A Brooklyn, NYC, no hi ha cap bar que es digui Horace and Pete, obert l’any 1916, cap establiment familiar regentat des de llavors per diferents Horaces i Petes sempre emparentats i on l’any passat encara hi podies anar a fer un got. Sí que hi ha l’actor i director Louie C.K. i les ganes de fer-se una sèrie a mida perquè ningú no li pogués tallar les ales. C.K. feia d’Horace i en Pete era un Steve Buscemi en estat de gràcia com la resta del repartiment: Alan Alda (l’oncle Pete), Edie Falco (la germana de l’Horace), Jessica Lange (l’exdona del seu pare) o Kurt Metzger (un client nihilista i clarivident). En aquesta sèrie no hi ha coixins, agafadors, subterfugis ni marrades: tot hi és descarnat, moll de l’os, cop de puny. Els capítols duren el que faci falta al guió, segons el tema que s’hi tracti, la intensitat de les escenes, la crescuda dels personatges, la llargada de les improvisacions. Vint minuts o tres quarts d’hora. El vuitanta per cent de la sèrie passa a la barra del bar i són converses entre la família propietària o els clients. Són converses quotidianes garbellades de tota banalitat mitjançant un mecanisme invisible i difícil d’apamar: s’hauria d’esbrinar com s’ho fa C.K. perquè tots els diàlegs siguin mel i toquin la nafra sense caure mai en cap lloc comú. S’hi tracten tots els tabús que us pugueu imaginar i fins al final, amb totes les conseqüències, sempre amb una veritat fràgil i tremolosa que batega, preciosa i terrible, com un setmesó. Només pel monòleg extraordinari del tercer capítol ja valdria la pena ficar-s’hi. Veure Horace and Pete remou. És tan bona que fa mal: et cau la bava però quin rau-rau. Quan rondes pel fons sense fons del pou de l’ànima, t’adones que allà la foscor i la claror deixen d’estar contraposades: l’exposició total, el despullament dels protagonistes, és una mena de lliçó que t’empasses i encara que sigui amarga, te la prens com si fos un remei per encara no saps què —de la mateixa manera que la cançó dels crèdits, de Paul Simon, és tristíssima i balsàmica alhora.
Quan rondes pel fons sense fons del pou de l’ànima, t’adones que allà la foscor i la claror deixen d’estar contraposades: l’exposició total, el despullament dels protagonistes, és una mena de lliçó que t’empasses
El quatre de febrer de 2015, un any abans que s’estrenés Horace and Pete, moria, als vuitanta-dos anys, el poeta Francesc Garriga Barata. Enguany, Alabatre, la col·lecció de poesia del seu amic Marc Romera, ha publicat Cosmonauta, la seva poesia completa amb tapes blau Klein, un totxo imprescindible. En Garriga es va passar la vida ensenyant i fent versos, les seves dues grans passions. Arribada la maduresa, va treure un seguit de llibres cada vegada més despullats, amb un llenguatge més depurat, va anar emmagrint els seus versos per veure fins on es podia arribar, què és el mínim que sosté el poema, cap al cor de l’ofici, que res sobrés, tot tall i fibló, tot gravat a la pàgina com qui pica pedra però sense mai ser sentenciós, amb sornegueria, desencís i una gran ànima àvida d’entendre, amarada de dubte, podrida d’amor. Sempre en minúscula i poemes curts, sovint preguntes, feia servir un camp semàntic acotat, precís, recorrent, mai focs d’artifici: el seu era un territori moral arranat, de prop. L’edició és excel·lent: els generosos marges blancs de la pàgina permeten que els poemes reverberin, accentuen el procés d’escriptura d’en Garriga, aquest treball de poda extraordinari que el fa poder arribar a dir, per exemple: “per sempre no és pas lluny. / per sempre és ara. / el que és lluny és tornar.” O: “tothom tindrà el que busca, / ningú sabrà què troba.” I, també: “de mi a mi, / quin llarg viatge! // que inútil sense tu, / sense un nosaltres. // recull la llum si encara és clar.”
