El rebuig a l’anomenada marca Barcelona es comença a estendre com la pólvora. L’especulació urbanística i l’increment imparable dels lloguers –han pujat un 20% en només dos anys i ja superen els 800 euros de mitjana– està provocant que cada vegada hi hagi més veïnes que es veuen forçades a abandonar els seus barris i mudar-se a la perifèria o canviar de ciutat. Són uns desnonaments que no s’inclouen a les estadístiques.
Malgrat les mesures aplicades pel consistori els últims mesos per intentar revertir aquesta situació –com la recent aprovació del PEUAT, la penalització dels habitatges turístics il·legals o l’ampliació del parc d’habitatge públic als districtes més afectats–, moltes organitzacions i moviments veïnals continuen pensant que aquestes iniciatives són insuficients i que les institucions presenten “unes clares limitacions a l’hora de combatre aquestes empreses i lobbies”.
Segons explica Daniel Pardo, membre de l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS) i de la plataforma veïnal Ciutat Vella no està en venda: “Alguna cosa està canviant perquè, fa tres anys, el turisme no es veia com un problema i, ara mateix, s’ha convertit en la segona preocupació de les barcelonines –segons el baròmetre municipal–, que veuen com les conseqüències d’aquest fenomen fan que l’accés a l’habitatge estigui amenaçadíssim a molts barris”. Un 48,9% de la població barcelonina creu que s’ha arribat a un límit i més del 47,5% creu que encara s’ha d’atraure més turisme, trencant la tendència dels últims anys, segons es desprèn de l’Informe d’Activitat Turística 2016.
Organitzacions i moviments socials pensen que les mesures aprovades pel consistori encara són insuficients
Aquesta nova percepció i consciència social es tradueix en el fet “que cada cop hi ha més gent que s’organitza per fer front a l’especulació i evitar l’expulsió de veïnes”, assegura Pardo. Tot i que aquests grups presenten diferents models organitzatius –plataformes veïnals, sindicats de barri o organitzacions de llogateres– i formes d’actuació, tots ells entenen l’accés a l’habitatge “com un dret i no com una mercaderia”. Segons Pardo, d’ara en avant, només caldrà “trobar afinitats i compatibilitat de propostes per crear un moviment fort de ciutat que s’oposi frontalment al model mercantilista que ens estan imposant”.
El sindicat de llogateres com a eina de pressió
Seguint el model de països com Alemanya o Suècia, on les llogateres juguen un paper important en l’elaboració de lleis d’accés a l’habitatge, fa uns mesos que l’Observatori DESC –juntament amb altres entitats i plataformes veïnals– està treballant per la creació d’un sindicat de llogateres, que es preveu presentar el proper mes de maig. Segons Marc Debés, membre del grup promotor, “el sindicat sorgeix d’una necessitat creixent a la ciutat i pretén convertir-se en una eina de pressió davant les institucions i els lobbies”. Un dels seus primers objectius seria “mobilitzar-se per intentar enderrocar l’actual llei d’arrendaments urbans (LAU) i substituir-la per una llei que s’ajusti millor a les necessitats de les habitants de Barcelona”.
Gira la tendència, i per primer cop una majoria de barcelonines pensen que no cal atraure més turistes
“És necessari que les llogateres d’aquesta ciutat comencem a organitzar-nos per tenir més força, pactar preus més justos i aconseguir unes condicions d’arrendament més bones”, comenta Debés, que considera que, tot i que elles aposten per “una via més negociadora”, tots els models de lluita “són necessaris per fer front a aquest enemic comú de l’habitatge especulatiu i l’expulsió veïnal”. I conclou: “Si totes les organitzacions i col·lectius ens comuniquem i ens coordinem bé durant els pròxims mesos, podem fer alguna cosa important per revertir la situació”.
Desllogades, de la vivència a l’acció
El mes de setembre passat, sota el nom de Desllogades, un grup de persones directament afectades pels abusos contractuals amb les immobiliàries i les pujades dels preus del lloguer es va començar a organitzar. “Actualment, les lleis d’habitatge afavoreixen els propietaris, que a més estan organitzats. Ha arribat el moment que ens organitzem nosaltres també”, explica Mònica, llogatera i membre del col·lectiu.
El moviment, que entén l’accés a l’habitatge com “una problemàtica global” a la ciutat, va començar difonent una sèrie de vídeos en què diferents persones afectades pels abusos contractuals del lloguer contaven les seues experiències amb l’objectiu de “visibilitzar la problemàtica”. A banda d’això, el col·lectiu també s’està encarregant de fer una recerca de casos concrets i un estudi de l’actual LAU per poder oferir informació i una anàlisi general. “Els contractes de lloguer actuals tenen elements que són abusius i, en molts casos, no són legals”, explica Aldo, que afirma: “Nosaltres volem ajudar a crear un moviment d’agitació social que pressioni les immobiliàries perquè regulin els contractes, aconseguir rebaixar les exigències per accedir a un habitatge i pressionar les institucions perquè modifiquin la llei a favor de les veïnes”.
Accions als barris per ‘marcar’ responsables
“Organitzar-se de manera comunitària per combatre els problemes reals que viu el barri, com l’explotació laboral, la gentrificació o l’accés a l’habitatge”. Amb aquest objectiu, naix un nou model sindical –els anomenats sindicats de barri–, que ja està funcionant a nuclis com Gràcia i el Poble-sec i que pretén crear xarxes populars de suport mutu i resposta veïnal col·lectiva davant les diverses problemàtiques que afecten els barris. “Per exemple, vam detectar que hi havia molta desinformació sobre el tema dels lloguers; la gent rebia el burofax on deia que s’apujava el preu i, directament, marxava”, expliquen des del Sindicat de Barri del Poble-sec (SBP). “Per això vam decidir començar a difondre el Manual de Defensa del Llogater, per informar les veïnes sobre els seus drets i fer-los saber que no estan soles davant aquesta situació”, reblen.
En aquesta línia, el mes de març d’enguany, l’SBP va convocar una trobada veïnal per aprovar un manifest –que ja han signat més de vint entitats del barri–, amb l’objectiu principal d’“aturar l’expulsió veïnal”. Els cinc punts especificats al document –que inclouen la limitació dels preus del lloguer, la renovació automàtica dels contractes, la fi dels desnonaments, la reducció dels habitatges d’ús turístic i que l’habitatge deixi de ser un negoci– són, segons el sindicat, “una proposta de mínims que tots els agents del barri, especialment les immobiliàries i les constructores, hauran de complir i respectar si no volen patir escraches o accions que visibilitzin la seva activitat especulativa”.
——————————————————————————————————-
El dia que Barcelona va deixar de pagar els lloguers
Fa 86 anys que un total de 100.000 famílies obreres –en el punt més àlgid de participació– van deixar de pagar la mensualitat tot responent a la crida feta des del Sindicat Únic de la Construcció de la CNT. Era la vaga de lloguers de 1931. Feia pocs dies de la instauració de la Segona República i el context social d’atur i precarietat que vivien les classes populars –sobretot en el sector de la construcció– va provocar el desnonament de moltes famílies, per part de les forces policials republicanes, que no podien pagar els rebuts del lloguer. Tot i que, durant els primers dies de la República, els obrers i les obreres veien amb optimisme el canvi de règim, segons explica Manel Aisa al seu llibre La huelga de alquileres y el comité de defensa económica: “Les classes populars, en poc temps, es van adonar de la traïció de la classe política i van patir un desencant que els va fer sortir en massa al carrer a enfrontar-se contra les injustícies del poder”.
L’estratègia obrera va ser deixar de pagar el lloguer de manera indefinida, fins a aconseguir que la propietat rebaixés un 40% el preu de la mensualitat, que en aquell moment d’inflació oscil·lava entre les 60 i les 70 pessetes –quan els obrers i les obreres cobraven una mitjana de set pessetes al dia. El govern de la República va reprimir durament les vaguistes i les inquilines que intentaven tornar a les seues cases després d’haver estat desnonades i va omplir la presó Model –i també la presó flotant instal·lada al vaixell Antonio López– dels anomenats presos governatius. Es va desencadenar una vaga de fam a la Model i la vaga general del setembre de 1931, reprimida durament pel govern i que va acabar amb divuit obrers assassinats i més de 300 detencions. El fort clima repressiu va provocar que el sindicat decidís desconvocar la vaga pocs mesos després. Però, malgrat la repressió, la vaga de lloguers va aconseguir rebaixes importants de les quotes per a moltes famílies i va posar sobre la taula per primer cop el debat sobre la propietat i l’especulació versus el dret a l’habitatge.
Tot i que els temps i el context han canviat, les noves organitzacions veïnals no descarten la vaga de lloguers com a eina de pressió per fer front a la problemàtica: “Es podria començar organitzant-se per deixar de pagar en casos concrets, com els blocs comprats per grups inversors i que pateixen una apujada descontrolada dels preus; bloc que comprin, bloc que se suma a la vaga”. Des del sindicat de barri del Poble-sec consideren que aquesta mesura seria una “bona manera de visibilitzar-ho i d’anar pressionant mitjançant batalles parcials contra els especuladors”.
