Des de petites hem vist il·lustracions científiques arreu: enciclopèdies; llibres de text; ressenyes als museus, als diaris. De més grans, als llibres de la Facultat o a les comunicacions científiques. Però aquesta és una professió desconeguda, poc visibilitzada. Tot i que sembla que el panorama va canviant. En parlem amb quatre referents de la il·lustració científica: Carles Puche, les doctores Carolina Martí i Vega Asensio, i el doctor Manuel Romera.
Però com s’hi arriba, a aquesta professió? Existeix una formació professional, un grau universitari? No. “Aquests i aquestes professionals normalment tenen formació científica i han virat cap a la il·lustració, o són professionals de Belles Arts que s’especialitzen en ciència”, explica Vega Asensio, doctora en Biologia i il·lustradora científica impulsora del primer postgrau en aquesta disciplina a l’Estat espanyol, concretament a la Universitat del País Basc. Carles Puche, en canvi, un dels il·lustradors científics més prolífics i coneguts a Catalunya, hi va arribar per casualitat, quan en una reunió d’amics, el llavors director de l’Escola de Natura Can Lleonard del Parc Natural del Montseny es va fixar en un dibuix de papallones de Puche i li feu el primer encàrrec: diversos pòsters sobre paisatges naturals del Montseny. Carolina Martí (geògrafa i investigadora al Laboratori d’Anàlisi i Gestió del Paisatge de la Universitat de Girona) i Manuel Romera (oftalmòleg i director de la Unitat d’Oculoplàstia i Òrbita i la Unitat de Neuroftalmologia de l’ICO Barcelona), en canvi, van aficionar-se a aquesta especialitat durant els estudis universitaris.
“L’eina del dibuix és fonamental. En el sistema educatiu actual hem perdut aquest poder, la competència d’un simple llapis”, assegura la doctora Vega Asensio”
I és que “normalment són professionals autodidactes, ja que la formació reglada d’aquesta disciplina és inexistent a Espanya. És un dels principals factors que fan d’aquesta professió una desconeguda”, afirma Asensio. “Sí que existeix un curs d’extensió universitària a la Universitat de Sevilla d’Introducció al Dibuix Científic, i es pot accedir al curs en línia Mooc gratuït ‘Dibuixant la natura, la ciència i la cultura: il·lustració de la història natural’ de la Universitat de Newcastle, Austràlia”, ens explica Martí. A més, l’any passat, i posant els ulls en institucions pioneres com la Johns Hopkins dels Estats Units –que té més de 100 anys d’història en l’ensenyament d’aquesta assignatura–, la doctora Asensio va impulsar el primer títol propi d’Especialista Universitari en Il·lustració Científica, que ja ha obert places per a la segona edició. “El que necessiten els estudiants de ciències és tenir clar que el seu ofici implica comunicar-se i comunicar. I l’eina del dibuix és fonamental. Per desgràcia, en el sistema educatiu actual hem perdut aquest poder, la competència d’un simple llapis”, assegura Asensio. Si teniu ganes de recuperar-la, una opció és el “CI! Cicle de Tallers d’Il·lustració Científica”, que ha organitzat Dandelion Contents en diferents institucions científiques i culturals de la ciutat de Barcelona.
“Tota la il·lustració científica, sigui de l’especialitat que sigui, té les mateixes característiques. Ha de poder comunicar. Hi ha, però, dos tipus d’il·lustració de ciència: la divulgativa i la científica pura. La característica principal de la científica pura és que s’ha de poder mesurar. Per això sempre ha d’anar acompanyada d’una indicació que n’expliqui l’escala a què s’ha dibuixat”, ens explica Carles Puche. “La divulgativa acompanya textos dirigits a un públic més ampli interessat en el motiu que la il·lustració representa”. Carolina Martí situa els primers mestres: “Les il·lustracions científiques de referència són els estudis anatòmics de Leonardo Da Vinci (1452-1519) i les espectaculars làmines biològiques d’Ernst Haeckel (1834-1919)”, i segueix, “però en l’actualitat el nivell d’especialització és molt gran, no tenen res a veure les il·lustracions tècniques d’un esquema de muntatge amb les mèdiques d’un procés d’embriologia. L’il·lustrador que vol dedicar-se a dibuixar alguna parcel·la específica de la ciència requereix tal profunda formació en el camp escollit que se n’especialitza. Als Estats Units hi ha l’Associació d’Il·lustradors Mèdics, imagina’t!”, conclou. Manuel Romera podria ser l’impulsor d’una associació homòloga al nostre país. Ell és il·lustrador mèdic i, tot i això, també ens parla d’especialitzacions dins la seva branca: “Potser la il·lustració quirúrgica és la que té més entitat pròpia, ja que ha de reflectir els passos precisos per entendre un procediment quirúrgic, els gestos manuals dels cirurgians, l’instrumental i l’anatomia quirúrgica”.
Dibuix a mà alçada o en digital
“Actualment, la il·lustració digital és la més usada i pràctica. Té un avantatge indiscutible: la possibilitat de corregir i modificar tantes vegades com es vulgui i de reutilitzar el material previ”, ens explica Romera, i segueix, “les il·lustracions a l’aquarel·la o amb aerògraf tenen una qualitat artística insuperable, però els que no som artistes podem treure més partit del programari, que ha evolucionat molt en la darrera dècada, incorporant el modelatge i l’animació 3D, amb unes possibilitats i complexitat enormes”. Puche és segurament el més artista de tots, té un historial de 3.000 dibuixos fets a mà. Però és tot vista i llapis? Ens aclareix: “L’il·lustrador científic calca, i molt! Calca a partir del motiu real a dibuixar o a partir de fotografies fetes a camp pel mateix il·lustrador. Els avenços en el camp de la fotografia i del vídeo han facilitat enormement la feina. Quan vaig començar es calcava fent servir un retroprojector de diapositives. Avui, és molt més fàcil fer bones fotos, s’han abaratit els costos i podem manipular la imatge nosaltres mateixos”.
Cap il·lustradora científica viu exclusivament d’aquesta professió; malgrat llargues trajectòries, reconeixements i premis, la combinen amb altres activitats remunerades
Per a què s’encarreguen les il·lustracions científiques? A l’estudi de la doctora Asensio li’n demanen per “acompanyar formats escrits com tesis doctorals, articles científics, pòsters, blogs especialitzats, panells explicatius, articles de divulgació o textos orals amb presentacions de diapositives”, explica. Puche ha tingut encàrrecs molt diversos i més populars, com l’encàrrec que va rebre –juntament amb la Meritxell Campos– per il·lustrar un llibre de cuina noruec on volien representar tots els ingredients de la seva oferta culinària de manera científica. “Si parlem d’il·lustració divulgativa, poden encarregar-te dibuixos per una sèrie de segells de Correus dedicats a la fauna o flora d’un lloc determinat, les il·lustracions d’un llibre de text escolar, cartells on es donin consells mèdics d’higiene bucal…”, enumera Puche. De les quatre entrevistades, cap d’elles viu exclusivament d’aquesta professió: s’ho combinen amb altres activitats remunerades o amb la docència. El cas més flagrant és el de Puche: malgrat una llarga trajectòria, diferents premis i exposicions fins i tot al New York State Museum, la il·lustració “sempre l’he tinguda com un suplement de la meva activitat professional, que res tenia a veure amb el món de la ciència ni del dibuix”, conclou.
Estat de la professió
“Des que vaig començar als 80 fins avui, la il·lustració científica al nostre país ha experimentat un augment tant en el nombre d’il·lustradors que la practiquen com en el mercat de treball. Quan vaig començar, no érem més de tres o quatre els que impartíem cursos d’il·lustració de ciència. Ara em costaria dir quants tallers, cursos i trobades es dediquen, amb més o menys intensitat, a ensenyar il·lustració científica. També han augmentat les possibilitats de viure només dibuixant ciència, especialment a partir que universitats i els centres de recerca han incorporat la figura de l’il·lustrador científic dins dels seus programes d’investigació”, explica esperançat Puche.
En el marc d’aquesta edició del 8 de març de la Directa, no podíem oblidar la perspectiva de gènere. Preguntant a les entrevistades (dones i homes), comença Carolina Martí: “Un referent de la il·lustració científica femenina és la naturalista i entomòloga alemanya Maria Sibylla Merian (1647-1717). Actualment, em fascina la polivalència i tècnica de María Viñas, una jove il·lustradora científica gallega amb molt de recorregut i encara més futur. I hi ha altres molt bones il·lustradores, com la Vega Asensio o la Blanca Martí de Ahumada. També m’agrada molt la Rachel Ignotofsky, una jove il·lustradora científica divulgativa americana amb una producció fresca, senzilla, per a tots els públics”. El nom d’Asensio es repeteix en boca de totes les entrevistades. Se la reconeix pels seus dibuixos però també “pel valor de muntar un postgrau i per estar treballant en una futura associació nacional d’il·lustradors científics”, explica Romera. Malgrat l’augment de la presència de dones en la professió, la mateixa Asensio reivindica: “Però no és equitatiu. Si et fixes en el nostre postgrau, la majoria de professors (molt al meu pesar, ja que en sóc la coordinadora), són homes. I, no obstant això, l’alumnat és femení: de setze persones inscrites a la primera edició, tretze són dones. El canvi que es donarà és clar”.
Article publicat al número 449 de la ‘Directa’.
