El deure d’atendre la fam
Per Lluís Fatjó-Vilas
Director del Banc dels Aliments de Barcelona
Els bancs d’aliments neixen fruit de la reacció davant d’un fet: es llença menjar i hi ha gent que el necessita. Des de l’any 1967, se n’han format a multitud de països, sempre amb una activitat lligada al territori i independents els uns dels altres, però coordinats en federacions.
La seva tasca es fonamenta en els valors de la sostenibilitat –lluitant per reduir el malbaratament d’aliments– i la solidaritat –redistribuint-los a entitats que atenen persones en situació de vulnerabilitat que han estat derivades pels serveis socials dels ajuntaments. I això es fa aplicant el criteri d’equitat en la distribució –igual quantitat per a cadascú– i de neutralitat –amb independència del caràcter polític o religiós de l’entitat de repartiment i sense acceptar cap exclusió de ningú per aquestes raons.
L’any 2017, el Banc dels Aliments va distribuir 17.343.000 quilos de menjar a la demarcació de Barcelona. Ho va fer mitjançant les 322 entitats d’iniciativa i ajuda social que hi ha al territori, les quals demanen aliments per atendre una mitjana anual de 125.372 persones en situació de vulnerabilitat social. En aquest sentit, el Banc dels Aliments actua com un majorista, i les entitats els destinen al repartiment o al consum (menjadors, residències, pisos tutelats…). Malgrat l’elevada quantitat d’aliments distribuïts, només es va cobrir el 28,6% del que es considera necessari per a una dieta estàndard d’una persona.
Gairebé la meitat dels més de 17 milions de quilos distribuïts han estat recuperats, de manera que s’ha evitat convertir-los en residus. El Banc dels Aliments és, per tant, l’entitat pionera a evitar el malbaratament alimentari, que fa pocs anys s’ha començat a entendre com un dels principals problemes polítics, econòmics, socials i ambientals del nostre món.
Els aliments distribuïts que provenen de donacions (28,5%) tenen diferents orígens: campanyes com el Gran Recapte, les subvencions que fan les institucions públiques i les donacions de la ciutadania i les empreses. Un altre canal d’entrada (22,7%) és el programa FEAD d’ajuda social, que subvenciona la Unió Europea i que gestionem conjuntament amb la Creu Roja.
La principal font d’on recuperem aliments, sobretot fruita i verdura fresca, prové de les cooperatives agràries, per la retirada del mercat d’excedents alimentaris (programa Serma). En segon lloc, les minves que es produeixen a Mercabarna i als supermercats, i en tercer lloc, els productes de la indústria alimentària que no tenen sortida comercial. La darrera font és la recuperació d’aliments de fires, congressos i restauració. Quan parlem de productes a recuperar del malbaratament, ens referim a aliments que conserven totes les propietats nutritives per al consum humà –segurs i saludables– però que estan exclosos del circuit comercial –és a dir, no es vendran de cap manera, ni tan sols a baix preu– i van destinats a ser destruïts, amb el consegüent impacte ambiental que això comporta.
Podem distingir diferents causes per les quals els productes són apartats dels circuits comercials: alguns per raons de calibre o estètiques (tenir formes o envasos imperfectes); altres dels excedents agrícoles, bé pels moments àlgids de la producció o per la política de subvencions a l’agricultura per evitar caigudes de preus (ho decideix la UE), i altres perquè s’acosten a la data de consum preferent o de caducitat.
A Catalunya, ja fa anys es va consensuar l’actual model de distribució d’aliments a les persones en situació de vulnerabilitat. En aquest model, els serveis socials són els responsables d’atendre-les, avaluar-ne les necessitats i fer-los l’acompanyament oportú, derivant-les a les entitats fins que puguin sortir d’aquesta situació. Aquesta és la funció del Banc dels Aliments: facilitar aliments a les entitats que els reparteixen.
En aquest sentit, el Banc dels Aliments dona suport a la renda garantida de ciutadania, amb la confiança que la seva implantació cobreixi les necessitats de l’important col·lectiu de persones que estan en situació de vulnerabilitat i faci innecessària la tasca de distribució d’aliments. Mentre això no s’assoleixi, el Banc dels Aliments continuarà fent la seva feina.
Alimentar els pobres o fer negoci amb les engrunes
Per Xavier Montagut Guix
Economista i president de la Xarxa de Consum Solidari
Durant molts anys, la partida més important que gestionava el Banc dels Aliments provenia de la Unió Europea, en concret de la Política Agrària Comuna (PAC). Aquest fons té el seu origen en els antics excedents agrícoles originats per la mateixa PAC, que fa molt temps que ja no són pròpiament excedents, sinó una subvenció directa extreta dels pressupostos comunitaris; és a dir, de les partides obtingudes amb els nostres impostos. Fins al 2020, es calcula que les partides de la UE en aquest capítol arribaran als 3.500 milions d’euros.
Aquests diners els utilitza avui el Fons Espanyol de Garantia Agrària (FEGA) –dependent del Ministeri d’Agricultura– per comprar aliments en una subhasta centralitzada que pren com a referència els criteris del Banc dels Aliments: calories fàcils d’emmagatzemar i transportar, llargs terminis de conservació en condicions ambientals i al màxim de barates. La majoria són pastes, galetes, etc.
Qui és capaç d’oferir grans quantitats d’aquests productes? Les grans multinacionals de l’alimentació. Així, aquestes suposades ajudes agrícoles van a parar a companyies com Nestlé, Heros o Central Asturiana amb l’excusa que fan donacions al Banc dels Aliments per combatre la pobresa alimentària.
A Catalunya, més de 20.000 voluntaris dediquen les hores punta d’un cap de setmana a estar a les portes dels supermercats mirant de convèncer els vianants que comprin més. Persones que, amb la seva tasca comercial gratuïta, emboliquen el missatge consumista amb un dels sentiments més nobles de la humanitat: la compassió. Un somni per a qualsevol director de màrqueting.
El que cal explicar és que, mitjançant aquest recapte que se celebra cada mes de novembre, el Banc dels Aliments proporciona a les grans cadenes d’alimentació un increment de vendes de diversos milions d’euros, a part de millorar-los la publicitat a mitjà i llarg termini. És a dir, els obsequia amb una neteja de cara a cost zero.
Al marge de les grans cadenes, queda una part minoritària dels excedents, que són els recollits de les empreses i que, amb tot, revela la magnitud del malbaratament alimentari que arriba del camp i la indústria. Encara avui, ens trobem davant d’una falta absoluta de polítiques que ataquin a fons aquesta situació que colpeja l’ètica més elemental, perquè aquesta part recollida pel Banc dels Aliments no serveix per eliminar el malbaratament originat per l’agroindústria i la gran distribució; només serveix per amagar-lo o embellir-lo.
Però, a més a més, una part dels excedents que s’entreguen al Banc dels Aliments és subvencionada, com ara la fruita que no es destina als mercats internacionals. Però no sols això: existeix una proposició de llei perquè les donacions desgravin, de manera que, amb els nostres impostos, estem finançant les ineficiències de les grans empreses, fet que, de retruc, desincentiva la reducció del malbaratament.
A tot això hem d’afegir que, sobretot al nostre país, la pobresa alimentària ve provocada per la malnutrició, no pas per la desnutrició, raó per la qual calen dietes equilibrades que compensin la que els manca a la gent empobrida, especialment aliments frescos. Unes necessitats que, vist en perspectiva, no tenen res a veure amb les lògiques dels excedents ni amb la manera amb què actuen els grans repartidors de calories barates i fàcils d’emmagatzemar, com és el Banc dels Aliments.
No obstant això, les persones receptores veuen reforçada la seva dependència amb el Banc dels Aliments, que d’alguna manera s’acaba convertint en un instrument per cronificar les situacions d’empobriment o, dit d’una altra manera, en una mena de gestor neoliberal de la pobresa.
Podríem concloure que el Banc dels Aliments no és cap solució, perquè no sols és ineficient i cronifica la pobresa, sinó que esdevé molt útil perquè les grans empreses treguin profit econòmic i ideològic dels seus malbarataments. No és d’estranyar que, en els seus òrgans directius, hi hagi gent vinculada a les companyies que dominen l’alimentació. Al capdavall, uns i altres es retroalimenten.
Article publicat al número 454 de la Directa.
