenda del qual se’n té constància ara mateix.
Tot plegat va fer que les veïnes s’activessin i comencessin a funcionar de forma assembleària. Les germanes Beltri celebren la força d’unes veïnes més joves i amb molta empenta. No debades, moltes d’elles han estat vinculades ja anteriorment als moviments socials de Sant Andreu. Ara, les reunions les fan a l’Ateneu Llibertari del Palomar.
Finques Campanyà va cobrar el darrer rebut el desembre del 2017, a nom d’Aurora Tura, germana de la difunta propietària Carme i usufructuària de l’herència. Segons l’advocat Josep Iglesias, Aurora és una persona molt gran que requereix gent per cuidar-la. Les despeses derivades d’aquestes cures –que ja es pagaven abans–, així com les dels impostos i plusvàlues –a pagar 6 mesos després de rebre l’herència– haurien portat Salvador Tura a vendre les cases, segons Iglesias. El mateix advocat reconeix que Salvador “ni coneixia les cases” i ho va fer tot “per una qüestió de números”, ja que vendre-les individualment requeria temps. “I encara hauria pogut treure’n més”, afirma Iglesias, que critica entre línies el poc negoci immobiliari que feia l’anterior propietària. Ramírez es queixa que ningú els contactés durant tot aquest temps: tenien intenció de constituir-se en cooperativa i comprar la propietat de forma mancomunada.
“Semblava un pamflet, només deien que no cobrarien més el lloguer, però no a qui li havíem de pagar. Eren tres línies, res més”, afirmen les germanes Beltri
Campanyà assegura que van informar “personalment” a les llogateres que a partir de gener de 2018 deixarien de ser-ne les administradores. La informació traslladada “personalment” va ser un fulletó tirat per sota la porta de les cases afectades: el missatger havia deixat la moto engegada al final del carrer i ho va fer a corre-cuita, marxant a tot gas després. “Semblava un pamflet, només deien que no cobrarien més el lloguer, però no a qui li havíem de pagar. Eren tres línies, res més”, afirmen les germanes Beltri. Era el 29 de desembre.
A finals de gener, només dues veïnes han pagat el lloguer “per un error” de Campanyà, segons les mateixes finques reconeixen i, de fet, la ja antiga administradora està intentant que els el retornin. Mischke assegura que l’estan “pressionant” i dient que el pagament no té validesa legal. Les llogateres, però, saben que el retorn del lloguer les situaria en indefensió: possible desnonament per impagament de lloguer. Iglesias afirma que això no passarà i que “tindran els seus contractes”. L’advocat també afirmava que els nous propietaris –de qui es nega a revelar-ne la identitat– ja havien comunicat a les llogateres el divendres 19 de gener a qui havien de pagar el lloguer; però a 23 de gener, les llogateres ho neguen. I això, que des que van començar els moviments, han enviat correus electrònics i burofax a les finques i a Salvador Tura preguntant aquesta informació, sense que n’hagin rebut resposta. El següent pas serà dipositar el lloguer a un jutjat per evitar la situació d’un impagament que cap d’elles vol: “d’aquí no vol marxar ningú”, afirmen.
De Salvem el Casc Antic al Sindicat d’Habitatge
Les mateixes cases del carrer Pons i Gallarza ja van estar en el punt de mira fa uns anys quan, junt amb moltes altres, estaven afectades pel pla general metropolità. L’any 2012 la plataforma Salvem el Casc Antic va encapçalar unes mobilitzacions que van ser claus per guanyar la batalla a l’ajuntament i al pla endegat el 2011. L’any 2013 es va certificar la desafectació del 95% de les cases, incloses aquestes.
Amb aquest esperit veïnal i de poble, el veïnat ha tret la protesta al carrer i va donar el tret de sortida a les mobilitzacions amb una manifestació el passat 22 de desembre. Després de l’arribada del nou any, també van engegar una dinàmica que des d’aleshores impulsen cada dissabte al matí: taller de pancartes i repartiment d’informació al veïnat a recer del quiosc recuperat de plaça Orfila.
El proppassat dissabte 27 de gener, van prendre la paraula durant la presentació del Sindicat d’Habitatge de Sant Andreu, que denuncia l’arribada de “l’ona expansiva de la bomba atòmica del lloguer”. Afegeixen que l’any 2015 Sant Andreu era el segon districte amb menor renda, amb un índex de 72,8 sobre 100 a Barcelona. La portaveu Noemí Tudela assegura que hi ha fons d’inversió comprant “edificis sencers” a Sant Andreu i veïnes patint assetjament immobiliari. Mischke confirma que el Sindicat de Llogateres de Barcelona les està assessorant; Pons i Gallarza podria ser un d’aquests casos. Ramírez no descarta les pràctiques mafioses per expulsar-los.
