El feminisme va néixer a molts països del món entre finals del segle XIX i inicis del segle XX. Va néixer quan moltes dones van explicar en veu alta que calia que totes tinguessin dret a l’educació i a l’autonomia.
Durant el segle XIX es feren moltes reformes constitucionals i governamentals, però a la major part dels països les lleis reformades seguien garantint que els homes tinguessin la tutela sobre les dones i que no fos possible el divorci. A molts països del món, a més, les noves lleis havien oblidat regular l’educació universal per a les dones. Va ser en aquell context, però sobretot durant els primers anys del segle XX, que la paraula “feminisme” es va fer un lloc a molts auditoris i dins molts textos escrits per dones: María Jesús Alvarado, per anar lluny, per exemple, l’any 1911 s’adreçava a la Societat Geogràfica de Lima, tota de senyors, en una conferència dient-los que els parlaria de la seva gran preocupació, la necessària educació de les dones, i els explicaria què era això del feminisme.
A la major part dels països les lleis reformades durant el segle XIX seguien garantint que els homes tinguessin la tutela sobre les dones i que no fos possible el divorci
Durant les primeres dècades del segle XX es van fundar, també arreu del món, diferents partits polítics que encara avui perviuen: cap d’ells va pensar en la possible presència i participació de les dones, però alhora les dones començaven a demanar el dret al sufragi, al vot. En un context de creixent moviment sufragista, però, moltes dones van dir també en veu alta que el vot no era quelcom pel qual calgués lluitar: escriptores com Alfonsina Storni, a l’Argentina, l’any 1921, feien pública la idea que el dret al vot de les dones no canviaria res, ni seria allò que les fes lliures.
El feminisme, els feminismes, van més enllà de les demandes i de les reivindicacions d’estar dins d’aquells llocs i de tenir aquells drets que els homes han inventat: ho han fet sempre, això d’anar més enllà, les dones feministes, i de diferents maneres han aturat sempre el món. És cert, també, que gairebé mai hi han sabut posar paraules, els homes, a aquesta experiència femenina: com avui, 8 de març de 2018, que molts no saben gaire bé què està passant, ni què han de fer.
El feminisme, els feminismes, van més enllà de les demandes i de les reivindicacions d’estar dins d’aquells llocs i de tenir aquells drets que els homes han inventat
Aquelles dues demandes de canvi de segle ─la de l’educació i la del dret al vot─ són els orígens del feminisme tal com tradicionalment se l’ha entès en tant que moviment, són el context en què moltes dones van fer servir la paraula “feminisme” per primer cop. Al feminisme, però, el desborda alhora la història de la llibertat femenina. Per això, per exemple, avui parlem de “feminismes” en plural, perquè n’hi ha tants com dones, tants com experiències de dones al món. Més enllà d’haver reivindicat des de l’interior d’un moviment lligat a una paraula que neix en un moment determinat de la història, les dones ens hem aturat sempre, ens hem desplaçat, ens hem reunit, hem fet coses juntes, hem escrit, dit i cridat, i ens hem quedat en silenci, també, tant com hem volgut, “per canviar-ho tot”.
Al segle XIII es va estendre pel nord d’Europa, arribant també a Catalunya, el moviment de les beguines: alhora que els homes havien instituït el Tribunal de la Inquisició per torturar en nom de Déu, moltes dones caminaven soles per les ciutats i pels camps, escrivien i deien amb paraules, i també amb els seus cossos, quin era el Déu que elles coneixien i que els era el veritable. A les beguines les escoltaven molts homes i moltes dones, i cada cop que la Inquisició n’agafava una i la interrogava, elles callaven. Els silencis de les dones han estat, tant com les paraules i els gestos, part de la història de la llibertat femenina al món. Aquelles dones que parlaven lliurement i callaven quan se les interrogava van fer un gir a la història de les relacions humanes en el món feudal de l’Europa de finals de l’edat mitjana.
A la Vaga d’avui que atura per canviar-ho tot podem mirar de trobar-li alguns antecedents històrics: la revolta del Pa a la ciutat de Barcelona, l’any 1789, per exemple, quan moltes dones anaren des de Boqueria fins Sant Agustí protestant pel preu del pa i per la corrupció que l’havia fet disparar, la revolta de les dones de l’any 1918 de la qual sabem que dones com Amàlia Alegre van sortir als carrers a aturar-ho tot per denunciar que la vida era insostenible per a molta gent. Al moviment feminista català li sabem dates històriques clau, també, com la de l’any 1976 quan se celebraren les Primeres Jornades de la Dona al Paranimf de la Universitat de Barcelona, molt lligades a la història de Ca la Dona, que fa dècades que és un espai de trobada, de xarxa i de múltiples interseccions entre dones molt diferents d’arreu del nostre país. Fa quatre anys, a més, es va fer ja la Vaga de Totes, sostinguda sobretot per les Feministes Indignades: totes aquestes experiències fan part de la història feminista a Catalunya, i van més enllà de la història, alhora, perquè fan més que història per demà.
Avui moltíssimes dones ens aturem per canviar-ho tot: ja fa temps que els nostres silencis, les nostres paraules i els nostres gestos diuen al món que marxem de tot allò que no ens és humà.
