Des de fa decennis, viuen amb la convicció íntima que el Regne Unit les vol esborrar del mapa. Són prop de 3.000 persones i, paradoxalment, el motiu de la seva desgràcia és ser originàries del ric arxipèlag de Chagos. Tot i així, des de 2002, malviuen en una ciutat dormitori del sud de Londres, coneguda per la seva proximitat a l’aeroport de Gatwick. Fa quinze anys, van aterrar allà i no se’n van moure; va ser l’inici d’un nou capítol d’ignomínia en la història de la nació chagosiana.
Corria l’any 1961 quan els governs britànic i estatunidenc van començar les negociacions per a la construcció d’una base militar dels EUA a l’illa de Diego García, situada a l’arxipèlag de Chagos. Fins llavors, prop de 1.500 persones habitaven la cinquantena d’illes que formen l’arxipèlag, localitzat a l’oceà Índic, a mig camí entre Indonèsia i Madagascar. La seva presència al territori es remunta a l’any 1776, quan els francesos hi van establir una colònia i hi van dur esclaus de Madagascar, Moçambic i el Senegal per treballar-hi la terra.
Un segle més tard, fruit de les guerres napoleòniques, el territori va passar a mans britàniques, una possessió que dura fins avui.
El Regne Unit va cedir l’arxipèlag a canvi d’un descompte en una compra de míssils nuclears
En plena guerra freda, els Estats Units buscaven establir una base militar en una posició estratègica a l’oceà Índic. Després de llargues negociacions secretes, el govern del laborista Harold Wilson i el del demòcrata Lyndon B. Johnson van firmar un acord pel qual el Regne Unit cedia l’arxipèlag als Estats Units a canvi d’un descompte de 40 milions de dòlars en la compra de míssils nuclears Polaris. El pacte tenia una validesa de cinquanta anys, prorrogables vint anys més, i donava llum verda a la construcció de la que va acabar sent la base militar americana més gran fora dels Estats Units.
Per poder signar l’acord, el Regne Unit necessitava dues coses: que les illes Maurici acceptessin desprendre’s de Chagos a canvi de la seva independència (1968) i buidar l’arxipèlag d’habitants. Ambdues coses es van aconseguir. Al llarg de la dècada dels seixanta, les 2.000 habitants de les illes van ser deportades en vaixells cap al port de Maurici, enmig d’una campanya de terror i abusos.
“Aquesta gent vivia en territori britànic. Per què no se les va enviar a un altre territori britànic, en comptes de Maurici?”, es pregunta Frankie Bontemps, vicepresident del Chagos Islanders Movement Group, avui resident a Crawley. De pare i mare provinents de Chagos, Bontemps va néixer a l’exili, a Maurici.
Com tota la gent deportada, va patir les penúries, la pobresa, la discriminació i la fam. A Maurici, moltes persones vivien en barraques a barris apartats de la resta de la població i sense mitjans. La drogodependència es va disparar entre la gent chagosiana, així com la prostitució i el suïcidi.
Mentrestant, el Regne Unit va iniciar una política de l’oblit i va crear una història oficial deliberadament falsa segons la qual les illenques no havien nascut a Chagos, sinó que eren treballadores amb contractes temporals provinents d’altres arxipèlags de l’oceà Índic. Un document del Ministeri d’Exteriors britànic de 1965, desclassificat durant els anys noranta, afirmava: “La intenció és que ningú no sigui considerat habitant permanent de l’arxipèlag”.
Les 2.000 habitants de les illes van ser deportades en vaixells cap al port de Maurici els anys seixanta
Malgrat tot, la població chagosiana es va organitzar i, l’any 1982, després d’una sèrie de protestes als carrers de Maurici, va aconseguir que, finalment, el Regne Unit accedís a donar-los una compensació econòmica. Però, per tenir dret a les menys de 3.000 lliures que es donaven per cap, aquestes persones van haver de firmar un document. Escrit en anglès, el text era una renúncia “a qualsevol tipus de reclamació, present o futura, envers el Regne Unit”. Era poc probable que les habitants de Chagos, parlants de crioll i sense coneixements d’anglès, entenguessin el contingut del text. Fins i tot, com mostren els documents de l’època, moltes d’elles van signar amb les empremtes dactilars, ja que eren analfabetes.
“El 1982, les 2.000 persones deportades de Chagos van tornar a ser enganyades pel Regne Unit. Aquell mateix any, els britànics es van gastar milions de lliures per protegir les habitants de les illes Malvines durant la guerra contra l’Argentina. Com pot ser? L’única conclusió a què podem arribar és que nosaltres som negres i les habitants de les Malvines, blanques. Les nostres vides valen menys que les vides blanques”, exposa Bontemps.
Tot i així, la lluita va continuar i, l’any 2002, el Regne Unit va accedir a aprovar una llei que donava la ciutadania britànica de ple dret al poble de Chagos. Gairebé un terç de la població chagosiana de Maurici es va traslladar cap a Anglaterra per començar una vida que pogués oferir més oportunitats a les generacions futures. A l’aeroport, però, ningú no esperava el primer grup de chagosianes que va arribar; no hi havia cap pla d’acollida en marxa i la falta de recursos econòmics va fer que fessin nit a l’aeroport durant setmanes.
Finalment, algú les va portar a Crawley, una ciutat dormitori situada a quinze minuts en cotxe de l’aeroport, on van començar a tirar endavant, instal·lar-se i portar les respectives famílies. Ara, hi viuen 3.000 persones i han creat el Chagos Islanders Movement Group per lluitar pel dret al retorn i defensar el dret de tenir una vida digna a Anglaterra.
“Durant cinquanta anys, la nostra lluita s’ha centrat només en el dret al retorn, però el nostre grup també treballa pel dret a l’habitatge, per l’educació, per la integració. Ens és impossible celebrar la nostra cultura aquí”, explica una chagosiana que prefereix no donar el seu nom. Ella va tenir la sort d’acabar l’educació secundària i per això parla un anglès impol·lut. D’altres només parlen crioll i els resulta molt difícil comunicar-se amb la resta de la població. “La barrera idiomàtica és una llosa que portem a sobre des de fa anys. Sense l’anglès no pots parlar amb les teves veïnes, no pots crear un sentit de comunitat. És molt difícil que et contractin en una feina perquè no pots fer cap entrevista”, afegeix. Aquelles que treballen, a més, cobren el sou mínim. Per tant, els és difícil pagar advocades professionals que defensin la seva causa davant dels tribunals.
Nova onada de deportacions
L’ajuda que reben és totalment voluntària. Des dels anys 90, la UK Chagos Support Association lidera la campanya política i treballa per “donar visibilitat a la lluita del poble de Chagos”, explica Stefan Donelly, vicepresident de l’associació. Ara, Donelly i la resta de voluntàries estan treballant per posar fre a una segona onada de deportacions de població chagosiana.
L’origen és Anglaterra, però el destí és el mateix que fa cinquanta anys: Maurici. La llei que atorgava la plena ciutadania a les chagosianes va establir el 1969 com l’any d’inici de les deportacions a l’arxipèlag. En conseqüència, negava la ciutadania a aquelles persones nascudes abans. La realitat, però, és que les expulsions havien començat anys abans i que, el 1969, ja feia temps que moltes chagosianes havien nascut a l’exili. La família de Frankie Bontemps n’és un exemple. Ell va tenir la sort de néixer després de 1969. Les seves germanes, però, van néixer abans i, quan van arribar a Anglaterra, van ser deportades a Maurici. “Cremaré el passaport; no el vull, el passaport britànic”, afirma Bontemps en una mescla d’odi i exasperació. I continua: “De què ens serveix si no tenim unes mínimes condicions de vida, si les nostres famílies estan dividides? Hem portat el cas a tants judicis… Però seguim a la casella de sortida”.
Efectivament, tot i que la història ha sortit a la llum i diferents grups chagosians i de Maurici han portat la qüestió a tribunals nacionals, europeus i internacionals, el govern britànic continua ignorant les demandes d’aquest poble. De fet, el 2009, Wikileaks va filtrar informació diplomàtica classificada dels EUA que detallava els plans del Regne Unit per convertir l’arxipèlag en una reserva marina protegida i, d’aquesta manera, evitar el dret al retorn. Així es va anunciar un anys després.
A la vegada, cada cop hi ha menys persones nascudes a l’illa amb vida. Són elles, precisament, les que han patit més les conseqüències d’aquesta negligència històrica: “Malauradament, les nostres ancianes mai no van ser escolaritzades i, aquí a Anglaterra, no van rebre cap formació”, explica una descendent chagosiana.
Aquestes mateixes ancianes planegen començar una vaga de fam si no els tornen casa seva durant els pròxims mesos: “A les persones més velles de la comunitat, ja no els importa morir i, si cal, ho faran lluitant pel que és seu”, afegeix Jean Paul. Malgrat la recent renovació de l’acord entre els Estats Units i el Regne Unit fins al 2036, el poble de Chagos a la diàspora continua lluitant per poder tornar a la terra que els van robar fa més de cinquanta anys.
————————————–
La base militar de l’illa Diego García
Des de Diego García, on trobem la base militar més gran dels Estats Units fora de territori nacional, es van llançar ofensives militars durant la guerra del Golf, la invasió de l’Iraq de 2003 i la guerra de l’Afganistan entre 2001 i 2014. Per altra banda, fa dos anys, Lawrence Wilkerson, el que va ser cap de gabinet del secretari d’Estat dels Estats Units Colin Powell durant l’època Bush, va afirmar que la CIA havia interrogat persones detingudes en el marc del pla de detenció i tortura de sospitoses engegat després de l’11-S a la base de Diego García. Però el secretisme que envolta aquesta base militar és absolut. Cap periodista no s’hi ha pogut acostar durant els últims trenta anys.
*Article publicat al número 436 de la Directa
