Era l’any 1985, la paraula Europa significava progrés, estabilitat, qualitat de vida i altres coses inodores i la ministra grega de Cultura, Melina Mercouri, va impulsar una iniciativa destinada a acostar les ciutats europees mitjançant les seves manifestacions artístiques. Mercouri, del PASOK (que en aquella època era un partit important a Grècia), creia que la cultura podria servir com a acompanyant i, alhora, com a culminació d’un procés polític i –sobretot– econòmic d’integració europea més general. Doncs bé: la idea va reeixir i, durant catorze anys, hi va haver una cosa anomenada Ciutat Europea de la Cultura, que l’any 2000 va passar a ser Capital Europea de la Cultura, fet que va facilitar el joc de paraules amb el concepte econòmic de capital (l’artista Dizebi ho va aprofitar en una de les intervencions artístiques més interessants de DSS2016) i, de passada, va regular la qüestió perquè tots els estats de la UE poguessin entrar al sorteig almenys una vegada. D’aquesta manera, l’Estat espanyol obté la possibilitat de tenir una Capital Europea de la Cultura el 2016, en aquest cas, de la mà de Donostia-Sant Sebastià.
La idea de presentar Donostia com a candidata va ser de l’alcalde del PSOE Odón Elorza, que, d’aquesta manera, coronava la seva llarga trajectòria com a batlle. Era un projecte cultural marcat per la política postindustrial-espectacular típica del PSOE dels anys 90 i 2000: Jocs Olímpics (1992), exposicions universals (1992, 2008), Fòrum de les Cultures (2004), etc. Però va arribar el 2011, es va començar a dibuixar un País Basc sense ETA, l’electorat va premiar Bildu per apostar per les vies pacífiques (la coalició incloïa la il·legalitzada esquerra abertzale) i l’Ajuntament de Donostia va passar a les seves mans minuts abans que la Grossa de la capitalitat caigués a la ciutat. Un premi que Bildu va acceptar, se suposa que més per compromís que no pas per convicció (de fet, la seva base social s’havia mostrat molt crítica amb el projecte).
La idea de presentar Sant Sebastià com a candidata va ser de l’alcalde del PSOE Odón Elorza, que, d’aquesta manera, coronava la seva llarga trajectòria com a batlle
No obstant això, hi ha contradiccions per a tothom: els partits i els tentacles mediàtics que havien actuat com a màxims impulsors del projecte de capitalitat inicien una guerra de desgast contra les institucions governades per Bildu, que tindrà la capitalitat (heus aquí la contradicció) com un dels seus focus d’intensitat.
Saltarem els quatre anys de polèmiques locals per arribar al 2015: el desgast funciona i el PNB assoleix l’Ajuntament quan falten sis mesos per la inauguració de l’esdeveniment. Pocs mesos després, el centre cultural autogestionat més important de la ciutat, Kortxoenea, és desallotjat sota la permissivitat dels poders públics i el silenci de DSS2016.
Bildu va acceptar el premi, se suposa que més per compromís que no pas per convicció, ja que la seva base social s’havia mostrat molt crítica amb el projecte
Resumint: un projecte que ha passat per les mans de gairebé tots els partits, en el qual s’han succeït els directors, les dimissions i les retallades i que, a última hora, tira de targeta (660.000 euros de pressupost) per fitxar Hansel Cereza (ex Fura dels Baus) i donar un cop d’efecte que catapulti la capitalitat des del primer dia. L’espectacle s’anomena El pont de la convivència i és un fracàs estrepitós en tots els aspectes. La capitalitat no es recuperarà del cop durant la resta de l’any: la ciutadania no s’hi sent identificada, va veient passar actes culturals –en general sense pena ni glòria– i només mostra una mica d’interès pels esdeveniments en què hi ha menjar (una mena de performance titulada Time machine soup i una representació d’El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare amb sopar inclòs, que és de les poques coses que aconsegueixen atraure força públic, tot i que les entrades valien entre 30 i 40 euros).
Cultura de la pau o censura antiterrorista
El projecte que va permetre obtenir la capitalitat, Waves Of Energy. Culture to overcome violence (que, per cert, ha estat eliminat de la pàgina web) oferia una idea de cultura per “anticipar i combatre la violència, la intolerància (…) i convertir les ciutats europees en espais per a la coexistència”. Per descomptat, en un context com el basc, la capitalitat va aparèixer com el bàlsam per ajudar a guarir les ferides de l’anomenat conflicte basc i promoure la convivència. El relat que s’oferia de la violència al País Basc de les dècades passades es limitava a la següent seqüència cronològica: Guerra Civil – Franquisme – Violència d’ETA. El projecte, doncs, es fonamentava en un relat que obviava nombroses víctimes i no feia cap referència a violències com la tortura, el terrorisme d’Estat, etc. És impossible parlar de pau i convivència quan s’obvien tantes víctimes.
Llegir els balanços als diferents mitjans de comunicació ha estat molt eloqüent: no hi ha pràcticament ningú que hagi assumit com a pròpia la capitalitat o que l’hagi elogiada
Aquest és un dels temes que DSS2016 ha gestionat pitjor: la primera polèmica va sorgir quan van inaugurar l’exposició Tratado de paz i el Ministeri de Cultura espanyol es va queixar formalment perquè un dels textos associats a la mostra parlava d’ETA com un “fenomen polític, militar i cultural”. Associar aquesta última dimensió amb ETA no era adequat segons el govern. Eneko Goia, alcalde de Donostia, va apaivagar l’enrenou mediàtic comprometent-se a utilitzar l’expressió “fenomen terrorista” sense matisos. Va ser més dràstica, però, la manera com van ordenar retirar les obres fetes per membres del col·lectiu de presos polítics d’una altra exposició. Segons les explicacions que van donar, no van censurar l’exposició pel contingut de les obres retirades, sinó per la identitat dels seus autors i perquè això podia “ferir les víctimes”. En canvi, la direcció del projecte no va dubtar a l’hora de convidar José Manuel Durao Barroso (el recordaran per la foto de les Açores) o Javier Solana (exsecretari general de l’OTAN) a sengles conferències.
Són fets que han engegat a rodar la possibilitat d’un vertader intercanvi de lectures sobre el conflicte basc o sobre la concepció de què és la violència.
Assalt institucional i, després, què?
En vista d’aquest panorama, més d’una persona es deu preguntar què va fer Bildu –coalició que, en principi, no combrega amb l’establishment– durant els quatre anys que va governar la ciutat. Pot ser que el 2011, recentment arribada a l’Ajuntament, no tingués temps ni marge de maniobra. Pot ser que faltés reflexió, tant entre representants com entre militants, sobre la funció d’aquesta mena d’esdeveniments. Pot ser que les paraules cultura i Europa pesessin massa (són conceptes que tothom es vol fer seus). Fos com fos, va optar per intentar modificar el projecte proposant canvis més o menys cosmètics. Però no va ser suficient per posar en qüestió les bases de la capitalitat, que depenien d’una Europa capitalista-financera i el seu Comitè Europeu de Seguiment, que visitava la ciutat per fiscalitzar el projecte. L’ombra de Brussel·les, doncs, ha estat allargada: només ens hem de fixar en quants títols oficials de projectes eren en anglès o en l’objectiu de fomentar valors europeus, entesos –evidentment– com valors de la Unió Europea.
No n’hi ha prou amb aconseguir el poder institucional per canviar les coses; la gestió de Donostia-Sant Sebastià 2016 n’és un exemple, en aquest cas, dins l’àmbit cultural
El problema ha sorgit quan la capitalitat no ha funcionat ni tan sols com a maquinària de màrqueting cultural. El projecte ha estat tan poc suggestiu i la seva gestió ha estat tan deficient (la llista d’errades organitzatives i comunicatives és interminable) que pràcticament tots els polítics –també els que governaven– s’han posat de perfil quan ha acabat l’any. Llegir els balanços als diferents mitjans ha estat molt eloqüent: no hi ha pràcticament ningú que hagi assumit com a pròpia la capitalitat o que l’hagi elogiada. Iñaki Esteban defensa, a El efecto Guggenheim, que el cèlebre museu de Bilbao només podia fracassar no si la seva oferta artística era escassa, sinó si el centre no funcionava com una màquina econòmica-simbòlica (aquí és on radicaria el seu èxit actual). Paral·lelament, DSS2016 només podia fracassar en termes semblants, tal com ha succeït.
Amb tot, la falta d’alternativa en aquest tema és un mirall on es pot veure reflectida bona part de l’esquerra europea, que difícilment assoleix el poder i, quan ho fa, topa de cara amb els límits de les institucions. La negativa de les grans empreses a patrocinar (és a dir, finançar) l’esdeveniment de Donostia fins que Bildu va perdre les eleccions, per exemple, il·lustra bé aquest fet. I és que no n’hi ha prou amb aconseguir el poder institucional per canviar les coses, sobretot quan s’està mancat de projecte i de determinació. En trobem nombrosos exemples els darrers anys. DSS2016 n’és un més, en aquest cas, dins l’àmbit cultural.
