Una vegada hi havia un rei al qual li agradava la cacera (i no es deia Joan Carles, ni havia estat reinstaurat al tron pel mateix Franco). Un dia, una dona màgica i sàvia el fa embarcar en un viatge de reflexió sobre les conseqüències dels seus actes. Així comença el “Conte d’un rei caçador”, inventat per Ghaida, una nena síria de dotze anys que es trobava a Grècia esperant la seva ubicació en el marc del pla de relocalització europeu i una de les moltes petites autores que van contribuir per crear el llibre Contes viatgers.
Quan em vaig asseure amb Ghaida per jugar a inventar contes, en començar el projecte, res podria haver-me preparat per l’aventura que tenia davant. Ghaida parlava bé anglès, però li faltava una mica de vocabulari. Així que, com que no reconeixia la paraula en anglès per a “caçador”, em va explicar que el rei “li feia als animals del bosc el que fa la policia a nosaltres, quan ve darrere nostre i ens dispara”. Era el conte per darrere del conte: ella va triar que el seu protagonista fos, no un heroi cobert de justícia i raó, sinó el perpetrador d’una injustícia que es veu forçat per les circumstàncies a posar-se en la pell de les seves víctimes. Així, el rei aprèn a empatitzar amb elles i passa a protegir-los d’altres caçadors en el seu regne.
El llibre Contes Viatgers, que inclou vuit històries inventades per nenes i nens refugiats de Síria i el Kurdistan, neix a Grècia a partir d’unes idees aparentment senzilles: a través de tallers, els petits van inventar els seus propis contes de fades, que van ser il·lustrats i traduïts a diverses llengües per 23 persones de diferents llocs del món. Als contes els acompanya una introducció i un epíleg, també en forma de conte, per donar suport les adultes que vulguin parlar amb les petites lectores sobre el que està passant a Grècia. Està disponible en castellà, català, euskera, portuguès, anglès, italià, alemany, holandès i grec.
La princesa Amira no és una princesa comú. Quan la fada li va fer escollir un desig, l’Amira va decidir viatjar pel món, coneixer i aprendre tot el que pogués
Volíem trencar amb la narrativa dominant sobre persones refugiades, que les retrata únicament com a víctimes o, fins i tot, com a amenaça. Lluny d’oblidar que són -sí- víctimes de la guerra i la persecució als seus països d’origen, i de polítiques discriminatòries a Europa, calia anar més enllà i desafiar aquesta narrativa reductora i gairebé deshumanitzadora. Perquè les persones no ens definim només per les tragèdies a les quals hem sobreviscut; a més dels dolors que portem marcats en l’ànima, tots tenim també una immensa capacitat creativa, formes de veure el món, esperances i desitjos.
A aquesta imatge reduccionista i colonialista, li desafien també el grup de nenes i nens del camp d’Oreokastro, a Tessalònica, que van inventar el seu conte col·lectivament en una assemblea improvisada. Vaig començar el taller amb dues noies, però tots els petits que estaven al voltant van voler participar-hi. “Crida a la Fatma! -deia un-, a ella se li dóna bé inventar coses! “. La Fatma va arribar i va completar l’equip: de sobte deu parells d’ulls brillaven d’il·lusió dins de la petita botiga on vivia tota una família. La princesa Amira, el seu protagonista, no és una princesa comú. Quan la fada li va donar a triar un desig, Amira va decidir viatjar pel món, conèixer i aprendre tot el que pogués. Les petites autores van debatre llargament què havia de voler la princesa. Joies?, un vestit? Un príncep potser? Eren estereotips, però els estereotips els avorrien. Amira neix en un segle XXI en què les dones volem més, així que ella es llança a l’aventura. Després de molt viatjar, la princesa arriba a Grècia, on la frontera està tancada. Amira decideix, llavors, viure al costat de les refugiades que aquí esperen, doncs va trobar com migrant la felicitat que no tenia com a princesa. Són els petits els que rebaten la visió colonialista: “I per què algú que pot tenir-ho tot no anava a voler ser com nosaltres? Aquí també hi ha felicitat “.
Volíem, a més, enfortir la cultura de solidaritat, més enllà d’una idea de caritat. La solidaritat que neix de ser capaç de realment veure a l’altre, no solament com a víctima però com a persona plena, nens com ells; solidaritat com pràctica quotidiana, com a forma de viure, com una inevitabilitat ètica que sorgeix del veure a si mateix en l’altre, malgrat totes les diferències que se solen emfatitzar entre un “nosaltres” i un “ells”. Els contes són un diàleg directe entre nens-autors i nens-lectors, una finestra màgica on poden trobar-se fins i tot a distància.
Encara que els nens tenien espai per a decidir de forma autònoma que idees volien desenvolupar, el tema de la solidaritat és constant en el llibre. Està aquí a la història de la Nena a la Flor, que després d’algunes desventures és acollida en una nova ciutat; també en el conte de Jurab, el gosset que parlava, que desenvolupa tot el seu potencial una vegada és acollit per dos amics. O en el conte que relata com tres conillets que són adoptats pels amos d’un jardí de pastanagues aprenen que els problemes es poden arreglar parlant amb sinceritat i amb el cor obert.
Els contes que van inventar no tenen un gran malvat i un gran heroi. Molts són històries de gent que demostra el seu coratge enfrontant-se a problemes gairebé quotidians o de les dificultats de la vida. En aquest aspecte, revolucionen l’estructura convencional dels contes infantils, que divideixen els personatges en bons i dolents i fan triomfar el protagonista a través de la derrota del seu enemic. Ens recorden que a la vida, sovint, al que cal combatre és a les nostres pròpies pors, inseguretats i bloquejos interns, i que cap obstacle és prou gran un cop abraces, individualment o col·lectivament, la teva pròpia fragilitat i la força dels teus somnis.
Els contes no tenen un gran malvat ni un gran heroi. Molts són històries de gent que demostra el seu coratge enfrontant-se a problemes gairebé quotidians o de les dificultats de la vida
Qui diria, al final, que davant d’una invasió alienígena, serien les gallines del món les que expulsarien l’invasor? Shahd, de nou anys, tria com a protagonista a qui és potser un dels més vulnerables entre els animals, i fa d’aquesta vulnerabilitat seva major arma contra un enemic intimidatori. La seva història és un record poderós que fins en les pitjors circumstàncies trobem herois improbables. Com tanta gent que, amb coratge i esperança, va enfrontar fora mida per arribar a Grècia fugint de la guerra. Com tanta gent creant projectes solidaris imprescindibles enmig del caos d’aquesta crisi humanitària.
Als nens i nenes que van participar en el llibre no els vam imposar requisits per a les seves invencions. No havien d’encaixar en l’estructura tradicional dels contes de fades, i no ho fan. Però totes les nenes i nens han triat donar-li a la seva història un final feliç. Al llarg del procés, cada final feliç sorgit de les seves decisions creatives va ser un exercici radical de llibertat que construïm i seguim construint juntes. Aquest exercici es multiplica amb les moltes persones que utilitzen el llibre en els seus projectes solidaris. Igualment important, els diners recaptats a través de les vendes d’aquest llibre serviran per finançar habitatges dignes per a refugiats a Tessalònica. Que poderosa és la imaginació com a exercici de llibertat col·lectiva!
