El 3 d’octubre, dia de vaga general, Jordi Puig encara era el cònsol de Filipines a Barcelona. Acostumat a passejar per Ciutat Vella, de la plaça Reial, on tenia el consolat, fins al Raval, on viu bona part de la comunitat filipina a la ciutat, sortir al carrer aquell dia no li venia de nou a la seva rutina. Fins ara no ho s’havia fet públic però l’1 d’octubre va anar a votar i, ell, empresari d’èxit, home d’ordre, representant honorari de l’antiga colònia espanyola, va viure en primera persona les accions desproporcionades de la policia. El 3 d’octubre, escalfat com molts d’altres, no se li va acudir altra cosa que fer-se una foto amb un cartell on hi havia escrit un estereotípic “Keep Calm”. El problema no era el que deia un cartell al cap i a la fi bastant innocu, sinó publicar la foto al Facebook i significar-se a una manifestació de gran càrrega política en un moment de màxima tensió amb l’Estat espanyol. Quan a l’ambaixada, a Madrid, van veure la fotografia, segons ell “ja tenien l’excusa” que necessitaven per provocar l’acomiadament, després de mesos de suspicàcies per les seves posicions polítiques, clarament favorable al procés. Finalment, a finals de gener, a parer seu, les pressions del Ministeri d’Afers Exteriors van ser efectives. l’ambaixada el destitueix i des de Filipines es renten les mans. El cònsol incòmode desapareix del mapa.
El problema és que en aquests darrers dos mesos i mig, l’ambaixada de Madrid no n’ha nomenat cap altre, de representant consular. La vida professional de Jordi Puig segueix al saló amb aires colonials que fa de seu de la seva empresa, el Phillipines Club, rebent amics i coneguts, però al carrer, ja enrere la Plaça Reial, creuades les Rambles, entre els carrerons del Raval, els veïns filipins de Barcelona esperen pacients l’arribada d’un nou cònsol. No és que trobin a faltar un representant, és que centenars de tasques burocràtiques elementals depenen del bon funcionament administratiu i de la signatura d’aquest delegat diplomàtic. Registres de defuncions i repatriacions, certificats per cobrar la pensió filipina o registres de naixement, renovació de passaports o peticions de doble nacionalitat, romanen bloquejades a l’espera d’un nou nomenament.
Només un cop al mes, el primer dilluns, dos membres del personal de l’ambaixada filipina a l’Estat espanyol venen a Barcelona i s’allotgen a l’Hotel Silken Rambles, per resoldre algunes gestions acumulades
La gravetat del fet és flagrant si es té en compte que aproximadament la meitat de totes les persones amb nacionalitat filipina residents a l’Estat espanyol viuen a Catalunya i que, segons associacions locals com Kalayaan, el consolat atenia prop de 25.000 persones ja que, a més d’atendre la comunitat resident, cal afegir-hi ciutadanes filipines de pas, siguin turistes o mariners. També aquestes estan a l’espera. Només un cop al mes, el primer dilluns, dos membres del personal de l’ambaixada filipina a l’Estat espanyol venen a Barcelona i s’allotgen a l’Hotel Silken Rambles, al carrer del Pintor Fortuny, per tirar endavant algunes d’aquestes gestions, amb una diligència insuficient pel total de feina pendent. Mentrestant, si algú té pressa, ha d’anar a Madrid. En aquest sentit, Jordi Puig ens explica que el problema ja venia d’abans i que, a les tensions amb l’ambaixada motivades pels seus informes sobre Catalunya i el procés, cal afegir la petició d’un vicecònsol que mai va ser atesa. Segons ell, si aquesta figura s’hagués establert, no hi hauria el buit amb el qual es troba la comunitat filipina avui.
Sigui com sigui, en absència de cònsol i amb aquesta maror de fons burocràtica més enllà del conflicte a propòsit de la independència de Catalunya, la gent es queixa. A un restaurant al carrer de Valldonzella quatre noies acaben de dinar. Una té una agència de viatges especialitzada en Filipines i ens diu que la gent no pot volar perquè no té passaport. Una altra explota d’indignació quan recorda les cinc hores que va haver de fer cua per renovar un document, malgrat demanar cita. “Si sé que arribo a estar-m’hi tanta estona, me’n vaig a Madrid a fer la gestió, i almenys visito la ciutat.” I les raons del cessament del cònsol Puig segurament els són igual i de fet cap d’elles té simpatia expressa pel procés independentista, però la resposta de l’ambaixada a les necessitats de la seva comunitat ha estat molt pobra. La paciència té un límit. De moment algunes associacions van convocar el dissabte 7 d’abril una protesta davant l’Hotel Silken i l’Ajuntament de Barcelona ja ha anunciat que donarà suport a la seva queixa.
Des del Phillipines Club amb un llaç groc
Jordi Puig és soci i responsable d’expansió del grup Andilana, propietari d’una quarantena d’hotels i restaurants i locals a Barcelona, a la Costa Brava, a Madagascar o a Madrid. Un dels més emblemàtics a la capital catalana és Les Quinze Nits, just sota on fins fa tres mesos hi havia el consolat. A diferència dels cònsols de carrera, ell és cònsol honorari, un prohom de la ciutat que, pels seus vincles personals o de negoci, ha rebut el vistiplau d’un estat estranger per representar-lo. En aquest cas, per tenir una dona filipina i alguns restaurants a Manila, Puig va aconseguir que l’ambaixada de l’arxipèlag asiàtic a l’Estat espanyol el nomenés cònsol el 2012. Ell diu que s’ho ha pres sempre com un voluntariat, com una manera d’ajudar la comunitat filipina a Barcelona, i assegura que els negocis ja els tenia fets abans dels privilegis i els contactes que suposa el càrrec.
Avui, des d’un dels sofàs del seu Phillipines Club, amb el llaç groc en solidaritat amb les preses polítiques a la solapa de la jaqueta i el to sorneguer de qui té la vida professional solucionada, li treu importància a la capacitat d’un cònsol de reunir-se amb la representació política de torn o amb altres membres de la jet-set del país. Fa mesos que, amb l’efervescència independentista, trobava a faltar poder expressar-se en llibertat i la seva situació actual l’ha alleugerit una mica, al capdavall. De tota manera la seva tasca caducava el juliol i assegura que ja li havia passat pel cap a ell mateix dimitir però el cas és que no ho va fer.
