L’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca ha complicat molt la geopolítica mundial. Trump arriba al poder a cavall d’un descontentament generalitzat de la població que ha sofert les conseqüències de la crisi del capitalisme financer global. Ho fa aixecant la bandera d’un nacionalisme aïllacionista i contrari a la lliure circulació de mercaderies i persones, a les quals acusa de ser la principal causa d’haver deixat a l’atur o fer perdre poder adquisitiu a les classes mitjanes i populars dels Estats Units. Una onada que ha recorregut tots els països industrialitzats i que ha donat peu al creixement d’un nacionalisme conservador, xenòfob i fonamentalista en el terreny cultural. Donald Trump, encara que amb particularitats, està emparentat amb les Marine Le Pen (França), Nigel Farange (R.U), Geert Wilders (Holanda), Alternativa per Alemanya, Alba Daurada (Grècia), FPO (Àustria), el populisme no xenòfob però contradictori Beppe Grillo a Itàlia, com també dels governs ultraconservadors de Viktor Orban a Hongria i Andrezj Duda a Polònia.
La política econòmica aïllacionista d’imposició d’aranzels al comerç mundial proposada per Trump, xoca obertament amb el neoliberalisme i les grans corporacions i transnacionals dels EUA i la resta del món capitalista, i no serà fàcil d’implementar. Perquè el neoliberalisme ha permès una concentració de capital en molt poques mans, com no havia succeït en tota l’etapa de guerra freda, i s’ha estès per tot el món permetent un creixement de capital que atorga molt poder als seus posseïdors. Així, serà difícil que el capitalisme industrial d’economia productiva local, que defensava Trump, s’imposi al capital financer basat en la lliure circulació de mercaderies i capitals. Sobretot, perquè malgrat les contradiccions internes del capitalisme als EUA, serà difícil que un milionari com Donald Trump, amb grans capitals en el sector financer, acabi donant l’esquena als seus adinerats companys de viatge en favor del capital industrial nacional. Vaja! Que una cosa són les promeses electorals per arribar a president i una altra el gran poder dels oligarques que, des de l’ombra, mouen els fils de la política dels governs.
La política econòmica aïllacionista d’imposició d’aranzels al comerç mundial proposada per Trump, xoca obertament amb el neoliberalisme i les grans corporacions dels EUA i la resta del món capitalista
D’aquesta contradicció, surten les últimes accions bèl·liques de Trump. En un primer moment, Trump havia pronosticat l’aïllacionisme en política exterior i buscar solució als conflictes on està empantanat EUA, a l’Afganistan i l’Iraq; enfrontat amb Rússia a Síria i Ucraïna, on es pronosticaven acords amb Putin per pacificar aquests conflictes. Inesperadament, Trump, va donar l’ordre de llançar l’abril passat, un atac amb míssils Tomahawk sobre la base aèria de Shayrat a Síria, des d’on havien sortit els avions que van bombardejar la població de Jan Shijún, en mans de l’ISIS, que van causar 72 morts per inhalació de gas neurotòxic, possiblement sarín. Al-Asad i Rússia neguen que s’utilitzés, cosa plausible considerant les conseqüències que tindria per al règim d’Al Asad la utilització d’armes químiques prohibides. Atac amb míssils, que per cert, van ser llançats per dos destructors que tenen la base a Rota (Cadis). És a dir, que Espanya serveix de plataforma als EUA per llançar atacs sense autorització de l’ONU, que després el govern de Rajoy beneeix. Bombardeigs que els EUA van repetir el passat 17 de maig contra un comboi militar de partidaris d’Al Asad que es dirigia a una base on rebels reben entrenament militar dels EUA i el Regne Unit.
Escalada bel·licista que Trump va prosseguir pocs dies després llançant una bomba GBU-43 de proporcions colossals sobre un refugi de talibans a l’Afganistan. Una bomba mal anomenada “mare” de totes les bombes. Un tipus de bomba de 10 tm que trenca els límits entre armes convencionals i armes de destrucció massiva, perquè la GBU-43 té un radi d’acció de 3 km i en 1,6 km no deixa res viu. I pocs dies després enviava l’armada als mars de Corea i amenaçava Corea del Nord amb un atac si el país de Kim Jong-un prosseguia fent proves amb míssils. En realitat, una excusa per situar-se enfront de Xina, país al que els EUA veuen com a gran rival en la lluita pel control dels recursos fòssils i que enfronta el capitalisme xinès amb el dels EUA per l’hegemonia mundial.
Els atacs llançats per Trump a Síria i l’Afganistan o el desplegament de l’armada pels mars de Xina i arreu, demostren que el neoliberalisme, quan ho necessiti, utilitzarà la força militar per imposar els seus designis
El xoc entre diferents formes de capitalisme no és nou i ha estat motiu de guerres en el passat i de rivalitats entre les potències actuals que, de moment, s’enfronten avui en guerres perifèriques a l’Orient Mitjà (Síria i Iemen). L’escalada bel·licista de Trump, que inclou un augment del 9,6% (60.000 milions de dòlars) en despesa militar per l’any vinent, apunta en sentit contrari a l’aïllacionisme inicial anunciat i sembla que s’inclina per prosseguir l’expansió globalitzadora de control de l’economia mundial dels seus predecessors en la presidència d’EUA, que sens dubte afavoreix al neoliberalisme financer. Bona prova de l’esmentat és la primera visita de Trump a l’exterior, iniciada a l’Aràbia Saudita, on anunciava el seu suport a la monarquia saudita amb una venda d’armes immediata de 110.000 milions de dòlars (350.000 en els propers deu anys). Va continuar a Israel i posteriorment a la seu de l’OTAN a Brussel·les, on es va reafirmar en demanar que els Estats membres incrementin la despesa militar per fer, segons ell, un món més segur a través del bel·licisme.
El neoliberalisme imposat per les corporacions financeres ha obligat a rectificar les promeses electorals de Donald Trump i és un bon exemple de les paradoxes de la política. Una cosa és predicar i una altra, la realitat del sistema econòmic financer hegemònic mundial. Així, els nacionalismes que volen tancar fronteres ho tindran difícil per impedir la globalització neoliberal. Respecte del bel·licisme, com bé sabem, és la continuació de la política per altres mitjans. Així, els atacs llançats per Donald Trump a Síria i l’Afganistan o el desplegament de l’armada pels mars de Xina i arreu, demostren que el neoliberalisme, quan ho necessiti, utilitzarà la força militar per imposar els seus designis.
