Anar-se’n a compartir pis en lloc de sortir de la llar familiar per casar-se o no tenir fills als vint i pocs anys és estrany i, habitualment, està mal vist al seu entorn –al barri de la Mina de Barcelona–, assegura Nieves Heredia. És l’indret on ha viscut els seus 27 anys, on va deixar el batxillerat a mig fer i on ha acabat estudiant més temps que moltes altres noies gitanes. És, també, el lloc on va conèixer qui seria i és el seu marit, on ara creix la seva filla i on, com a tècnica educativa de la Fundació Pere Closa, acompanya els nens i les nenes de la comunitat gitana a aconseguir el que, per a ella, va ser “com arribar a la lluna”: assolir estudis superiors quan ja treballava dins i fora de casa.
Poc més del 8% de les persones gitanes finalitzen estudis postobligatoris (a partir dels setze anys; formació professional o batxillerat), una xifra que es triplica si mirem el conjunt de la pV. Canetoblació, tal com apunta l’informe sobre exclusió de la comunitat gitana FOESSA 2014. De la mateixa manera, el jovent gitano es troba molt lluny de la mitjana estatal en relació amb la permanència a l’educació secundària –dels dotze als setze anys–, especialment les noies. La Fundació Secretariat Gitano a Catalunya assegura que vora un 65% de joves no l’acaba.
“La meva història acadèmica és llarga i boja, però n’estic orgullosa. Ho he pogut compatibilitzar tot. Jo, a les meves nenes, els dic que no sóc un bitxo rar ni especial ni única, que elles també ho poden fer”, comparteix Nieves, somrient i plàcida, a l’aula de la Biblioteca Font de la Mina, que, al cap d’una estona, s’omplirà de canalla amb deures per fer i expectatives per cultivar. “Hem de normalitzar el fet d’estudiar i dir-los que potser es poden casar i reprendre els estudis o intentar acabar-los abans de plantejar-se una vida en comú”, afegeix.
“Hem de normalitzar el fet d’estudiar i dir a les filles que es poden casar i reprendre els estudis”, diu Heredia
“Decidir no contraure matrimoni i no tenir fills són opcions que, dins la comunitat gitana, solen posar en qüestió la identitat gitana de les dones?”, és una de les preguntes amb què encetem la conversa amb ella. Més endavant, traslladem aquesta inquietud a Sara Giménez, advocada i directora de l’àrea d’igualtat de la Fundación Secretariado Gitano (FSG), i a Jelen Amador, estudiant predoctoral de sociologia. La primera, nascuda i crescuda a Osca, treballa en la defensa de casos de discriminació antigitanista. La segona, filla i veïna de la Zona Franca de Barcelona, és investigadora a la Universitat de Barcelona.
Ambdues coincideixen amb la resposta: no necessàriament ha de rebre més sanció social la gitana que la dona paia (no gitana) que pren la decisió de no ser mare. Afirmen que cada vegada hi ha més dones gitanes que escullen viure vides que no responen al patró tradicional esperat i, alhora, posen en relleu que la diversitat d’experiències existent entre les Romnja (dones gitanes, en llengua romaní) sobrepassa el perfil en què, habitualment, es fixen els mitjans de comunicació i la recerca social.
“És totalment respectable que cada dona triï el que vol fer a la seva vida, però, per escollir, cal tenir eines. Per això em fa mal que hi hagi dones a les quals, per la situació d’exclusió social en què es troben, la vida no ofereix l’oportunitat d’escollir. Entre elles, hi ha bastantes dones gitanes”, lamenta Giménez. L’advocada situa, així, el repte que centra molts dels esforços de les Romnja organitzades al teixit associatiu gitano: “Apostar per una educació igualitària i superar l’assignació de rols que la dificulten”. “L’educació és el que et dóna eines per escollir, defensar el que vols i, després, una ocupació, que significa autonomia”, afegeix.
Cada vegada hi ha més dones gitanes que escullen vides que no responen al patró tradicional esperat
Tot i les experiències creixents de dones que han esquerdat el sostre de ciment amb què topen les persones d’ètnia gitana –la minoria més gran d’Europa, on s’estima que habiten més de deu milions de persones gitanes, i també de l’Estat espanyol, on es calcula que viu un 8% del total de població gitana europea–, les dones gitanes que aconsegueixen superar-lo en l’àmbit del món educatiu i laboral són, encara, rara avis d’un poble travessat per segles de racisme institucional i social.
Sobrepresència en l’exclusió
La subocupació, la precarietat i el nivell escàs de gent assalariada i qualificada són els trets més rellevants de la posició que ocupa la població gitana en el mercat de treball, segons destaca l’informe FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social a l’Estat espanyol de 2014. El document assenyala que el percentatge de persones gitanes que viuen en llars en què el sustent principal prové de llocs de treball sense cobertura de la Seguretat Social és sis vegades superior al de les llars no gitanes, més d’un 17%, davant de poc més del 2,5%.
Si bé en època de crisi econòmica les diferències es redueixen per l’augment de la incidència de l’exclusió en persones no gitanes, aquesta escletxa immensa es manté. Si, l’any 2013, un 23,5% de les persones no gitanes vivien en situació d’exclusió social, la xifra es dispara més enllà del 72% entre les persones de la comunitat gitana. La dada de sobrerepresentació del poble gitano en l’exclusió social coincideix amb la que ofereix la Fundación Secretariado Gitano (FSG). A més, l’entitat situa més de la meitat de la població gitana, un 54%, en una situació de pobresa extrema.
A escala europea, la vulnerabilitat socioeconòmica també travessa el poble gitano. Un informe de l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea, que analitza dades sobre les condicions de vida, recollides el 2011 en àrees de Bulgària, la República Txeca, Eslovàquia, França, Grècia, Itàlia, Hongria, Polònia, Romania, Portugal i l’Estat espanyol on “la identitat gitana és més visible”, mostra una gran majoria de llars de famílies gitanes (un 87%) amb ingressos per sota del llindar de risc de pobresa. En canvi, la xifra es redueix al 46% a les llars de famílies no gitanes que viuen en aquestes àrees.
L’any 2013, un 72% de la població gitana vivia en situació d’exclusió, el triple de la mitjana de la societat
Com al conjunt d’Europa, un percentatge alt de persones gitanes resideixen en zones socialment desafavorides a Catalunya. Segons el Mapa sobre habitatge i comunitat gitana de 2007, el nombre de llars gitanes que trobem a Catalunya suposa quasi un 10% de les detectades al conjunt de l’Estat. Principalment, els habitatges de famílies gitanes es concentren a la demarcació de Barcelona (el 60% del total català) i els nuclis principals són als barris de la Mina (Sant Adrià de Besòs), Hostafrancs (Barcelona), Sant Roc (Badalona), el Gornal (l’Hospitalet de Llobregat) o Sant Cosme (el Prat de Llobregat). Al País Valencià, hi trobem un 13,4% dels habitatges amb famílies gitanes de l’Estat espanyol i, a les Illes, només un 1%. Un 10% es concentra a Madrid i, al capdavant del rànquing, trobem Andalusia, amb un 36,7%.
A la ciutat de València, destaca l’alta presència gitana als barris de Joan XXIII, Verge del Remei, l’avinguda de la Plata, Benicalap, l’Amistat, Marxalenes i la Malva-rosa. Però, segons el mapa, els problemes d’infrahabitatge més aguts del territori es localitzen a les zones del Cabanyal, Natzaret i la Creu Coberta.
“No hi ha un patriarcat gitano”
En condicions de pobresa i exclusió, especialment presents en barris guetificats fruit de les polítiques de reubicació i control de la comunitat gitana, les creences i les pràctiques masclistes afegeixen obstacles a les trajectòries educatives i vitals de les Romnja. “La discriminació de gènere que poden estar patint les dones gitanes està travessada per situacions de mancances econòmiques i manca d’escolarització, és a dir, està molt vinculada a una realitat material, no és una qüestió inherent a la identitat gitana”, subratlla la sociòloga feminista Núria Francolí, que ha coordinat diversos projectes amb dones gitanes. “No hi ha un patriarcat gitano, el patriarcat és exactament el mateix per tothom, però té més força als barris marginals on, arran de les polítiques promogudes per les institucions, viu part de la població gitana”, aclareix.
A la Catalunya Nord, el barri de Sant Jaume de Perpinyà és un nucli principal de població gitana i un dels barris amb més pobresa de l’Estat francès. És on van emigrar, provinents de Portugal, els pares de Magda Viana, que ha crescut en aquest barri, ha plorat molt i ha batallat encara més per poder continuar fent-hi vida. Fa quinze anys, entrats els anys 2000, Magda va aconseguir fer valdre la seva voluntat de quedar-se a Sant Jaume i superar la pressió familiar perquè abandonés el barri, després d’acabar amb la seva relació matrimonial. Una decisió que, assegura, encara avui no és habitual al seu entorn. “Quan una gitana es casa és per tota la vida i jo no ho he volgut; per això la meva família s’avergonyia de mi davant la resta de la comunitat”, comparteix. El perquè, el té clar: haver fet visible que, a una dona gitana, no li fa falta un home. “Era una dona amb feina, amb cotxe, amb tot el que necessiten els seus fills, i els homes van veure que les seves dones podien fer el mateix que jo”, explica.
Fa vint anys, quan treballava de netejadora en una escola, un treballador social de l’Ajuntament de Perpinyà li va oferir participar en un projecte municipal per a la comunitat gitana. Molts anys després de deixar l’escola –quan tenia onze o dotze anys–, tornava a estar en contacte amb la formació i, finalment, esdevindria treballadora d’una ludoteca, un espai que, explica Magda, “dóna a les mares una estona per respirar, encarregar-se de la casa i fer paperassa”.
La quantitat de responsabilitats que assumeixen les dones gitanes per mandat de gènere (la cura de familiars, l’educació de la canalla, el treball domèstic i el sosteniment de l’economia familiar), lligada a la manca de consideració de la importància de dedicar-se temps a si mateixes, determina l’accés a recursos personals, socials i sanitaris. Segons recull la mateixa Guia d’intervenció social amb població gitana des de la perspectiva de gènere de la FSG, la sobrecàrrega de tasques afecta molt la seva salut física i psicològica. Un indicador significatiu és que l’esperança de vida de les dones gitanes és notablement inferior a la de la resta de la població, com a mínim deu anys a l’Estat espanyol, denuncia l’European Roma Rights Center.
“Cal dir-los que pots ser mare, ser educadora, però que necessites tenir una visió molt més àmplia perquè aquest rol no generi un problema en l’exercici dels teus drets”, planteja Giménez. “Que la dona no tingui temps per a si mateixa i no evolucioni educativament provoca una bretxa de desigualtat que no hem d’admetre”, reivindica.
La identitat comunitària
Viure en igualtat respecte a la societat majoritària –la població no gitana– i respecte als homes gitanos i no gitanos és el doble front obert en què actuen les Romnja organitzades. La presència creixent de dones en l’activisme pels drets del poble gitano ha dut, de la mà, un augment correlatiu dels recursos que faciliten que les noies i les dones de la comunitat guanyin i diversifiquin les seves aspiracions i comptin amb més suports per prendre decisions i encarar projectes de vida més escollits.
Ara bé, diverses activistes –vinculades a espais de dones i a espais mixtos– rebutgen considerar-se el motor únic dels avenços en termes d’equitat, com ara la presència en l’educació postobligatòria i el món professional no històricament vinculat al poble gitano o la incipient coresponsabilitat del treball de cures dins les famílies.
Contràriament, coincideixen a reivindicar tots els passos endavant en matèria d’autonomia i drets de les dones com a èxits –en construcció– conjunts amb els homes de la seva comunitat. És la mirada pròpia del feminisme gitano, travessat pel valor de la vida en comunitat que defineix la seva cultura. Una mirada que, denuncien, el feminisme blanc hegemònic sol menystenir i llegir com a propi de dones oprimides i sense formació acadèmica.
El feminisme blanc hegemònic sol menystenir el feminisme gitano i el llegeix com a propi de dones oprimides
La família, entesa de manera extensa, com a comunitat local de parents, és la institució central de la comunitat gitana i, segons apunta la Guia d’intervenció de la FSG, suposa el nucli que defineix la identitat individual de cada persona, de manera que “la pertinença a una família determinada és la base de reconeixement de cada membre”. El valor superior de la identitat comunitària, per damunt de la identitat individual, té una doble cara: la forta solidaritat d’una àmplia xarxa de suport, d’una banda, i el fort control social, de l’altra. “La família regula les relacions interpersonals, defineix les identitats i els rols dels i les gitanes i concedeix el reconeixement social necessari per la vida en comunitat”, detalla la Fundació Surt.
Ser reconegudes com les responsables de la reproducció, no només biològica sinó també cultural, situa les dones gitanes en una posició privilegiada per impulsar transformacions al si de la comunitat. “Quan una dona gitana trenca barreres, acaba amarant tota la família del seu canvi, fa que evolucioni el seu entorn”, destaca la directora de l’àrea d’igualtat de la FSG.
Alhora, però, el fet de ser llegides com les guardianes de la cultura les deixa al punt de mira i el control social sobre els cossos i les trajectòries vitals de les Romnja esdevé especialment ferri i, en un temps en què la identitat gitana es percep en crisi, s’aguditza. “Les dones de la comunitat gitana tenen menys marge de negociació, que no vol dir que no tinguin agència i siguin submises, però el control social és molt fort”, explica la sociòloga feminista Núria Francolí.
El context socioeconòmic ha fet caure els oficis tradicionals que havien ocupat i sostingut les persones de la comunitat gitana, vinculats majoritàriament a l’artesania i la venda ambulant. Alhora, els valors bàsics de la gitanitat, com la vida en comunitat, van a contracorrent dels valors de la societat majoritària. “La forma tradicional de viure gitanament entra en crisi perquè és incompatible amb el model de societat capitalista en què vivim i, quan la identitat gitana comença a entrar en crisi, el primer impacte que té és en termes de gènere”, subratlla Francolí. “Les dones tenen tot el pes de mantenir uns valors tradicionals que són molt difícils de mantenir a la nostra societat”, detalla la sociòloga.
Com en el conjunt de la població, el nivell socioeducatiu de les famílies opera a l’hora de qüestionar més o menys la posició, les normes i els rols de gènere tradicionals. Per facilitar-ho, assolir el dret a una educació de qualitat de manera efectiva és el repte central de les dones actives en el feminisme i l’associacionisme pels drets del poble gitano.
Per a Sara Giménez: “Hi ha rols assignats a la dona gitana, el de mare i esposa, que també són els rols tradicionals de la dona no gitana. Però la no gitana ha evolucionat més en autonomia, sobretot econòmica, i això ha facilitat que es desenvolupés tal com ella ha volgut. I què és el que et dóna autonomia? Un prisma educatiu i laboral. Per això les gitanes no hem fet el mateix salt”, planteja.
Viure en igualtat respecte a la societat i respecte als homes gitanos i no gitanos és el seu doble front obert
Per aconseguir que el màxim de gitanes el puguin fer, Paquita Domingo, al costat d’altres dones de Lleida, va impulsar l’Associació de Dones Gitanes de Ponent fa menys d’una dècada, en un moment en què la situació, descriu, “era com la dels anys 60 o 70, quan les dones tenien un paper secundari als pobles”. Però, els darrers anys, han aconseguit que es consideri necessari que les nenes estudiïn.
Vuit anys enrere, en arribar als tretze o el catorze anys, l’habitual era que les nenes deixessin l’escola. “Ja les veien grandetes i no era bonic, segons deien, que tinguessin relació amb nois”, explica. “Vam voler conscienciar la gent que la nena ha de tenir els mateixos drets que el nen; que la dona té dret a decidir si vol treballar o no, si vol estudiar o no”, remarca. Un dret que, assegura, es qüestionava molt en un entorn especialment conservador. Domingo explica que “el seu home” es va encarregar de donar-los suport per poder fer les xerrades, que les dones hi anessin “i oferir garanties que això s’estava fent dins de la cultura gitana, per garantir una qualitat de vida més bona al poble gitano”.
La responsabilitat de la reproducció cultural atribuïda a les dones, tanmateix, explica només alguns dels obstacles per accedir al ventall d’oportunitats educatives i laborals. Actituds i pràctiques fruit del racisme antigitanista se sumen al trajecte de les dones cap a l’exercici efectiu dels seus drets.
No caure del sistema educatiu
A l’escola, mai no li han parlat de l’holocaust nazi contra el poble gitano. Tot i estudiar altres cultures, tampoc no li han explicat mai que la seva té una llengua pròpia. Ni una bandera. Ni un dia internacional. “Si es fa al·lusió al poble gitano, és de manera despectiva, amb estereotips i prejudicis”, assegura Jelen Amador. Un cop a la universitat, no tenia cap companya gitana. Ni cap professora. Ni ningú de la comunitat que li servís de referent i pogués descarregar-la de la por de deixar de ser gitana pel fet de cursar una carrera. Una tasca que, ara, Jelen ha assumit de cara a altres noies, carregades amb la mateixa motxilla que ella duia no gaires anys enrere.
La decisió d’anar a la universitat va ser molt difícil de prendre, recorda: “Tenia por que estar en un entorn on la identitat gitana està tan infrarepresentada em fes perdre valors o m’allunyés de la meva comunitat, com si fos una assimilació”. “Tu véns del teu món gitano, i dins el sistema acadèmic, no n’hi ha cap referència, són com mons paral·lels, i el missatge que t’arriba és que anar a la universitat no és de gitanos, que no hi arriben, que ja tenen el mercadillo i altres vies”, lamenta.
“Si es fa al·lusió al poble gitano, és de manera despectiva, amb estereotips i prejudicis”, assegura Jelen Amador
El Diagnóstico social de la comunidad gitana en España recull que, entre el jovent gitano de tretze a quinze anys, l’abandonament escolar ratlla el 22%. Entre el conjunt de la població, es limita a un 2,5%. A més, la taxa d’abandonament de les noies gitanes gairebé dobla la dels nois gitanos.
Carme Méndez, directora de la Fundació Secretariat Gitano a Catalunya, assegura que les xifres de fracàs escolar s’han de vincular, per una banda, a una situació econòmica de vulnerabilitat i, per l’altra, al sentiment que el sistema educatiu és “llunyà i homogeneïtzador”. “No contempla la manera de sentir i de viure de la comunitat gitana i el professorat no sempre està preparat per rebre la diversitat, motiu pel qual les famílies tenen por que les seves filles i fills hagin d’enfrontar-se als prejudicis”, considera.
L’etnificació del fracàs escolar i les consegüents baixes expectatives acadèmiques cap als infants gitanos que té el professorat habitualment resulten una barrera per superar l’escenari d’exclusió educativa i, per tant, laboral, econòmica i social, coincideixen a denunciar veus de l’associacionisme gitano. Per compensar la dificultat que afegeixen els prejudicis sobre els infants de la seva comunitat, Nieves Heredia treballa per acabar de motivar els nens i les nenes que tenen interès en l’escola –que hi van cada dia o quasi cada dia, concreta– i donar-los a conèixer els estudis postobligatoris, “per obrir-los un altre món i que decideixin si volen fer-los o no”, reivindica, molesta amb la tendència a mirar els infants gitanos i pensar: “Si es treuen l’ESO, dóna gràcies”.
Davant l’escenari d’exclusió educativa, diverses activistes coincideixen a denunciar que el sistema educatiu no ha introduït canvis per esborrar el temor de moltes famílies que estudiar impliqui apaiar-se, perdre identitat gitana. Per això, reivindiquen que incorporar la diversitat cultural és una peça de la fórmula per poder superar la situació actual de permanència baixa de la població gitana a l’educació secundària i, també, l’encara excepcional assoliment d’estudis postobligatoris.
El fet de no ser identificada com a gitana i estudiar en una escola no segregada són factors que marquen la diferència entre les trajectòries educatives de les noies de la comunitat. “Jo convivia i m’enriquia de les experiències de companyes que no eren gitanes i m’adonava que, a casa seva, l’educació es veia com un horitzó de futur, mentre que, dins la meva família, l’horitzó de futur no estava tan lligat a uns estudis universitaris”, explica Giménez com a factor diferencial per haver aconseguit formar part de l’ínfima minoria de gitanes que compta amb estudis universitaris.
El percentatge de població amb un diploma superior o una llicenciatura és cinc vegades més gran en el conjunt de la població que entre la població gitana (un 12% davant de poc més d’un 2%), seguint dades de FOESSA. Segons xifra la FSG (2012), la distància en aquest àmbit encara és més gran: un 22% en el conjunt de la població i només un 1,1% entre la població gitana. Tot i que hi ha menys dones gitanes que estudien, proporcionalment, aconsegueixen nivells d’estudis més elevats que els homes de la comunitat, recull el Diagnóstico social de la comunidad gitana en España.
El percentatge de població gitana amb estudis superiors és cinc vegades menor que el del conjunt de la població
Sumada a l’escassetat de recursos de moltes famílies gitanes, la manca de referents gitanes amb formació superior i amb feines de qualificació mitjana i alta explica la lentitud del canvi d’escenari educatiu, d’acord amb la Guía Dosta! para combatir los estereotipos de la comunidad gitana del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat espanyol. Per això, fer visibles les experiències educatives de gitanes que han tingut èxit acadèmic a nenes i dones és una de les estratègies per les quals aposten les dones organitzades en l’associacionisme pels drets del poble gitano.
Haver obtingut eines que li permeten “fer la trajectòria una mica més fàcil a altres persones gitanes” és un dels resultats que Jelen Amador valora més del pas per la universitat. Actualment, ho fa com a professora d’anglès al grup d’accés a la universitat per a majors de 25 anys del Pla Integral del Poble Gitano i, també, com a activista de Drom Kotar Mestipen (Camí de llibertat), la primera associació gitana de dones de Catalunya.
L’entitat centra esforços a ampliar referents, sobretot, a les més joves. Des dels seus inicis, el 1999, organitza trobades dirigides a posar les dificultats sobre la taula i buscar estratègies per superar les barreres que troben les dones gitanes dins el sistema educatiu, així com fer visible que hi ha gitanes que opten per trajectòries acadèmiques que les duen a posicions laborals tradicionalment no identificades amb la comunitat gitana.
“Quan arribes a la universitat, no només és un èxit per a una mateixa, sinó per a totes les gitanes. Jo hi he anat i mai no he deixat de banda la meva vida gitana, els meus valors, la meva família, allò que per a mi és important”, transmet a moltes altres noies Jelen Amador, a fi d’esvair temors i enlairar expectatives.
Han passat quasi vint anys des de les primeres trobades d’estudiants gitanes organitzades per Drom Kotar Mestipen, en què les assistents podien comptar-se amb els dits de la mà, fins a la celebrada l’any passat, a la qual, asseguren des de l’entitat, van assistir prop de 300 dones gitanes. L’augment de l’assistència resulta un baròmetre esperançador en un escenari traçat per l’abandonament escolar prematur i la infrapresència als estudis superiors.
Tot i que hi ha menys gitanes que estudien, proporcionalment, aconsegueixen estudis més elevats que els homes
“Davant l’absentisme brutal dels i les gitanes, hi ha programes, però no es va a l’arrel del problema: les escoles són extremadament paies i el sistema educatiu no té en compte la cultura gitana, motiu pel qual l’escola s’arriba a percebre com una institució amenaçadora”, denuncia Francolí, per qui caldria redistribuir la responsabilitat de la situació de la població gitana. “Ara mateix, recau de forma exagerada sobre seu, mentre que altres actors socials no entomen la responsabilitat que tocaria”, defensa.
El preludi del matrimoni precoç
Tot i que les xifres d’abandonament prematur dels estudis són molt elevades dins el conjunt de joves de la comunitat gitana, el paper tradicional atribuït a les dones suma dificultats al trajecte educatiu. Les noies que adquireixen èxit al sistema educatiu troben moltes dificultats per assolir les seves metes acadèmiques: han de demostrar que no són una càrrega més gran per la seva família a causa dels seus objectius personals i professionals i que acompleixen amb el que la comunitat espera d’elles, d’acord amb la Guía de intervención social con población gitana desde la perspectiva de genero de la FSG.
“Si desglossem les causes d’abandonament escolar per gènere, trobem que moltes nenes gitanes encara abandonen els estudis perquè tenen càrregues familiars assumides”, assegura Giménez. A la seva ciutat, Osca, no hi havia ningú de la comunitat gitana que tingués estudis superiors. Entre el 1995 i el 2000, quan va cursar dret a la facultat de Saragossa, era l’única gitana. “Vaig haver de defensar voler estudiar i fer-ho entendre a la meva família”, recorda.
Cada vegada hi ha més dones gitanes que escullen vides que no responen al patró tradicional esperat
Els seus pares es dedicaven a la venda ambulant i Sara tenia dos germans grans i una germana petita. El context no era favorable per aconseguir anar a la universitat, que, a més, implicava marxar a viure sola. “Tot i que els costés i d’haver-los de fer entendre que es pot estudiar i continuar essent gitana, he comptat amb la mentalitat oberta dels meus pares. He tingut sort de néixer on he nascut. En una altra llar, no m’ho haguessin permès, probablement”, comparteix.
La sobreprotecció de les noies joves solteres apareix, en estudis com la Guía de intervención social con población gitana desde la perspectiva de genero de la FSG, com un dels factors que suma dificultat al manteniment de les noies gitanes al sistema educatiu.
“Nosaltres estem molt acostumades a anar amb les nostres cosines i amigues des de ben petites, sempre anem acompanyades; estem al nostre nucli, al nostre barri… i, de sobte, amb onze anys, que t’enviïn sola fora del barri, havent d’agafar el transport públic… això és un tema que nosaltres gestionem de manera molt diferent”, explica Jelen Amador. “Les famílies, moltes vegades, avantposen la protecció, la seguretat de les seves filles, a l’educació. Amb els nens, es gestiona de manera diferent, com també passa fora de la comunitat gitana”, afegeix.
“Hem de normalitzar el fet d’estudiar i dir a les filles que es poden casar i reprendre els estudis”, diu Heredia
Per això, una mesura com la introducció de l’escola secundària als centres de primària per evitar que hagin de desplaçar-se per anar a l’institut afavoreix que les nenes de la comunitat gitana continuïn dins del sistema educatiu i, consegüentment, que sovint endarrereixin l’edat de casar-se.
Els casaments a una edat molt jove –especialment de les noies–, el nombre de fills i filles superior al del conjunt de la població i el fet de tenir la primera criatura molt aviat són les tres característiques en relació a l’estat civil que recull el Diagnóstico social de la comunidad gitana en España. Les persones casades d’entre 16 i 24 anys arriben a un 27%, una xifra nou vegades més alta que en el conjunt de la població (3%).
Els matrimonis precoços impliquen perdre els “privilegis de la infantesa” de molt jove. Estudiar apareix a la llista d’activitats que es consideren pròpies d’aquesta etapa de la vida “més còmoda”, la d’abans del matrimoni, explica Nieves Heredia. “L’escola no es considera pròpia de persona adulta i, casada, no pots fer coses de nena perquè tens un intent de llar, un marit amb qui has de compartir experiències i amb la família del qual has de saber relacionar-te. Implica unes responsabilitats que, entre les noies que es casen molt joves, poques porten bé”, assegura.
“Tenia por que anar a la universitat, on la identitat gitana està tan infrarepresentada, em fes perdre valors”, afegeix
L’informe de l’Agència de Drets Fonamentals de la UE detecta una relació indirectament proporcional entre matrimoni precoç i educació i, per tant, entre matrimoni precoç i oportunitats significatives de tenir una feina de qualitat. Si mirem les xifres dels onze estats que atén l’informe europeu, només una mitjana del 6% de les noies gitanes casades abans dels divuit anys es mantenen al sistema educatiu. En el cas de les no casades és molt superior, un 45%.
Al contrari, la relació directament proporcional al matrimoni adolescent és l’augment de la dedicació al treball de cures i domèstic: les noies de setze i disset anys casades es dediquen a les tasques de la llar i de cures a temps complet cinc vegades més que les no casades.
“Si tu et vols pedir [per casar-se], saps que hauràs de deixar d’estudiar perquè encara no es veu compatible amb fer una vida en comú”, afegeix Heredia abans de compartir un desig: que la seva filla es casi dels vint cap amunt. I un temor probable: que s’enamori abans.
El control sobre les relacions i la sexualitat de les dones viscuda dins d’una part de la comunitat gitana –norma condicionada per variables com la condició socioeconòmica i la procedència geogràfica de les famílies– implica que la fuga d’una parella jove per dormir junta dugui a considerar que s’han casat. “Nosaltres, per poder tenir relacions sexuals, ens hem de casar i això fa que els matrimonis siguin més d’hora perquè la inquietud d’adolescent que pugui tenir qualsevol noi o noia gitana no és diferent de la inquietud de qualsevol noi o noia paia”, apunta, Heredia.
“Casar-se molt jove no és un tret de la identitat gitana, sinó que està molt lligat a la trajectòria acadèmica frustrada”, sentencia Amador. “Una adolescent, sigui gitana o no, fora del sistema educatiu i que no pot treballar, quina expectativa té? La dels matrimonis precoços és una realitat que podria estendre’s a altres col·lectius”.
Al marge de la negativa a mantenir relacions sexuals abans del matrimoni que viu una part de la comunitat gitana, les activistes coincideixen a remarcar que l’eina de prevenció determinant per evitar els matrimonis precoços és la vinculació al sistema educatiu. O, llegit d’una altra manera, que el fracàs del sistema educatiu per mantenir les noies gitanes vinculades és el que les aboca a matrimonis i maternitats precoces.
L’escola del Cabanyal
Fins fa poc, el barri del front marítim valencià, el Cabanyal, estava afectat per un projecte urbanístic, que va derogar el nou Ajuntament. Els blocs desallotjats dels Portuaris, a la zona del Clot, van ser ocupats per persones amb pocs recursos econòmics, moltes d’elles, gitanes.
Enmig del barri, hi ha l’escola Santiago Apóstol, on gairebé la totalitat de l’alumnat és gitano, un 99% segons la direcció del centre. Fa quatre cursos, l’escola es va convertir en comunitat d’aprenentatge, amb la voluntat d’implicar les famílies en les trajectòries educatives de la seva mainada. “El major objectiu que ens havíem proposat és que sentissen que l’escola és seua, que poden venir quan ho necessiten, que és un espai per a totes. Som una escola gueto, que no és un bon punt de partida, però les famílies volen estar aquí”, destaca el director, Jordi Bosch. Gràcies a la vinculació del centre amb el teixit associatiu i a les oportunitats formatives que ofereix a les famílies, l’escola ha aconseguit vincular-les i ser un punt de referència per afavorir que l’alumnat gitano pugui projectar expectatives de futur.
Haver-se convertit en comunitat d’aprenentatge ha possibilitat que totes les aules del centre treballin el nivell que toca
Haver-se convertit en comunitat d’aprenentatge ha possibilitat que totes les aules del centre treballin el nivell que toca, és a dir, que l’alumnat arribi a la secundària sense adaptació curricular. També, asseguren que ha baixat la conflictivitat, han reduït l’absentisme i, per primer cop, hi ha alumnes que han completat l’educació secundària obligatòria.
A través d’un projecte d’inserció sociolaboral, cinc exalumnes que han assolit l’ESO s’han incorporat al centre com a educadores. Bosch fa autocrítica: “Nosaltres, des de la nostra condició d’homes i dones blanques amb diners en un compte corrent, podem creure que podem donar moltes lliçons, però, amb les educadores, veuen transformacions reals que provenen de la seva pròpia realitat”.
Sortir de casa per defensar-la
Un antic mercat de Lleida, que havia baixat la persiana, avui és el centre d’operacions de Mariola en Moviment, un col·lectiu pel dret a l’habitatge
Clara Barbal | @clarabarbal
La Mariola de Lleida és un barri d’11.000 habitants que conviu amb l’atur i l’estigma de la pobresa. Va nàixer als anys 40 del segle XX fruit d’un pla d’habitatge promogut pel govern franquista per acollir mà d’obra d’arreu de l’Estat espanyol. S’hi van construir diversos blocs de protecció oficial –que es van batejar amb noms com Ramiro Ledesma o Juan Carlos–, ara en mans del govern català. Entre els anys vuitanta i noranta, el PSC hi va recol·locar la població gitana desallotjada dels barracons del centre històric i de l’avinguda Tarradellas.
Més que un barri marginal, ha estat un espai marginat per l’administració: el gran pla de barris anunciat per l’Ajuntament de Lleida i la Generalitat el 2004 va consistir a fer-hi petites actuacions urbanístiques. Actualment, la Mariola lluita pel dret a l’habitatge i s’hi han ocupat molts pisos buits.
L’antic mercat del barri, que havia baixat la persiana, avui és el centre d’operacions de Mariola en Moviment, un col·lectiu que lluita pel dret a l’habitatge. Com en temps passats, el mercat torna a ser un centre comunitari on se celebren assemblees setmanals i s’ofereix assessorament col·lectiu.
En aquest espai, ens trobem amb Felipa i Maria Luisa, que ens expliquen que el barri ha estat castigat pels desnonaments, cosa que ha fet sortir moltes dones gitanes de casa. Maria Luisa viu amb el seu marit en un pis de Bankia i, el desembre passat, van rebre una ordre de desnonament. Felipa acompanya el seu cunyat, que està a punt de quedar-se sense sostre, a passar el tràngol. El moviment de la Mariola és un moviment amb una gramàtica pròpia: elles no ocupen, elles recuperen els pisos buits dels bancs.
“Aprenem les unes de les altres, ens donem força per anar als Serveis Socials. Quan estava a casa, no tenia por i no coneixia els meus drets”, confessa Maria Luisa. Felipa creu que el moviment ha canviat el barri de la Mariola i les dones gitanes: “Sempre ens han dit que els nostres problemes els porta la delinqüència; ara sabem que tenen un nom: pobresa”. Expliquen que han hagut de lluitar contra decisions “injustes” de l’administració, com la derivació de veïnes que tenen mainada i una ordre de llançament al centre per a víctimes de violència masclista.
Fa poc, van batallar amb l’Ajuntament per poder empadronar les famílies als pisos ocupats. Fins ara, la política del govern era inscriure-les en un alberg del centre històric, fet que les allunyava de l’accés a les escoles i el centre d’atenció primària. Ara, han aconseguit empadronar-se al centre cívic de la Mariola.
A banda de les necessitats en matèria d’habitatge, les dones afirmen que cal una escola d’adults al barri. Diuen que no saben llegir ni escriure, però que, arran de la participació a les assemblees, han après les lleis d’habitatge i pobresa energètica i han perdut la por.
El barri més empobrit de l’estat francès
L’escola La Miranda i l’associació Le Fil à Métisser són entitats de Perpinyà, en l’àmbit de l’educació i la salut, amb gran presència de població gitana
Gautier Sabrià | @lamig0g0
La situació socioeconòmica de la Catalunya Nord és una de les més dures de tot l’Estat francès. Té el nivell d’atur més important (15,4%) i la seua capital, Perpinyà, és la quarta vila més pobra de l’Estat. Però hi ha un barri perpinyanenc que destaca per la seua precarietat absoluta: Sant Jaume. Segons un estudi de l’Observatoire des Inégalités (Observatori de les Desigualtats), és el barri més pobre de tot l’Estat francès. S’avalua que, a Sant Jaume, el salari mità és de 2.200 euros a l’any (davant els 16.000 de la regió Llenguadoc-Rosselló i els 58.000 de la part més rica de París), el més baix de tot l’Estat. Un altre factor clau de pobresa i exclusió és l’atur, que se situa en un 74% a Sant Jaume, xifra que arriba fins al 90% pel jovent d’entre 16 i 25 anys.
Sant Jaume està estigmatitzat. La seua etiqueta de barri gitano i la creació política d’una comunitat gitana han afavorit l’aïllament del barri i l’exclusió de la seua població. És un espai abandonat pels poders públics, on les cases poden caure com castells de cartes enmig de la indiferència col·lectiva.
L’escola, una institució clau i històrica per l’administració francesa, és una eina política que, en aquest barri, no va funcionar fins que no es va crear la Miranda. “Primer de tot, cal recordar que la Miranda és una escola pública, no és cap projecte d’escola gitana. Si l’alumnat prové de la comunitat gitana és pel perfil del barri. Tot i que no només hi hagi gitanos, les altres poblacions prioritzen les escoles situades fora de Sant Jaume. Al final, només queden joves gitanos a la Miranda i creix la visió que és una escola gitana, situació que afavoreix encara més l’èxode escolar de la resta del barri. És un cercle viciós”, explica el sociòleg Léni Charbonnier. La Miranda té un funcionament diferent del sistema tradicional francès (uns horaris diferents, la possibilitat que els pares i les mares entrin al pati, etc.) amb l’objectiu de permetre un retorn cap a l’escolarització.
Al barri, amb poc teixit associatiu, destaca l’associació Le Fil à Métisser, que integra la Xarxa 66 de professionals, amb l’objectiu de donar suport a les dones gitanes en temes de salut. Les persones que la integren, provinents del món associatiu, social i de la salut, pretenen ajudar individualment les dones gitanes oferint suport psicològic i acompanyament de treballadores socials perquè les mares i les criatures millorin la seva relació fora de la pressió col·lectiva i tradicional del barri.
Després de dècades de degradació, els poders públics han decidit traslladar una part de la Universitat de Perpinyà a Sant Jaume per accelerar el procés incipient de gentrificació, amb la intenció d’enviar les poblacions gitanes a la perifèria i recuperar el centre històric de la vila.
Article publicat al número 433 de la ‘Directa’
