Ja fa temps que la política ha deixat de donar indicacions a la societat sobre un projecte, i encara menys la política d’esquerres que, després d’haver-se convertit en la variant més suau del capitalisme, transita pel mateix camí. El populisme creix en aquest context mancat de valor entre una esquerra venuda al dogma neoliberal i una dreta cada cop més agressiva i rancorosa, amb la lògica d’uns polítics que miren de recuperar les seves bases amb una distinció força difuminada entre poble i casta, els de dalt i els de baix. Governants cada vegada menys forjats en política i més en màrqueting polític, personatges mediàtics, campanyes de menys contingut i més fàcil consum.
Dins del marc de les restringides funcions institucionals, el Govern de l’Estat es limita al control del funcionament de la societat, la ciutat i les seves institucions. El domini de la tècnica, del càlcul, de l’expert, substitueix la política per una mera eina, que amb el canvi de governants suposadament experimentaria una millora, encara que lamentablement aquest relat no es correspongui amb la realitat.
Governants cada vegada menys forjats en política i més en màrqueting polític, personatges mediàtics, campanyes de menys contingut i més fàcil consum
Barcelona, que d’experts en política n’ha tingut molts, és una de les ciutats capdavanteres en la tendència populista on el model de ciutat reprodueix perfectament els efectes d’una direcció política orientada al benefici econòmic, gràcies a la seva posició geogràfica i a la seva composició social. Amb ajuntaments que s’alternen entre l’esquerra neoliberal i la dreta neoliberal, la ciutat acumula un bagatge de vint anys de polítiques orientades al benefici de les grans multinacionals i a la mercantilització de tot l’espai metropolità, a raó del preu d’una mà d’obra barata i en pèssimes condicions laborals. És aquí on el ciutadanisme ha trobat una afecció fàcil, entre el rancor d’una generació potencialment o materialment exclosa de la ciutat i la insatisfacció d’una esquerra que senzillament ha prolongat la devastació social de la dreta gràcies a les privatitzacions i la desregulació del mercat laboral.
‘Ciutadanisme’ versus ‘ciutadanisme’
Dividim el ‘ciutadanisme’ en tres categories. La primera: pròpia de qui viu el desclassament de la classe mitjana, potencial elector blanc que reivindica el retorn dels seus privilegis a través de les demandes per tornar a adquirir les seves condicions de ciutadà. La segona: pròpia de qui s’erigeix com a representant de la classe mitjana per convertir-se en interlocutor entre el demandant i el govern a través de plataformes, empreses o partits. La tercera: pròpia de qui es beneficia en termes econòmics de la reproducció del subjecte ciutadà per orientar-lo dins de la primera o la segona categoria.
El ciutadanisme ha trobat una afecció fàcil, entre el rancor d’una generació exclosa de la ciutat i la insatisfacció d’una esquerra que ha prolongat la devastació social
Un cas emblemàtic, en aquest sentit, és la construcció de la súper illa del barri del Poblenou. Es tracta d’un projecte ideat per la darrera administració socialista de Jordi Hereu, que no es va atrevir a desenvolupar-lo, i impulsat posteriorment, en la seva fase inicial, pel govern Trias, per finalment caure en mans del Govern Colau. Aquest darrer, en nom de la sostenibilitat mediambiental, destina més d’un milió d’euros a construir un espai per a la sociabilitat en un barri en gran mesura envaït per l’especulació, a partir de la construcció del pol tecnològic del 22@ i la bombolla turística de la ciutat. Fins i tot la premsa internacional s’interessa pel projecte de les súper illes però, com recorda el membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU) i professor de l’escola universitària de turisme Ostelea, Jose Mansilla: “il·lusió naïf la d’intentar modelar l’urbà des d’un despatx, fent ús exclusivament de l’arquitectura i l’urbanisme”. De fet, el projecte de les superilles no contempla alguns efectes que es podrien produir, com ara la pujada de preus de l’habitatge i la conseqüent expulsió dels veïns que suposadament es defensen, sense perdre de vista la improbabilitat de la reducció del trànsit, que tan sols es desplaçaria de les superilles cap a la seva perifèria i segurament provocaria embussos.
El projecte de les superilles no contempla alguns efectes que es podrien produir: pujada de preus de l’habitatge i la conseqüent expulsió dels veïns que suposadament defensa
Més enllà de la proposta política del segell tripartit, el problema de fons és la idea de ciutadania, una categoria que neutralitza totes les diferències per defensar els interessos de la classe mitjana en vies d’extinció. Per això, al voltant del projecte milionari de la superilla del Poblenou ja existeixen dues plataformes ciutadanes, una que hi va a favor i una altra en contra; heus aquí l’arrel del problema. Situar-se fora del ciutadanisme significa, per tant, desmuntar el projecte que, amb la disfressa de la sostenibilitat, no és res més que una altra peça de la Marca Barcelona.
‘Ciutadanisme’ aparador
A banda de les superilles, podem trobar d’altres mostres d’aquest continuisme, tant en el nivell del discurs com en el dels fets, dels anomenats ajuntaments del canvi d’acord amb el ciutadanisme preexistent. Això es pot constatar en tota una política de ciutat no orientada a ser disruptiva i imaginar altres nivells de coexistència, treball, ús i resignificació dels espais, sinó a maquillar i suavitzar un model neoliberal de metròpoli que roman inqüestionable. Allà on hi hauria d’haver projectes, nous mapes, impulsos per tornar a pensar col·lectivament les ciutats, tan sols s’hi troben consignes comercials, publicitat de cada acció com si fos una fita, la victòria del màrqueting polític i d’un suposat retorn a un govern més amable fet de lemes de l’esquerra, però amb polítiques idèntiques a les de la dreta neocon: “Barcelona invertirà set milions a reforçar la seva marca i la seva promoció econòmica al món”.
El model de fires i congressos de la ciutat perviu, mentre que Barcelona Activa continua rebent dotacions destinades a la creació del mateix tipus de feina relacionat amb el model de la precarietat
Els models que llavors es van bastir continuen alimentant la base de la ciutat: no es qüestiona el turisme com a model principal, ni el treball precari que genera, ni la insostenibilitat per al conjunt, ni la seva relació directa amb l’explotació, l’encariment i la impossibilitat de la vida, sinó que es llencen consignes contra el massa turisme tot procurant, malgrat tot, un espai còmode per al seu desenvolupament com a pilar inalterable i bo, i alimentant els actors econòmics que el fan possible. El model de fires i congressos de la ciutat, alhora, perviu, mentre que un ens com Barcelona Activa continua rebent dotacions destinades a la creació del mateix tipus de feina que es relaciona amb el model de la precarietat de ciutat turística del sud: turisme, hostaleria, restauració, combinat amb l’anomenat desenvolupament tecnològic, que conté subproductes com l’atenció al client i el símbol del call center en el seu epicentre. Model triomfador en terres benignes per a les grans multinacionals que utilitzen la marca BCN com a reclam per beneficis de tot tipus, inclosa mà d’obra procedent de tot el món que, atreta per la imatge de la ciutat que tots col·laboren a vendre -Ajuntament al capdavant-, resulta increïblement fàcil de trobar i a baix cost.
Qui amb ‘ciutadanisme’ mata, de ‘ciutadanisme’ ha de morir
El que sorprèn, a primer cop d’ull, és que tots aquells perjudicats per aquest model han passat a tenir, paradoxalment, una invisibilitat molt més flagrant que aquella que els caracteritzava durant el mandat de l’alcalde Trias. Allò que abans generava indignació sembla haver estat arraconat per aquest ciutadanisme de l’harmonia en què o participes d’una de les tres categories identificades prèviament, o en quedes exclòs –com és el cas de qui viu de la venda ambulant, on la manta és l’únic mitjà per sobreviure, i que puntualment és reprimit per ocupació de l’espai públic. Mentrestant, botigues i bars ocupen la resta d’aquest mateix espai públic amb llicència o sense, i generen beneficis per a la Ciutat Marca i els seus inversors –valgui com a exemple el servei de bicing, recentment adjudicat per oferir servei les 24 hores, sense cap mena de preocupació per qui treballarà sense descans a la mateixa ciutat que “es declara feminista“.
Tots aquells perjudicats per aquest model han passat a tenir, paradoxalment, una invisibilitat molt més flagrant que aquella que els caracteritzava durant el mandat de l’alcalde Trias
Una ciutat sense descans ni descansos, on hi ha un excés de recursos i intencions abocats a netejar-la: netejar-ne la imatge, les habitacions dels hotels, els carrers, escombrar cap a sota la catifa. Perquè el ciutadanisme es vol sense fissures ni conflictes: el projecte de l’Ajuntament no pot assumir una ciutat complexa amb projectes en pugna. Bo i declarant-se hereu dels moviments socials, s’hi posiciona en contra en el mateix acte de subvencionar-los, per retenir-los en el mateix cercle afable d’aquest ciutadanisme a tres temps.
