En l’edició dels Goya d’enguany la cantant Sílvia Pérez Cruz va deixar palesa, després de cantar un tros de la cançó Ai, ai, ai que parla dels desnonaments i els seus culpables, la gran importància que tenen les arts, i en aquest cas, la música i el cinema per reivindicar i denunciar. Partint d’aquesta premissa s’han seleccionat algunes de les obres que podrem veure en la 12a edició del Zinemaldia.cat, el Festival de Cinema Basc, que torna als Cinemes Girona de Barcelona del dijous 9 fins al 19 de febrer de la mà de l’Associació Euskal Etxea. L’objectiu durant tots aquests anys, trencar tòpics. “El cinema que es fa a Euskal Herria no és de bascos per a bascos, sinó que vol i sap arribar a tots els racons del món”, reivindiquen des de l’organització.
“El cinema que es fa a Euskal Herria no és de bascos per a bascos, sinó que vol i sap arribar a tots els racons del món”, reivindiquen des de l’organització
El tret de sortida és per un dels grans i consagrats directors del País Basc, Juanma Bajo Ulloa. Segurament que moltes encara recordareu la seva pel·lícula més coneguda – i una de la més taquillera de l’Estat Espanyol- Airbag (1996). Una agosarada, surrealista i innovadora road movie, amb una mirada crítica i irònica de l’alta societat en la qual les drogues, els personatges sòrdids i els centollos eren els eixos. Aquest cop, però Juanma Bajo Ulloa ens presenta el documental Rocknrollers (2016) que parteix del desè aniversari de l’Azkena Rock Fetival. Ulloa mitjançant entrevistes a músics i grups estatals i estrangers, actuals i llegendaris, evidència com el rock’n’roll és més que un estil musical, és una actitud a la vida, una passió i un llenguatge propi. L’endemà, el divendres 10, toca el torn a Iragan Gunea Berlin (2016) de la directora Maider Oleaga. Aquesta obra gira entorn cinc persones de diferents orígens que viuen a Berlín. El film que destaca per la senzillesa però alhora l’elegància de la fotografia, de mica en mica, va deixant preguntes i respostes, no necessàriament en aquest ordre, sobre què significa ser nouvingut, anònim i venir o anar.
Exili, art i el poble basc
Seguim repassant els títols de la secció de documentals, on trobem vertaderes joies, i arribem, al diumenge 12 on podreu veure Voces de papel (2016) de la directora Estibaliz Urresola. Una obra que ens dóna a conèixer com l’agost del 1937 el Lehendakari Aguirre, abans d’exiliar-se, fa un encàrrec molt especial al músic Gabriel Olaizola. Li demana que cerqui tot d’artistes bascos i que donin a conèixer la cultura i l’art del seu poble arreu del món, així com la història que els ha tocat viure. Amb paraules d’una de les entrevistades en el documental: “combatien des de l’art”. D’aquí neix la companyia Eresoinka, l’agrupació més gran d’artistes interdisciplinàries exiliades que van actuar arreu d’Europa del 37 fins al 39. Una obra tractada amb delicadesa, subtil i bella que mostra com la creació i l’art són capaços de néixer, unir i alliberar en els moments més dolorosos i punyents. La seva directora, així com la resta de directores del festival assistiran a la projecció.
Una altra obra sobre el poble basc és Gutik Zura (2016) de Jon Maia. En aquesta l’eix central són els boscos i com el medi que habitem configura i crea les comunitats de persones. I el divendres 17 és l’espai per les produccions més agosarades i innovadores, si més no pel que fa a temàtica. Seria el cas de Pedaló (2016). L’obra és de Juan Palacios, un jove cineasta que treballa el cinema experimental, i que va poder produir Pedaló gràcies a un verkami. Palacios segueix a tres amics seus en la surrealista aventura de resseguir la costa del Mar Cantàbric en un patinet de platja, i així neix aquest film, intimista, sincer i humil.
Juan Palacios segueix a tres amics seus en la surrealista aventura de resseguir la costa del Mar Cantàbric en un patinet de platja, a Pedaló, un film, intimista, sincer i humil
Finalment, per tancar la secció de documentals, el dissabte 18 Irrintziaren Oihartzunak (Ecos del Irrintzi) de la directora Iratxe Fresneda. Fresneda grava un film en honor a una altra directora basca, de fet, la primera dona a fer un llargmetratge en euskera i pionera a escala europea, Mirentxu Loyarte. Per desgràcia, arran del seu primer film Irrintzi (1978) que va presentar al Festival de San Sebastià, on va crear ja la controvèrsia i la policia va voler detenir-la. Finalment, va exiliar-se durant bona part de la seva vida. El documental o la història neix quan Iratze Fresneda descobreix a la Filmoteca aquest film i s’adona que és l’única dona que apareix en l’època a les fotos i documents de l’Acadèmia del Cinema Basc. Tota una obra de reconeixement, visibilització i un homenatge que encara no havia arribat mai a Mirentzu Loyarte.
Entreteniment i crítica
Tot i que els documentals tenen el pes a Zinemaldia.cat, també hi trobem la part de ficció, en la qual, mitjançant un llenguatge més trivial, i amb més efectes, trobem obres amb rerefons crítics. Una d’elles és Acantilado de la directora Helena Taberna, que mitjançant un thriller treu a la llum la gran problemàtica de les sectes; o bé la còmica però a l’hora directa Igelak (Granotes) de Patxo Telleria, una comèdia amb un argument molt actual. La història gira entorn un banquer que després de perdre-ho tot per corrupció, es veu abocat a viure en una casa okupada i entrar en contacte amb els moviments socials. Per últim, el suspens i la por psicològica la posen el film El ataúd de cristal de Haritz Zubillaga que va presentar-se a la passada edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.
El festival de l’Euskal Etxea també disposa d’una secció fora de concurs, Kimuak, on podrem visualitzar els millors curtmetratges bascos del 2016. I per finalitzar la mostra, el divendres 24 de febrer, de la mà de Pere Valls, cap de redacció de la revista Fotogramas, es farà una ruta guiada per la vila de Gràcia on s’ensenyaran i podrem saber molt més sobre els films i series que han tingut per escenari els seus carrers i places.
