Comparte tu experiencia de limpieza, diuen en un anunci. Flipo. Corro fins la tele i em quedo amb la boca oberta perquè efectivament he sentit bé: Comparte tu experiencia de limpieza, diu un paio súper feliç amb un pot de desengreixant de cuina a la mà (pot amb pistola, és clar). La dèria de vendre’m experiències ha arribat fins i tot al sector dels productes de neteja de la llar (la dèria de convidar-me a compartir-les, també). Els anuncis ja no em parlen d’un producte ni dels seus resultats, sinó de l’experiència que viuré si el compro.
No és res nou. Fa temps que no anem de viatge, ni sortim de festa, ni anem a sopar, ni rebem un massatge, sinó que vivim experiències sobre cadascuna d’aquestes coses. Experiències que comprem i regalem en capses: cap de setmana a un hotel rural, una tarda a unes termes, maridatge de vins i formatges… Experiències que gastem i que, si no, caduquen. Experiències que adquirim a cop de clic, via Airbnb i la població local que ens proposa anar de diada castellera o a menjar una bona fideuà. Experiències que preparem amb una mica més de consciència i ens porten a pobles remots de la sabana africana o de la selva amazònica a compartir uns dies amb la gent o a col·laborar activament d’alguna manera.
Fa temps que no anem de viatge, ni sortim de festa, ni anem a sopar, ni rebem un massatge, sinó que vivim experiències sobre cadascuna d’aquestes coses. Experiències que comprem i regalem en capses
Però l’experiencitis no s’ha quedat en les activitats, sinó que és també reclam per vendre productes (xocolata o xampú eren alguns clàssics, però ara hi trobo el desengreixant dels fogons), els quals s’han convertit ja en experiències. A moltes marques llegim doncs l’afegit d’Experience com a promesa no sé ben bé de què. Potser de transcendència del món material, atesa la saturació de productes que tenim, a casa i al prestatge del súper. Quan tens de tot i més o quan la sobreproducció et fastigueja, només les experiències et semblen atractives, i algú ho detectarà i te les vendrà. No menjaràs aquest gelat, sinó que tindràs una experiència. No et rentaràs els cabells, tindràs una experiència. Ah, mira, d’això sí que fins ara no en tenia. No en tenia?
La invitació a viure experiències em duu a pensar si és possible viure sense experiències. Seria com viure desconnectat de l’entorn, sense deixar-te afectar pels altres i el que passa, sense entomar l’aventura quotidiana com a tal, sense estar disposat a deixar-se transformar pels esdeveniments i per la nostra interacció en ells. És així com estem vivint? És així i per això els publicistes ens proposen aquesta transfusió -enverinada- de vida?
No es pot encapsular i vendre la matèria primera de la vida, tampoc pensar que es gasta i es va substituint mitjançant reposició o noves compres. Viure experiències és experimentar, és viure
Dic enverinada perquè ens ofereixen experiències en substantiu (coses que es compren) i passat perfet (són puntuals i acaben i es gasten). I ens fem trampes pensant-les així, les experiències, i igualant-les a no sé quin estadi de plenitud. No es pot encapsular i vendre la matèria primera de la vida, tampoc pensar que es gasta i es va substituint mitjançant reposició o noves compres. Viure experiències és experimentar, és viure: un continu que mai no es trenca (fins al final), un infinitiu que vol ser infinitiu.
Com diu el filòsof Josep Maria Esquirol: “De vegades, els infinitius concentren més bondat i perfecció que el passat perfet. És més important pensar que haver pensat. Si algú et diu que ja ha pensat alguna cosa, potser és que no l’ha acabat de pensar del tot bé. Quan penses bé una cosa, no l’acabes. Això ja ho he estimat: no, les coses que són estimables continues estimant-les. El pretèrit perfet, a alguns verbs, no els acaba d’escaure”. A la vida que vol ser plenament viscuda, els pots de desengreixant com a experiència i les vivències com a bé de consum, tampoc no li acaben d’escaure.
