“A l’altra banda de la riera hi havia el parc abandonat del marquès de Can Brusi. Des del menjador es veia frondós d’arbres centenaris. Ple de rossinyols a les nits d’estiu. Anava de la plaça Molina fins a l’Ateneu de Sant Gervasi, a tocar del que ara és Mitre. Al capvespre se sentien crits de paons.”
Mercè Rodoreda
1
Si ens agrada Balmes, és per la torrentera que era. L’aigua hi torna a aflorar de tant en tant: quan l’abril galta-ple i tendre de núvols i fulla nova s’insinua, Balmes s’infla com una font i un cert cansament es dilueix en la baixada de l’aigua fins a mar.
El tendre verd dels plàtans, abans aliat, ens insinua una mateixa angúnia de mal animal, impedint-nos anar límpidament pels carrers que han declarat, a poc a poc, una guerra silenciosa al temps, i, per tant, al nostre dret a la lletjor i a la força jove. Arreu caldria preguntar-se si tenir massa llargues les ungles del cervell, si sortir desabrigats de cervells de casa, tot això que ens era tan nostre, l’últim reducte, ens ho han canviat per un fals doble que ens acompanya (i la resposta és que sí), de qui ens tornem amics i ja no ens podem desfer.
Què ens ofereix aquesta companyia? Primer de tot: festes que no caldria celebrar. Després: un enyor que ja no té cura i, per tant, una gana que tot s’ho menja i que oblida que del treball conscienciós de la superfície –allà on sembla que res no hi hagi– n’emana, de sobte, fondària.
2
Al coll i sota la creueta havia escrit que l’ametller ens crida a febrer o bé el cridem nosaltres, però que nosaltres tenim cames i per això som qui hi anem. Dalt, a la muntanya plegada i fràgil del coll, la primera profunditat havia fet presència, plena d’olor i d’aigua, plena de la possibilitat de joventut i podridura. Un ratpenat pessigava l’aire. A l’oest, la lluminària del port començava a dringar.
Llavors he baixat pel Carmel i les bardisses i les cases es confonien, hi havia gent calmada i el vermell assuavit pels núvols de vent. Als revolts del Park Güell se m’embotornien els pensaments com la calor corporal de llar que sentia de caminar.
Ja pensava en el trencadís Walser i en el Morris (salut!), parlant justament de la correspondència entre justícia, bellesa i coses fetes per un mateix i per als altres, tal com ho fa també Tiqqun.
Perdia pètals de flor d’ametller com perdia coses a dir, com que qualsevol moment capvespral amb olor de peix fregit és un divendres. Hauria volgut dir moltes coses, però la fredor va venir amb l’hostilitat higiènica dels carrers del Putxet i ja semblava que tothom del carrer dugués pistola.
Article publicat al número 451 de la ‘Directa’
