Josep Maria Esquirol: "La intempèrie no se supera, s’afronta"

Filòsof

Per entrevistar Josep Maria Esquirol (1963), cal deixar enrere la ciutat i el seu desfici. Cada revolt que mena a Sant Joan de Mediona, la petita vila on va néixer i viu, obre pas a un estar més reposat. La conversa té lloc en una casa rústica, senzilla i càlida. Esquirol és el primer membre de la família que l’ha habitada que accedeix a la universitat, d’on ja no ha sortit. Professor de filosofia a la Universitat de Barcelona, és autor de La resistència íntima. Assaig d’una filosofia de la proximitat (Premi Ciutat de Barcelona 2015), una profunda reflexió sobre la intempèrie com a condició de vida i sobre la quotidianitat i la cura com a resistència. Davant d’una sòbria taula de fusta amb vistes a l’horta i a l’església, Josep Maria Esquirol parla amb gest amable i mirar de mussol. De fons, a la gravadora, se senten ocells, campanades i alguna fressa d’obra.

Fotografies de l’entrevista: Victor Serri
Fotografies de l’entrevista: Victor Serri

 

‘La resistència íntima’ va rebre el Premi Ciutat de Barcelona d’assaig 2015 i ha gaudit d’una gran acollida entre la crítica i el públic lector. Com t’expliques l’èxit que ha tingut?

És un llibre escrit amb vocació de ser entès. La dificultat que presenta de vegades es compensa amb les clarianes que es van obrint contínuament. En aquest sentit, és una lectura agraïda. És una obra escrita amb molta cura i diria que això ha estat valorat. També passa que hi ha un cert cansament i embafament de lectures que s’han anomenat, de forma genèrica, d’autoajuda, i això fa que els lectors cerquin una altra mena de cosa. Però el motiu fonamental d’aquest ressò inesperat es deu, crec, al fet que el llibre desplega una mirada sobre aspectes importants de la vida. No cerca la novetat, sinó que vol compaginar el sentit comú amb la reflexió filosòfica; amb això, es connecta amb l’experiència de la vida i moltes persones s’hi han reconegut.

Actualment, no sé si aturar-se a llegir un llibre d’aquestes característiques és una victòria o un acte de resistència en si mateix.

Sí, avui l’exercici de la lectura és un exercici marginal i de resistència. De vegades, tenim la sort que en alguna marginalitat trobem allò que té més sentit. La lectura forma part d’aquesta marginalitat possible i, quan es dóna, és un regal: sol passar que els marges fecunden el conjunt. Quan hi ha alguna cosa marginal significativa, d’alguna manera, ja estem salvats.

Al llibre, reflexiones molt sobre la intempèrie. Dius que és una condició pròpia de l’existència, que pel sol fet de viure estem obligats a “mantenir el tipus” davant la seva duresa. Creus que aquesta idea no està prou assumida?

"El llenguatge de la superació és il·lusori i alienador, fa que no t’adonis de tu mateix. I adonar-te de les teves condicions no és adonar-te de la teva presó, sinó de les possibilitats que tens"

En l’experiència de la vida dels nostres avis o besavis, el fred i el pressentiment de la intempèrie eren més presents. Venim al món nus i ens aixopluguem, precisament per aquesta nuesa i per la dificultat contextual, perquè el món és difícil i costa viure. Estem sotmesos a la mancança, a les dificultats relacionades amb la vida personal, social o política, a les malalties d’un mateix i de les persones que hom estima… Tot això forma part d’aquesta intempèrie. No és una experiència puntual ni té a veure amb un període històric concret: la intempèrie és perenne. Em sembla que la nostra societat fa que les persones, de vegades, no en siguin prou conscients. Vivim en una evasió promoguda per la distracció constant que fa que no vegis que véns nu al món i que en surts com una despulla. No estic descobrint res, simplement hi estic posant l’accent, perquè és una experiència orientadora.

Davant la intempèrie, les narratives de la superació estan en alça.

La intempèrie no se supera, s’afronta. El llenguatge de la superació és il·lusori i alienador perquè fa que no t’adonis de tu mateix. I adonar-te de les teves condicions no és adonar-te de la teva presó, sinó de les possibilitats que tens al teu abast. La condició no és només restricció de, sinó també una apertura de possibilitats.

 

En quin moment, i en quin sentit, la tècnica i l’actualitat han passat a ser el que tu anomenes “forces disgregadores”?

"L’aparició de la ràdio era una novetat extraordinària, però ocupava un espai petit de la vida de les persones. La pantallització de la vida no és un fenomen marginal, sinó hegemònic"

La disgregació té molt a veure amb l’hegemonia. Quan va aparèixer la ràdio, la gent dels pobles es reunia al seu voltant, se la mirava i l’escoltava. Era una novetat extraordinària, però ocupava un espai petit de la vida de les persones. La pantallització de la vida no és un fenomen marginal, sinó hegemònic: és el símbol d’un domini. El problema no és la tecnologia, sinó el seu domini i la seva omnipresència. D’altra banda, aquest món que domina és un món molt canviant, fugisser i consumista, que també empeny a la disgregació.

També dius que l’era de la tècnica és l’era de la transparència. Parles de les xarxes socials com a espais on ens donem sense retorn, al·ludint Walter Benjamin i la seva reflexió sobre els edificis de vidre, transparents, sense aura.

La ideologia i el tipus de discurs que acompanyen la ciència i la tecnologia deixen entendre que tot és transparent, com si les coses i la vida no tinguessin secret o misteri, com si tot fos finalment explicitable. És una transparència que anomeno metafísica. Però, quan es pensa la vida a fons, necessàriament et trobes amb el misteri. Pensar la vida i donar compte d’una dimensió fonda i inexplicitable van del bracet. Aquesta ideologia tecnocientífica ho foragita. Per aquest motiu, la suposada transparència absoluta resulta asfixiant i invivible.

Resistir és aturar un cop?

Sí. Però miro la imatge no com un cop puntual, sinó com una mena d’amenaça permanent. La resistència demana perseverança. Mentre mantens el tipus, fas coses, pots gaudir d’allò valuós i generar. La resistència és de cara a la generositat: resisteixes perquè, des dels marges, es pot donar peu a quelcom. És com quan els pagesos protegeixen el planter. La protecció és la resistència, però es protegeix perquè doni fruits: la resistència és de cara a la fecunditat.

Al llibre, insisteixes a parlar de la resistència més enllà dels substantius. La resistència és un verb, una acció.

Allò que descriu millor els aspectes més greus de la vida són els verbs: pensar, estimar, treballar, lluitar. I, de vegades, els infinitius concentren més bondat i perfecció que el passat perfet. És més important pensar que haver pensat. Si algú et diu que ja ha pensat alguna cosa, potser és que no l’ha acabat de pensar del tot bé. Quan penses bé una cosa, no l’acabes. Això ja ho he estimat: no, les coses que són estimables continues estimant-les. El pretèrit perfet, a alguns verbs, no els acaba d’escaure.

 

“Pensar és inacabar el món”, ens deia Marina Garcés en una altra entrevista.

L’essència d’algunes accions, d’alguns verbs, indica infinitud, inacabament. La vida i el pensament són inacabables. A l’hora de pensar en allò que no moriria, alguns grans filòsofs han pres el pensament com a referent fonamental. Aristòtil diu que Déu “pensa pensaments” [somriu].

Per què la revalorització de la quotidianitat hauria d’emparar-nos de les forces disgregadores?

Hi ha aspectes molt valuosos que tenen a veure amb la resistència a la intempèrie i amb l’orientació. Això es posa en relleu, per exemple, quan algú ha estat malalt: llavors, s’espera poder recuperar la normalitat. Poder tornar a fer vida normal es considera la fita prioritària. Què vol dir això? Que la quotidianitat orienta. La vida sense aquesta repetició de la quotidianitat és molt difícil. En aquest sentit, hi ha actes diaris aparentment banals que no ho són gens: llevar-se, esmorzar, donar el bon dia, arribar a la feina… són accions valuoses perquè ens permeten continuar.

Fins a quin punt hem perdut el vincle amb allò que és original i quotidià? En altres treballs, has reflexionat sobre l’atenció i l’imperi de la mirada; en aquest, parles de la necessitat de tocar les coses. Em fa pensar en el pintor i poeta Perejaume quan parla de la distància entre els gestos profunds que tenien els avis amb la terra (llaurar, segar, aplegar el femer…) i els nostres, que no van més enllà d’un lliscar la mirada o d’un caminar sobre la superfície.

"Estem perdent el món perquè toquem poc. És un dels problemes del món pantallitzat. És curiós, perquè molta gent es declara materialista i no experimenta la matèria"

S’està perdent una vida que tenia molt més a veure amb les mans i el tocar. És clar que ara toquem molt, però és un tocar molt restringit, es toquen pantalles o teclats. La manualitat fa que estiguis més connectat amb les coses. És quelcom que va més enllà d’una nostàlgia del món pagès: estem perdent el món perquè toquem poc. És un dels problemes vinculats amb la disgregació del món pantallitzat: molta abstracció i poca concreció. Molta verborrea i poques paraules viscudes. És curiós, perquè molta gent es declara materialista i no experimenta la matèria [somriu].

Tu véns de família de pastors i carnissers, gent que treballava molt amb les mans.

Les persones que tenen oficis on les mans són importants parlen d’una forma distinta. Tinc un amic filòsof que és forner. Amassar ajuda a pensar. Tocar i estar en contacte amb les coses no ens allunya del pensament: n’és la base. El problema és la desconnexió de l’abstracció. Hi ha molts discursos abstractes que ja no tenen a veure amb la concreció de la vida. De vegades, aquesta mena de capa teòrica cau sobre les coses i les aixafa: és la colonització tecnocientífica del món de la vida.

 

El menjar càlid, fet amb cura, està molt present al llibre. Dius que, com el cansament de la labor i el moment del descans, també és una resposta a l’abisme. Avui en dia, però, se’ns ven com una experiència que val la pena de viure més enllà de la mateixa menja.

Forma part d’aquesta fugida al món de la distracció, com els viatges a illes verges que no ho són, coses molt esnobs. La gràcia del pa és que sigui un bon pa i que el puguis menjar cada dia: el pa de cada dia. Aquest tipus de vida que connecta amb les coses no és una floritura ni una aventura extraordinària. Sovint, la senzillesa conté el més gustós de la vida.

Juntament amb aquest menjar, la casa és probablement el símbol més fecund de La resistència íntima. Curiosament, la reflexió es dóna en un moment en què s’està deixant sense casa milers de persones que, alhora, en la seva lluita organitzada, han aconseguit construir espais d’intimitat i cura. Cases, al cap i a la fi.

Tot plegat posa en relleu una dimensió encara més profunda del que significa casa. És un gest. Aquesta mena de solidaritat, companyonia, fraternitat i ajuda mútua és, sens dubte, una forma de fer casa. És una reacció que subratlla de nou el més essencial, el sentit més radical de casa, que és justament el d’emparar, reunir, ajudar i protegir. Potser caldria parar més atenció a pensar la comunitat a partir del verb casar.

En quin sentit?

"Hi ha molts discursos abstractes que ja no tenen a veure amb la concreció de la vida. De vegades, aquesta mena de capa teòrica cau sobre les coses i les aixafa"

Tradicionalment, la comunitat humana i política ha estat pensada amb els fonaments del poder, com a estructura que evita la violència dels particulars, i de l’intercanvi (fonament que no desmereixo en absolut: el fet que treballis curosament durant la setmana i el dissabte vagis al mercat a intercanviar el resultat de la teva feina i pressuposis que els altres han fet el seu producte amb la mateixa cura és gairebé emocionant). Jo crec que el gest de casar, l’empara, està com a mínim al mateix nivell de radicalitat que els altres dos (poder i intercanvi). Una mena de política que accentuï aquest tercer element està per fer i és factible.

 

La importància de les cures en el si dels moviments socials és quelcom que s’està posant a debat amb certa urgència. Es té la percepció que, sovint, s’ha desatès el benestar dels companys i les companyes de viatge perquè el fonamental era la consecució d’un objectiu, l’acompliment d’un destí paradoxalment més humà, social...

Ara es parla molt de transparència. I està be que es faci. Però paga la pena saber que la base de la transparència no són els protocols, sinó la confiança

Tradicionalment, s’ha fet una dicotomia entre la casa i la polis. Crec que és una separació no gaire adient: casa, àmbit del privat; polis o plaça, àmbit del públic. La millor forma de descriure la relació no és la separació, sinó una relació en què la casa és la condició de possibilitat de la polis. La casa, en el sentit d’aquest gest, el que protegeix, el que cura, el que resguarda, és la possibilitat de sortir i d’actuar fora. La idea és molt plàstica: per poder anar a l’àgora, has de poder sortir i tornar a casa. A la política actual, sovint li falta retorn a casa. La casa és un lloc de confiança; la gent que es pot resguardar és més ferma i aquesta fermesa es pot projectar a la polis. Sense la fermesa i la confiança, que és la fermesa que et dóna l’altre (estic més segur si puc confiar en tu), la cosa pública resta afeblida. Ara es parla molt de transparència. I està be que es faci. Però paga la pena saber que la base de la transparència no són els protocols, sinó la confiança.

“La política banal i epidèrmica s’aprofita de la debilitat de la casa”. Ho tinc subratllat.

Com menys confiança, més possibilitat de manipulació. La manipulació és possible quan hi ha poca consistència. És una lliçó marxista, però també de Hannah Arendt quan parla del totalitarisme: una societat afeblida és susceptible de ser manipulada totalment. La lògica totalitària busca l’afebliment. És el que ella anomena una societat de gent aïllada, literalment massificada: gent molt amuntegada i, tanmateix, sense llaços que mantinguin la verticalitat i la confiança. Sobre aquesta població, pots fer el que vulguis.

Tenim clar que la destrucció del vincle amb la intimitat (des de la persecució col·lectiva fins a la tortura) és el primer pas per tombar la resistència política, però potser no tenim tan clar que la construcció passa i comença per la cura d’aquest nosaltres.

Sortosament, la paraula cura és vaga i no només té la dimensió mèdica. Es pot veure en qualsevol àmbit. Vas a la facultat i fas el que l’estructura convida a fer ara: dónes uns continguts i et paguen un sou; els alumnes paguen una matrícula i obtenen unes classes i un títol. Costa molt canviar-ho, perquè el més fàcil és deixar-se anar i tirar endavant, però pots fer que això no sigui l’únic, fins i tot que no sigui el que prevalgui. Pots tenir cura del que tens entre mans de tal manera que la lògica de l’intercanvi quedi en un segon pla. Aleshores, es produeixen fenòmens com el de l’agraïment, que és la llavor d’un altre tipus de comunitat, la comunitat de persones que vibren pel mateix.

El municipalisme és el millor espai per posar en pràctica aquesta filosofia política de la resistència?

"Una filosofia política de la proximitat ha de donar protagonisme a tots els gestos de la casa, de la fraternitat, del veïnat, als primers ajuntaments que són la base dels altres ajuntaments"

En el pensament polític clàssic es parlava bastant d’amistat; en el pensament polític modern es parla poc d’amistat i molt més de contracte. Una política que no parli de l’amistat i només parli del contracte social se’n va massa cap a l’abstracció. S’ha de fer una política en què la relació entre les cases, els veïns, tingui un protagonisme important, perquè és el nivell de més concreció. Una filosofia política de la proximitat, necessàriament, ha de donar protagonisme a tots els gestos de la casa, de la fraternitat, del veïnat, a tots els moviments socials, al municipalisme, als primers ajuntaments que són la base dels altres ajuntaments.

 

Ajuntament, juntura, ajuntar, casar...

L’ajuntament, simbòlicament i fàcticament, és la casa que ajunta les altres cases. En lloc d’illes, hi ha una relació de cases que crea un espai comú. Aquesta feina d’ajuntar no té aturador, però un ajuntament majúscul sense connexió amb els petits ajuntaments no és consistent i, moltes vegades, és això el que passa: hi ha un discurs polític abstracte que no connecta en cap sentit.

Quin paper té la memòria en aquest resistir?

La memòria com a resistència és la memòria del mal que s’ha comès i s’ha patit al llarg de la història. D’alguna manera, consisteix a mantenir el passat obert, pendent. És no deixar que el passat sigui passat perfet, sinó imperfet. La imperfecció, en aquest cas, és una bondat. No està tot passat. Walter Benjamin parla de l’àngel de la història a partir d’un quadre de Paul Klee: són les millors línies que mai he llegit sobre el que significa la memòria solidària, d’una banda, i sobre la crítica radical a la idea de progrés, de l’altra. Al quadre, l’àngel de la història es veu trasbalsat; no mira endavant, mira enrere: mira tot el patiment que hi ha hagut i totes les víctimes, que voldria salvar. És una memòria solidària de debò.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: