Un dels molts desafiaments estructurals de les societats africanes és oferir un creixement i un futur dignes a les noves generacions. I aquest desafiament travessa una part important dels films que enguany es podran veure al Cicle de cinema africà que tindrà lloc al CineBaix (Sant Feliu de Llobregat) entre els dies 24 i 28 de maig. D’aquest tema tracta, d’una manera indirecta, la que potser és una de les pel·lícules estrella del certamen: la multipremiada I am not a witch.
El primer llargmetratge de la zambiano-galesa Rungano Nyoni és una comèdia amarga i xocant, dura i d’aspecte surrealista tot i inspirar-se en un fenomen real. Les vivències d’una silenciosa i enigmàtica nena, d’origen desconegut, que no es resisteix a ser categoritzada com a bruixa serveixen de premissa per a descobrir els camps de concentració de dones acusades d’exercir la bruixeria a Zàmbia o Ghana.
‘I am not a witch’ obliga a una certa redefinició del concepte de realisme màgic, perquè parteix de la realitat i de l’acceptació social de l’existència de la màgia
Aquest material ja és prou interessant, però Nyoni opta per mirar d’oferir una ficció polièdrica. Arrisca amb la barreja d’un humor desconcertant i una sàtira de costums que transcendeix les viles de bruixes per apuntar també a la mercantilització, la corrupció institucional o la televisió. Rebutja la idealització de la cultura autòctona, la temptació de mercantilitzar un exotisme amable per a consum occidental. El film, a més, obliga a una certa redefinició del concepte de realisme màgic, perquè parteix de la realitat i de l’acceptació social de l’existència de la màgia. Alhora, ens mostra unes quantes febleses tant comunitàries com institucionals.
Agredolç heroisme quotidià
I am not a witch es pot relacionar amb un cinema d’autor de temps reposat, d’enquadraments més aviat estàtics, però injectat d’una sensibilitat i d’un humor inusuals. Supa Modo, signada pel director guineà Likaron Wainaina, es pot vincular amb l’expansió mundial dels codis estètics de l’indie estatunidenc. Si bé el llargmetratge pot resultar convencional pel que fa a la seva execució visual, sí que mostra personalitat pròpia en el tractament dels personatges i les situacions. L’argument del film orienta el camí melodramàtic: una nena malalta terminal de càncer, amant de les pel·lícules d’herois lluitadors, somia a ser una superheroïna. Wainaina, però, defuig aquesta deriva possible i ofereix un conte agredolç, bell, amb arestes inevitablement doloroses.
El realitzador guineà mostra un gust pels referents d’una cultura pop addicta al peterpanisme, però inocula al seu film el tractament de temàtiques decididament adultes. A Supa Modo es tracta de la gestió del dolor, de la mortalitat i de la pèrdua dins el si d’una família. I també s’hi inclou una dimensió social mitjançant una certa celebració de la comunitat com a ens col·lectiu, més o menys imperfecta, que dona continuïtat a la vida.
Un experiment desigual
Un altre film del cicle també aborda l’atracció per les heroïcitats. Es tracta de Liyana, una peculiar barreja de documental i ficció. Diversos nens i nenes d’un orfenat de Swazilàndia tenen l’oportunitat de concebre, sota la tutela d’una professional de la narració, un conte audiovisual. En el debat que mantenen emergeix la història d’una noia que ha d’afrontar un perillós viatge per rescatar els seus germans segrestats. Els responsables alternen escenes reals amb aquesta odissea de ficció, visualitzada a través de bells dibuixos i alguns recursos d’animació, que s’amara de preocupacions universals de la infantesa (com la por a la foscor) i de problemàtiques més vinculades amb la realitat del país (com la fam o l’altíssima taxa de VIH).
El que més destaca de ‘Liyana’ és el pragmatisme i la maduresa –d’alguna manera dolorosa, per la seva precocitat– del jovent
A diferència d’I am not a witch o Super Modo, que miren de transcendir les inèrcies més acomodades del cinema de denúncia o del melodrama, té quelcom de film inspiracional. Les bones intencions friccionen amb una mirada i una manera de filmar la realitat bastant debatible, tant pel que fa als recursos estètics (els embelliments a través de les càmeres lentes) com a la inclusió d’algunes escenes que poden considerar-se impúdiques (cal observar com un nen espera els resultats d’un test del VIH?). Probablement, el que més destaca del film és el pragmatisme i la maduresa –d’alguna manera dolorosa, per la seva precocitat– del jovent.
I si no hi ha futur?
Un cop queda enrere la infantesa: quin és el paper de la joventut si no veu futur? Films com la coproducció Los caballos de Dios han examinat el fonamentalisme islàmic violent com un camí per a una sèrie de nois a la deriva. Wùlu, en canvi, s’endinsa pels camins de la delinqüència comuna. I esdevé una poderosa ficció filmada pel realitzador francomalià Daouda Coulibaly. D’alguna manera, l’obra relata els revolts que pot prendre la vida d’una persona quan deixa de creure, sobtadament, el relat que ens explica que la feina dura tindrà recompensa.
El nepotisme allunya Ladji d’un ascens que duia cinc anys esperant, i ell pren la decisió impulsiva de deixar la feina. La necessitat de diners en un context d’atur endèmic l’impulsa al narcotràfic. Wùlu es va convertint en un rocós drama criminal, tan lacònic i emocionalment contingut com el seu protagonista, que practica un arrisbisme gairebé involuntari i condicionat per la tèrbola relació que manté amb la seva germana. Aquesta última acaba esdevenint una mena de personatge-contenidor que personifica les pressions de la dona capitalista sobre l’home proveïdor i, alhora, controlador. Alguns esclats de violència dinamitzen una ficció molt arrelada en una certa experiència existencial de desafecció vers la vida pròpia, però també completen el retrat del paisatge de la pel·lícula: un nord-oest de l’Àfrica on el narcotràfic és cosa de totes.
Si ‘Wùlu’ és una ficció que apunta ens reals, el cicle també inclou ‘CC1682’ una mirada documental al Mali contemporani
Si Wùlu és una ficció que apunta ens reals (des de la corrupció a l’exèrcit malià fins al paper d’al-Qaida en les rutes de la droga), el cicle també inclou una mirada documental al Mali contemporani. Es tracta de CC1682, un llargmetratge del madrileny David Reznak. El film comença amb les declaracions de ciutadania indignada per les celebracions, excessivament luxoses a parer seu, del cinquantè aniversari de la independència del país.
Reznak proposa una panoràmica del passat i del present del país. Alguns testimonis aborden el passat de privatitzacions dutes a terme sota pressió del Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional. Altres parlen d’un present d’escepticisme i, també, d’algunes millores en matèria d’igualtat entre homes i dones. En l’àmbit econòmic, però, domina el pessimisme. I una de les múltiples històries té quelcom de símbol del desig de cultivar relacions de dependència: uns treballadors autogestionen dificultosament una fàbrica davant el boicot passiu del seu propietari, que manté les instal·lacions al punt just d’abandonament que li permet rebre les seves rendes sense facilitar el creixement de l’empresa.
Capbussar-se en el passat de l’esclavatge i la segregació
Entre ficcions i documentals arrelats en el present, el Cicle de Cinema Africà també inclou propostes completament vinculades amb les memòries històriques. Gurumbé, canciones de la España negra és una curiosa aposta que il·lumina zones ocultes del passat oficial a través dels testimonis d’historiadors i també de músics i musicòlegs. La tesi és clara: no solament les oligarquies de diversos punts de l’Estat espanyol van participar en el negoci del tràfic d’esclaus, sinó que l’esclavatge va ser part de la realitat social molt apreciable a diverses ciutats de la península Ibèrica. Un especialista, per exemple, afirma que la població negra i mulata a Sevilla va rondar el 15% de la població de la ciutat. En paral·lel, el músic i antropòleg Raúl Rodríguez explica la petja de les cultures de l’Àfrica i l’Amèrica indígena en el folklore sonor andalús. En el retrat col·lectiu també apareixen noms propis: el de Maria Cristina de Borbón, que hauria estat una de les grans beneficiàries del comerç clandestí d’esclaus quan ja s’havia signat un pacte bilateral d’abolició amb la corona britànica, o el de Juan de Pareja, un pintor alliberat després d’haver estat esclau de Velázquez.
Més recent és la història que aborda I am not your negro, un documental que fa un ús impressionant de dos recursos bàsics: la veu en off i el muntatge d’imatges d’arxiu, no solament de protestes i de reaccions racistes, perquè el realitzador Raoul Peck també incorpora imatges del Hollywood clàssic sota reinterpretacions contundents. El punt de partida del llargmetratge és un projecte incomplet. L’escriptor i activista James Baldwin (La habitación de Giovanni) va deixar inacabat un assaig on recordava tres personatges cabdals de la lluita pels drets civils de la població afroamericana, tots ells assassinats: Medgar Evers, Martin Luther King i Malcolm X.
Les paraules de Baldwin, evocatives i reflexives, suggerentment recitades per Samuel L. Jackson, són el tronc a través del qual emergeixen ferides històriques i contemporànies d’esclavatge, segregació i exclusió. Baldwin va ser criticat des d’alguns sectors per emetre missatges de desig de comprensió mútua més enllà dels colors de la pell. Les paraules incloses al film traspuen una humaníssima barreja de sentiments d’indignació, decepció, revolta i lúcida tristesa.
