“Per mi és important connectar amb la veu del cos, perquè si alguna cosa som és carn, és igual que siguem dones o homes”, així descriu el seu treball Lo Inevitable Sybila Gutiérrez, una de les coreògrafes emergents que estrenara obra al Festival Dansa València. I és això mateix el que fan moltes de les participants: connectar amb la veu del cos des del moviment i especialment des de la dona, així ho fan també la coreògrafa Asun Noales a Pélvico, en què treballa a partir de la “part de la particular configuració de la dona que estableix una diferenciació primera entre els sexes”; o Sol Picó amb We Women, un vertader qüestionament de la condició de la dona arreu del món.
No ha calgut buscar creadores femenines: per la programació van escoltar les propostes i es van trobar amb coreògrafes que estaven creant des de la dona, “nosaltres només hem reunit aquestes propostes, i juntes poden generar un cert impacte”, explica la directora artística de Dansa València Mar Jiménez. És per això que enguany s’ha decidit posar especial atenció a la dona creadora amb el lema #ellesesmouen. Un total de nou espectacles incorporen un enfocament de gènere i fins a onze dones exerciran la direcció de les propostes de dansa. La directora artística n’està convençuda: “les arts escèniques han d’acompanyar el procés de transformació de la societat”.
Durant cinc dies els carrers i els teatres de València s’ompliran d’aquesta dansa transformadora. De les dinou propostes, sis són de carrer, “un marc ideal per contribuir a generar un nou públic; per una banda, apropes a un públic diferent i estimules l’espectador d’una altra manera i per altra, permets que l’espai es veja des d’una perspectiva artística”, i és per aquestes raons, explica Mar Jiménez, que volen més carrer per les futures edicions.
De de les dinou propostes, deu són de coreògrafes autòctones del País Valencià, entre les que es troben estrenes com l’adaptació de Divines Paraules o Lo Inevitable
De moment, en aquesta edició hi haurà dansa a la plaça del Patriarca, al Teatre Principal, al Teatre el Musical, al Teatre Rialto o a La Nau de la Universitat. Tot i que enguany s’obren al festival altres espais com el Carme Teatre o Espacio Inestable. Tots aquests punts serviran de trobada entre creadores i professionals de la dansa a nivell nacional i internacional, oferint un ventall molt divers que inclou propostes, des de FLA.CO.MEN d’Israel Galván fins a Zero de Humanhood .
Tot i així, les valencianes hi són ben presents, de de les dinou propostes deu són de coreògrafes autòctones del País Valencià, entre les que es troben estrenes com l’adaptació de Divines Paraules de Valle-Inclan amb coreografia de Rosángeles i Édison Valls, la ja citada Lo Inevitable, una coproducció de l’Institut Valencià de Cultura amb Espai Inestable i la companyia Dunatacá o el Pequeño Big Blue de PanicMac, projecte que va dirigit als més xicotets.
I és que el festival busca adreçar-se a un públic intergeneracional, a més, damunt de l’escenari, molts coreògrafs busquen també trencar les barreres generacionals i les de fronteres. A Bandejats, la companyia Titoyaya s’uneix a l’associació València acull per poder ballar les migracions en primera persona, i amb tretze intèrprets intergeneracionals visibilitzar la situació de els persones migrants. A Las Muchas, de la directora Mariantònia Oliver, també treballen amb les persones autòctones d’allà on actuen, en aquest cas amb dones d’edats entre 61 i 75 anys de nacionalitats diverses que no provenen del codi de la dansa.
Per descomptat, si hi ha un denominador comú a les creacions de Dansa València és el cos. El cos per trencar les barreres generacionals, nacionals i de gènere. València es despulla de constriccions per poder ballar lliure davant qui s’hi vulga adreçar.
