A les dones, com als homes, els creix borrissol al cos. No obstant això, és una realitat social que a Occident el pèl femení no està acceptat. Les noies es depilen des d’edats molt primerenques com a norma i no com a elecció. “Tot comença en l’adolescència, quan depilar-se forma part si es fes dona i ho entens com un fet per estar integrada dins de la societat, a més que tot el teu entorn femení ho fa”, diu Núria Gebellí, de 21 anys, que es depila solament en ocasions puntuals on la vergonya la superaria, com un casament o la platja. Si no hagués pres aquesta decisió, Gebellí seguiria el ritual que segueixen gairebé totes les noies d’Occident: extreure’s el pèl tan bon punt poden ser subjecte de burla pel fet d’exposar-los, que sol ser a l’inici de l’adolescència, moment en què la suposada bona aparença física i l’acceptació en societat cobra més importància.
En altres cultures, la depilació femenina també és un ritual: la dona musulmana, per exemple, rep les seves primeres depilacions abans del casament i hi participen altres dones. És una forma d’honorar-se davant de l’home. Existeixen altres normes sobre la depilació. Segons Soucaina Boubarac, musulmana i estudiant d’administració, depilar-se el bigoti i les celles estaria prohibit excepte si són molt poblades, perquè “semblaria un home”, explica aquesta estudiant. L’explicació a la prohibició de l’extracció és perquè, com és una zona molt a la vista, podria semblar que depilar-se és sinònim de presumir de bellesa davant dels altres, “que potser no s’ho poden permetre. És una qüestió d’humilitat”, diu Boubarac.
La pràctica de la depilació femenina es remunta en l’època de l’Antic Egipte. El papir Ebers (un dels tractats mèdics més antics dels quals es té coneixement) relata com les dones eliminaven el pèl corporal amb fulles fetes amb les closques punxants de tortuga. A l’antiga Grècia i Roma, les dones de classe alta utilitzaven cera d’espelmes i resina dels arbres com a ungüent per enganxar el pèl i extreure’l. Les escultures de l’època ja mostren els cossos femenins depilats i sense pèl púbic com a símbol de bellesa ideal.
L’home també ha passat per fases on la depilació formava part de la seva higiene diària, però per ells aquesta pràctica sempre ha estat entesa com una opció
Dins el marc de la civilització occidental, a l’arribada de l’Edat Mitjana, l’home va deixar la pràctica de la depilació, però la dona va continuar amb el costum. Els ungüents que utilitzaven van evolucionar cap a una pasta que contenia calç viva i arsènic. Després de segles de depilació, l’any 1762, el barber Jean Jacques Perret va crear la primera maquineta d’afaitar amb una vora de metall sobre la fulla per prevenir els talls. El segle XX, quan el vestit de tirants es va convertir en la peça de moda, com que deixava al descobert les aixelles i les cames, grans comerciants van aprofitar per promocionar “pols depilatoris”. Així és com la depilació es va imposar en les dones fins avui dia.
La puresa, la pulcritud, la bellesa, la feminitat… són diversos els factors que han anat lligats al llarg de la història a la imposició social per a les dones de depilar-se. La inclusió de l’extracció del pèl femení en la cultura occidental sempre s’ha entès des de la manca de decisió per part de les noies. Històricament, l’home també ha passat per fases on la depilació formava part de la seva higiene diària, per exemple, els antics esportistes grecs, però per ells aquesta pràctica sempre ha estat entesa com una opció.
Emer O’Toole, una periodista irlandesa especialitzada en qüestions de feminisme, es va prestar per a un experiment: no depilar-se durant 18 mesos, a veure què passava. Això va succeïr l’any 2014 i va publicar un article sobre l’experiència al seu bloc personal i després al diari The Guardian. Per O’Toole, l’obligació de depilar-se no és altra cosa que un producte de la indústria de la bellesa. Però no sembla que això vagi en contra de les raons estètiques. Ja abans del 2014 hi ha reminiscències de la mostra del borrissol corporal en públic. Molt polèmica va ser l’aparició de l’actriu Júlia Roberts el 1999 a una première del film Nothing Hill quan va aixecar el braç amb les aixelles sense depilar. A partir d’aquest punt i –en part– de la mà d’activistes feministes com l’actriu porno Amarna Miller o celebrities de Hollywood com Miley Cyrus, que ajuden a visibilitzar-lo, el moviment que consisteix a anar sense depilar està tenint molta força al llarg dels últims anys.
Més que una tendència, la no-depilació ha esdevingut una reivindicació feminista que pretén naturalitzar el fet que una dona hagi volgut superar la imposició i decidir per ella mateixa no extreure’s el seu pèl corporal. Així ho demostra una campanya molt viral de l’any 2014 anomenada Sobaquember, que consistia a compartir una foto per Twitter de les aixelles sense depilar. “Tot va començar com a resposta a l’incesant troleig que vaig rebre a la xarxa per mostrar obertament que no em depilo”, diu Lena Prado, una de les seves impulsores. Aquest moviment pretén ser un contrapunt a l'”era depilatòria” que vivim, el que segons l’opinió d’alguns és una moda imposada a la dona.
El fet que un home deixi créixer el seu pèl de mantera natural i mai l’extregui, si no vol, no suposa cap controvèrsia ni reacció en l’entorn. Es dóna per descomptat que el sexe masculí té lliure elecció en la depilació; en canvi, les dones senten que no depilar-se podria ser un acte de rebel·lia, antihigiènic i fora de lloc. A partir d’aquesta premissa, moltes dones lluiten per la igualtat de gènere a través de la lliure elecció de depilar-se o no.
“És fonamental sentir suport per atrevir-te a trencar amb la norma però, per a mi, el més important és la sororitat”, destaca Lucía Blanco, estudiant universitària de 21 anys
La gran majoria són dones polititzades, que viuen en un ambient d’activisme feminista, però no té per què ser una condició sine qua non. “És fonamental sentir suport per atrevir-te a trencar amb la norma però, per a mi, el més important és la sororitat”, destaca Lucía Blanco, que també té 21 anys. La sororitat és un concepte que designa la germanor entre dones, com per exemple, el respecte d’una dona que no es depila cap a una altra que sí que ho faci i viceversa: “No sóc més dona per anar amb pèls però no haig de sentir-me jutjada per això”, afegeix.
Com a reacció negativa a iniciatives feministes neix l’anomenat neomasclisme. Explica la periodista Lucía Etxebarría que el concepte de neomasclisme defensa que, atès que les dones ja han obtingut el reconeixement d’igualtat davant la llei, el feminisme hauria de desaparèixer. Llavors, l’opressió patriarcal ja no s’exerceix mitjançant coacció legal, sinó mitjançant manipulacions més subtils i perverses. Com per exemple, quan en una parella heterosexual al noi li repugnen els pèls de la seva companya, però no succeeix a l’inrevés.
“Olé els meus pèls!”, pensa Lucía Blanco cada vegada que sent mirades al metro quan s’agafa a la barra. Confessa que l’apoderament com a dona és extraordinari i que l’important per a ella no és anar en contra de la depilació, sinó a favor de la llibertat. “Ara no tornaria a depilar-me més. Si no vull fer-ho, no té sentit passar per això”. En la dona que decideix no depilar-se neix una dicotomia de sentiments. D’una banda, les experiències viscudes a la família, l’escola o els amics, que segons la persona poden ser més o menys traumàtiques, versus el sentiment de llibertat.
Per exemple, Lucía Franco explica que la seva mare segueix proposant pagar-li la depilació làser. No obstant això, la qüestió principal no rau només en l’absència d’autonomia de la dona, sinó en el debat sobre el fet que la tirania estètica obliga a mantenir a ratlla el pèl per sobre de les preferències personals. La campanya capitalista per convèncer les dones que el pèl corporal femení no és natural i brut ha tingut un èxit alarmant. Els cànons socials de bellesa han determinat el grau de feminitat segons la netedat amb la qual s’efectua el rasurat. “Són estigmes que sembren idees estereotipades en el nostre cap i ens fan gestar opinions per mera repetició”, escrivia Amarna Miller en un article per al diari Ara. En la pressió estètica empleada pels mass-media, les fonts no veuen un avanç cap a la igualtat; és més, expliquen que ara, amb les xarxes socials, “la imatge ho és tot”.
Encara que la publicitat i els mitjans són col·laboradors de la construcció de cànons estètics, també tenen la capacitat de destruir-los. Un exemple d’això és la nova campanya de les sabatilles Adidas Superstar protagonitzada per una jove model, Arvida Byström, que malgrat tenir un currículum professionalment destacable, ha causat fervor per les seves cames: tenen pèl. La model ha reaccionat als comentaris amb aquestes paraules: “La feminitat és una cosa creada per la cultura, però mentre acabem de comprendre això, seguirem tenint i veient reaccions adverses a les cames sense depilar d’una dona”.
Ja que la bellesa és relativa, Lucia Blanco es proposa construir ideals alternatius: “He après a entendre que no sóc més maca si no tinc pèl, jo ho sento així. He après a estimar-los, perquè de moment si no ho faig jo, el sistema no m’ajudarà a fer-ho”.
