Kanbo, 4 de maig de 2018. En aquest petit municipi d’Iparralde (País Basc francès) ETA declararà divendres vinent la seva dissolució. Encara es desconeix els termes del comunicat que llegirà, però amb tota seguretat serà una “declaració inequívoca i concloent a efectes que la societat basca, i la comunitat internacional en el seu conjunt, conegui la seva decisió d’enterrar 60 anys d’activitat armada”. Així ho expliquen els membres del Fòrum Social Permanent, un dels actors que ha impulsat el procés de pau i que, amb altres agents polítics i socials, va facilitar que el 8 d’abril de 2017 ETA escenifiqués el seu desarmament a Baiona.
Nascuda el 1959 d’una escissió de les joventuts del Partit Nacionalista Basc (PNB) i que d’entrada va adoptar el nom d’Ekin (“fer” o “escometre”), Euskadi Ta Askatasuna (Euskadi i Llibertat) tancarà d’aquesta manera sis dècades d’accions armades en defensa de la independència, el socialisme i la unitat del poble basc. A la motxilla ha deixat més de 800 víctimes mortals i milers de ferides, alhora que ha perdut 120 activistes en enfrontaments amb els cossos policials o en circumstàncies que, en alguns casos, encara estan pendents d’aclarir.
D’Aiete a Baiona
El desmantellament d’ETA té una característica que el fa únic en la història recent d’Europa: la negativa del govern espanyol, dirigit per Mariano Rajoy, d’establir-hi cap contacte per tractar les conseqüències del contenciós, ni tan sols el decomís del seu arsenal. “No ha volgut cap diàleg amb una organització que ha expressat la voluntat de desarmar-se i oferir totes les facilitats en el procés”, comenta Teresa Toda, portaveu del Fòrum Social Permanent.
El desmantellament d’ETA té una característica que el fa únic en la història recent d’Europa: la negativa del govern espanyol, dirigit per Mariano Rajoy, d’establir-hi cap contacte per tractar les conseqüències del contenciós, ni tan sols el decomís del seu arsenal
Així com l’Executiu de Rodríguez Zapatero va avalar la Conferència Internacional de Pau celebrada al palau d’Aiete (Sant Sebastià) el 17 d’octubre de 2011, que va donar peu a l’alto-al-foc definitiu d’ETA tres dies més tard, el govern Rajoy no ha reconegut cap de les iniciatives que s’han pres abans i després d’aquesta fita històrica. Ni el paper del Grup Internacional de Contacte (GIC), que sota el lideratge del mediador Brian Currin i quatre premis Nobel de la Pau havia impulsat la Declaració de Brussel·les el març de 2010, la qual va emplaçar ETA a abandonar les armes, ni tampoc la mateixa conferència d’Aiete. “Representants d’ETA van desplaçar-se aquelles setmanes a Oslo a l’espera que Rajoy enviés els seus negociadors, però no van comparèixer”, assenyala Agus Hernan, l’altre portaveu del Fòrum Social Permanent.
No obstant el rebuig del PP a establir cap interlocució, l’abril de 2013 ETA i el Grup Internacional de Verificació –sorgit del CIG– van iniciar un procés unilateral de segellament d’armes, munició i explosius. Van seguir el mètode utilitzat a Irlanda del Nord per l’IRA, quan va deixar que la Comissió de Decomís –dirigida pel general John De Chastelain– inspeccionés dels seus arsenals, amb la diferència que al País Basc la supervisió no ha comptat amb una de les parts del litigi, l’Estat espanyol. No sols això: la determinació de Madrid de torpedinar el procés va arribar a l’extrem que, després que CIV verifiqués el segellat el gener de 2014, la fiscalia va atendre una queixa de l’associació de víctimes COVITE, pròxima a la ultradreta, i va citar a declarar a l’Audiència Nacional els mediadors Ram Manikkalingam, Ronnie Kasrils i Chris Maccabe, que en nom de la Comissió havien contactat amb la direcció etarra.
Aquest intent d’interferir el procés no ha impedit, però, que el desmantellament hagi complet “tots i cada un dels preceptes que fixa les Nacions Unides”, afegeix Agus Hernan, l’altre portaveu del Fòrum Social Permanent
Aquest intent d’interferir el procés no ha impedit, però, que el desmantellament hagi complet “tots i cada un dels preceptes que fixa les Nacions Unides”, afegeix Hernan. Un camí en paral·lel a la creixent participació de la societat civil, cosa que s’ha afermat en diferents etapes: el juny de 2015 amb la Conferència Humanitària de París, on van assistir figures rellevant de la vida política i social francesa, i dues cimeres del Fòrum Social Permanent celebrades, respectivament, el gener i el novembre de 2016, de resultes de la qual van sorgir els anomenats Artesans per la Pau, un grup de 172 persones disposades a intermediar per a destrucció efectiva dels arsenals d’ETA.
La tasca dels Artesans per la Pau tampoc no ha estat fàcil. El desembre d’aquell mateix 2016, una delegació va ser arrestada quan intervenia sobre els dipòsits de munició davant el reverend irlandès Harold Good, testimoni del procés. Però tot i aquestes detencions i altres maniobres de boicot, el procés va desembocar el 8 d’abril de 2017 a Baiona amb El dia del Desarmament, on els Artesans van custodiar els arsenals i van notificar-ne la localització abans que les autoritats franceses els retiressin.
Win-win: el gran repte
“Molta imaginació i converses múltiples”. Aquesta és la fórmula que ha permès el procés sortejar l’immobilisme de l’Estat espanyol i obtenir l’escalf d’un nombre cada vegada major de persones, entitats i institucions públiques, també de l’Estat francès, alhora que, en el vessant tècnic, ETA ha acomplert de forma escrupolosa els criteris de Desarmament, Desmobilització i Reintegració (DDR) que l’ONU fixa per a situacions de postconflicte. Igual que ha passat a Colòmbia, Filipines, Congo o Irlanda del Nord, l’organització ha respectat els estàndards de l’alt organisme, consistents en “no pertorbar ni interferir la seguretat, la convivència ni el marc socioeconòmic”. Així ho han corroborat els experts en resolució de conflictes i els propis observadors internacionals.
Arribat a aquest estadi, Teresa Toda considera que la societat serà determinant perquè la dissolució es faci efectiva i trenqui amb les “fraccions de trinxeres” que, al seu entendre, encara dificulten la reconciliació entre les parts enfrontades. Si bé tot indica que s’ha aplanat el terreny per avançar en aquest objectiu –els principals partits, sindicats i associacions basques i l’esquerra francesa abonen el procés engegat per ETA–, s’obren algunes incògnites respecte a l’actitud que el govern espanyol i les forces unionistes puguin adoptar a partir del 4 de maig.
Igual que ha passat a Colòmbia, Filipines, Congo o Irlanda del Nord, l’organització ha respectat els estàndards de l’alt organisme, consistents en “no pertorbar ni interferir la seguretat, la convivència ni el marc socioeconòmic”
Agus Hernan adverteix que, després de la dissolució d’ETA, caldrà encarar tres reptes fonamentals. D’una banda, articular un consens entorn la situació de les víctimes a fi que vegin satisfets els drets a la veritat, la justícia i la reparació, “però també un marc resolutiu que inclogui el reconeixement i les garanties de no repetició del drama viscut”. En segon lloc, Hernan hi suma “acords transversals en matèria penitenciària que permeti als presoners bascos –actualment 292, dels quals 56 a a l’Estat francès– sortir de l’excepcionalitat per tal de participar en dinàmiques de debat”; i, per últim, generar un espai de memòria inclusiu, ja que “hem de trobar un relat on cadascú se senti representat”. Aquesta és la disjuntiva que s’albira a partir del 4 de maig: si l’Estat espanyol i els partits unionistes continuen absents i mantenen l’esquema de “vencedors i vençuts” o bé, per contra, s’avenen a una sortida negociada en la qual es parli de totes les vulneracions que ha causat el conflicte.
En qualsevol cas, pels representants del Fòrum Social Permanent, la implicació de l’Estat francès en el procés i l’apoderament de la societat basca convida a pensar que “s’enceta un escenari on cada actor haurà de ressituar-se”. L’objectiu, conclouen Toda i Hernan, és “obrir l’aixeta” perquè a la llarga es produeixi un Win win en què tothom hi guanyi i, des de la seva posició, contribueixi a una pau justa i duradora. Amb la seva dissolució, ETA haurà donat el primer pas.
