No recorde exactament quan el moviment feminista de la dècada dels 70 es va reapropiar per primera vegada del Dia Internacional de la Dona (DID). La meua memòria em retorna al 8 de març de 1971, quan em trobava envoltada de milers de dones a la Union Square de Nova York davant d’un pòdium, on parlaven tres dones de les Panthers, dels Young Lords i de les Witches. En mig de les seues paraules va haver-hi un eclipsi solar i, durant un instant, la plaça va enfosquir i va semblar que la natura també estava d’acord amb la importància històrica del moment.
Més endavant, el DID va agafar un caràcter mes ritualístic. Però a començaments dels 70 tenia un significat molt potent, ja que portava les emocions que acompanyaven el nostre descobriment i reapropiació del que volia dir ser una dona. Aquest dia es va convertir per moltes de nosaltres en una formació integral de la nostra construcció com a subjectes polítics. Va ser especialment important per les feministes nord-americanes, ja que també es va convertir en una expressió d’oposició a la guerra de Vietnam i una mostra de solidaritat amb totes les dones dels països colonitzats pels Estats Units.
El DID fou establert per primer cop arran d’una iniciativa de la Luise Zietz i la Clara Zetkin a la Segona Conferència Internacional de les Dones celebrada a Copenhaguen el 1910
El Dia Internacional de la Dona ens va connectar amb el passat, situant el nostre moviment en una lluita molt més amplia per a l’alliberació. Fou establert per primer cop arran d’una iniciativa de la Luise Zietz i la Clara Zetkin, del Partit Socialdemòcrata alemany, a la Segona Conferència Internacional de les Dones celebrada a Copenhaguen el 1910. La idea de dedicar-li un dia a la lluita per l’emancipació de les dones es va portar a terme després que 146 dones treballadores, la majoria immigrants, moriren en l’incendi que es va produir a la factoria Triangle Shirtwaist, que va tenir lloc a Nova York el 25 de març d’aquell any. Més endavant, el Dia Internacional de la Dona esdevindria un dia de mobilització amb milions de dones als carrers, a les places i als auditoris per denunciar les condicions d’esclavitud a les que moltes dones eren sotmeses, demanant el vot, protestant totes les formes de discriminació basades en gènere i, el 1914, també contra l’amenaça de la guerra.
Interromput per dues guerres mundials, la celebració del DID als 70 també va esdevenir l’expressió del ressorgiment del feminisme com a força social. Tal com informava el New York Times l’any 1975, aquell any la marxa del DID s’allargava per 25 blocs d’edificis, mentre les manifestants duien cartells amb eslògans com: “Diners pel treball, no per la guerra”, “L’autodefensa no és un crim”, “No volem ser les amortidores del capitalisme”, “Salaris pel treball domèstic”. Durant aquesta mateixa marxa, també es van proposar un seguit de demandes que incloïen el servei universal de 24 hores de guarderia, un ampli programa d’assistència sanitària, drets civils per les lesbianes i el final del militarisme.
El DID de 1975 es va convertir en un punt d’inflexió. Per un costat, les mobilitzacions massives que es van produir aquells dies a molts països del món van mostrar el moviment per l’alliberament de les dones com un nou moviment de justícia social. També va inspirar als feminismes a pensar per primer cop en organitzar una vaga de dones, un projecte que a Islàndia es va posar a la pràctica aquell mateix any -quan es va aturar per complet la capital Reykjavík- i es va demostrar que “quan les dones s’aturen, tot s’atura”.
D’altra banda, el 1975 -declarat per les Nacions Unides any Internacional de la Dona – també es va veure el començament de la institucionalització del feminisme, així com del Dia Internacional de la Dona. Cada vegada més, els anys següents, el moviment feminista va perdre autonomia i s’organitzava més segons les agendes marcades per les Nacions Unides. El DID també va perdre el seu caràcter massiu i subversiu com a dia per reclamar el poder creatiu de les dones i l’oposició al sexisme, el racisme i el militarisme en totes les seues formes.
El 1975 -declarat per les Nacions Unides any Internacional de la Dona – també es va veure el començament de la institucionalització del feminisme, així com del Dia Internacional de la Dona
Tot i això, durant un temps per a moltes dones d’arreu del món, el DID del 8 de març va ser una data principalment política, per la qual ens preparàvem amb setmanes d’antelació, fent pancartes, octavetes, documents, organitzant esdeveniments i xarrades. Era el dia que es mesurava allò que havíem aconseguit i mostràvem al món el que defensàvem, quan connectàvem amb altres dones i traçàvem objectius comuns.
Aquesta tradició no ha mort. Arreu del món avui continua sent un dia d’acció per a les dones. I si la concentració de 90.000 dones a la ciutat argentina de Rosario, a principis d’octubre de 2016, és una finestra al futur, podem estar segures que el DID serà una cita crucial i estratègica també per a les feministes de les noves generacions.
*Article traduït de l’anglès per l’Aula d’Idiomes
