Joan Llinares, que l’any 2009 va prendre el comandament executiu del Palau de la Música Catalana arran del cessament de Fèlix Millet i Jordi Montull, va comparèixer dimarts passat en el judici contra el saqueig perpetrat a la històrica institució cultural. Entre altres revelacions, Llinares va explicar la trucada que va rebre de l’exconseller de Convergència Felip Puig interessant-se pels convenis amb la Fundació Trias Fargas –avui CatDem-, vinculada al partit nacionalista. Aquella trucada i la quantitat de comptes corrents que va trobar a nom del Palau, va dur-lo a encarregar a la consultora Deloitte una auditoria per aclarir la situació financera de l’entitat.
Segons va explicar Llinares en la seva compareixença, el dubte es van esvair quan, entre la documentació recopilada, es van trobar anotacions de Millet i Montull on Puig apareix citat quan es parla d’obres i requalificacions, informació sobre els convenis del Palau amb la Trias Fargas i dades dels diners en què apareixia l’empresa Ferrovial i “pagaments a Daniel”, amb al·lusió a Daniel Osàcar, extresorer de CDC. A preguntes del fiscal Emilio Sánchez-Ulled, Llinares també va assegurar que, davant d’aquestes evidències, va proposar que el Palau es presentés com a acusació particular contra Convergència Democràtica, però l’aleshores president interí de la institució, Josep Maria Busquets, s’hi va negar.
El Cas Palau continua amb la resta de compareixences per esbrinar on anaven a parar les comissions provinents de Ferrovial i altres empreses adjudicatàries
En aquests moments, el Cas Palau continua amb la resta de compareixences per esbrinar on anaven a parar les comissions provinents de Ferrovial i altres empreses adjudicatàries, que segons Llinares no eren del 3%, sinó del 4,5%, del qual l’1,5% es quedaven al Palau sota el control de Fèlix Millet i el 3% haurien servit, presumptament, per finançar l’antiga Convergència.
A què atribuïu la proliferació de casos de corrupció durant l’etapa autonòmica?
Els casos de corrupció dels últims temps no es deuen que ara hi hagi més corrupció que en èpoques anteriors sinó que ara els casos transcendeixen a l’opinió pública i als mitjans de comunicació, quan abans no era així. Ara, precisament perquè la societat ha modificat les seves percepcions sobre els usos i abusos dels diners públics -tal vegada per la crisi tan brutal que s’està patint-, s’ha arribat a un “ja n’hi ha prou”, s’han activat reaccions que comporten un clar reprotxe social i de denúncia de conductes que abans no es ventilaven públicament. A més, malgrat la manca endèmica de recursos, el sistema judicial també s’està movent encara que de forma desigual, i es persegueixen delictes contra la bona administració pública que, en temps passats, formaven un paisatge de silenci, indiferència i fins i tot de complicitat.
La corrupció és conseqüència de la cultura picaresca que va presidir el franquisme o del model depredador en el qual s’han abonat les oligarquies locals?
Quant al franquisme, va ser un règim profundament corrupte on molts personatges –i empreses– vinculats al règim es feren multimilionaris de forma tramposa, com van ser les servituds amb els empresaris i banquers que van finançar l’exèrcit franquista, els anys de l’estraperlo, les adjudicacions i concessions directes de l’Estat a empresaris afectes, el treball esclau de presoners de guerra que enriquiren empreses constructores, el boom urbanístic dels anys 60 gestionat des dels ajuntaments franquistes… El règim de Franco estava per servir els poders econòmics, i com que no hi havia llibertats i qualsevol denúncia contra els personatges més corruptes es podia pagar amb presó, el silenci sobre la corrupció era absolut. Com tantes altres coses silenciades d’aquella etapa, avui encara està per fer un estudi profund de la corrupció en temps de la dictadura. I en èpoques anteriors, la corrupció no va ser menys. No fa falta més que llegir alguns del poemes de Quevedo o Góngora, i fins i tot d’Ausiàs March, sobre la cobdícia i el poder pervertidor dels diners.
Fins a quin punt és un problema sistèmic?
“Patim un estat on històricament mai s’ha pogut consumar una ruptura regeneradora que inculqués els principis inspiradors de les revolucions burgeses del segle XVIII a Europa”
Patim un estat on històricament mai s’ha pogut consumar una ruptura regeneradora que inculqués els principis inspiradors de les revolucions burgeses del segle XVIII a Europa: la legalitat, la igualtat i l’equilibri de poders. Els intents transformadors com la Constitució de 1812, el Trienni Lliberal, la I i la II República… hem vist com eren liquidats violentament i es tornava sempre a la restauració de l’absolutisme o de règims oligàrquics. El pacte de la Transició, com molt divertidament em va dir una vegada Raimon, en realitat va ser una transsubstanciació, que per als més joves, sense la imposada formació religiosa de la meva generació, els diré que significa que una mateixa cosa es converteix en una altra de diferent sense perdre les propietats de la primera. Del franquisme van quedar intactes els seus poders més corruptes: l’economicofinancer, el militar policial, el judicial i l’eclesiàstic, els quatre pilars de la dictadura. Sobre aquesta condició de poders intocables el règim de 1978 va mantenir l’hàbit de la corrupció combinat amb unes llibertats raquítiques gestionades per governs que competien per lleis com la de patada a la porta o de mordassa. I així ens ha anat.
Quins casos de corrupció als Països Catalans considereu més paradigmàtics d’aquest període?
A principis dels 80 en la meva comarca de llarga tradició socialista ja hi havia un alcalde a qui popularment li deien Paco 5%. Ho denunciàrem alguns col·lectius de joves sense que ningú ens fes cas. Va repetir majoria absoluta un parell més de legislatures. Els membres del seu partit sabien que era un corrupte però, a la ciutat on governava, el partit tenia un graner molt important de vots. Era l’únic que els interessava, que el partit guanyés eleccions. En quantes altres ciutats passava el mateix? Aquells mals exemples es van estendre i es feren transversals. Recordo el cas Nasseiro que va esclatar a València a finals dels 80. Consistia que el PP rebia un 5% de les adjudicacions d’obres de l’Ajuntament de València. Sols hi havia un petit detall desapercebut, conscientment o inconscientment, per a quasi tots: en aquella època el PP no governava encara, estava en l’oposició i, per tant, no podia adjudicar obres. Aleshores, què devien rebre els que sí que adjudicaven obra pública? En el cas Nasseiro l’evidència de les comissions quedà gravada, les comissions van existir i el jutge que ho va investigar va patir una campanya d’assetjament mediàtic i el buit del seu estament. Finalment el Tribunal Suprem, canviant tota la seva doctrina anterior, el va rematar accedint a anul·lar les gravacions que provaven la corrupció –eren aquelles de “yo he venido a la política para hacerme rico”–, i no va hi haver judici.
No va ser l’únic…
Simultàniament, en la mateixa època, el mateix Tribunal anul·lava en un altre procediment unes altres gravacions que feien investigar un conseller socialista d’obres públiques, acusat de rebre comissions per requalificacions urbanístiques –el conegut com a cas Calp. Aquest conseller socialista, després de ser descobert i expulsat del PSOE, passà al PP de Zaplana, amb qui va repetir set vegades el càrrec de conseller i portaveu del grup popular a les Corts Valencianes. Avui l’exconseller Rafael Blasco –aquest és el seu nom– està a la presó complint condemna de sis anys i mig de presó pel cas de corrupció que considero mes ignominiós de tots els que he conegut: el cas Cooperació. Aquest cas consistia a apropiar-se, a través d’ONG falses, les subvencions que estaven destinades a ajudar països tan pobres com Haití després del terratrèmol o Àfrica per combatre la sida, etc. En la mateixa època, es destapava el cas Gürtel i el cas Nóos, amb ramificacions al País Valencià, amb l’esperpèntica peça dels trajes de Camps; el cas Brugal, amb l’alcaldessa d’Alacant; els regals de Rita Barberá; el cas Fórmula 1; el cas IVAM sobre el frau durant la direcció de Consuelo Císcar, esposa del conseller-delinqüent Blasco…
Que hi ha de la resta de Països Catalans?
“A Catalunya també són els dos grans partits de la Transició, CiU i PSC, qui es reparteixen els casos de corrupció més sonats directament, en proporció a les seves quotes de poder”
A les Balears no han faltat els casos semblants, alguns d’ells, com el Nóos, ben arrelats i amb un Jaume Matas acompanyat de més d’uns quants dels seus consellers, que reparteix les seves imputacions per més de vint peces judicials vinculades a comissions per obra pública. I a Catalunya, les diverses trames del 3% dibuixen un panorama decebedor, de tràfic d’influències, de factures falses, d’adjudicacions a empreses finançadores de les tresoreries dels partits a canvi d’obra pública, de serveis públics. Aquí, també són els dos grans partits de la Transició a Catalunya, CiU i PSC, qui es reparteixen els casos de corrupció més sonats directament en proporció a les seves quotes de poder. Des de la sorprenent liquidació de Banca Catalana i el cas Filesa, als anys 80. Els cursos de formació del cas Pallerols, les requalificacions de terrenys, adjudicacions fraudulentes com el cas recent de Torredembarra, de l’Ametlla… fins al cas Pujol i la multimilionària fortuna familiar de difícil justificació per via de treball honest. I, al remat, la corrupció va assolir la seva cara més «Sciasciana» amb el jutge Estevill i el seu còmplice, l’advocat de la jet Vidal Piqué, extorsionant des del mateix poder judicial…
En quin cas heu estat més implicat?
El cas que jo vaig conèixer directament va ser el del Palau de la Música. Quan em vaig fer càrrec de la direcció a finals de juliol de 2009 pensava que l’operació de la Fiscalia, escorcollant la institució, havia fet net i resolt l’assumpte: havia destapat pagaments injustificats en metàl·lic per import d’uns 2 milions d’euros retirats dels bancs en bitllets de 500 euros. El compromís que em proposaren amb les administracions públiques i amb l’Orfeó Català va ser el de garantir el funcionament de la institució desencapçalada, reorganitzar-la i, en la mesura que pogués, saber què hi havia passat durant els llargs anys de mandat de Fèlix Millet. Només de fer-me’n càrrec, vaig percebre que no era una institució cultural normal com les que jo havia estat gestionant: hi havia al voltant d’un centenar de comptes bancaris dispersos per multitud d’entitats, inversions en borsa, adquisicions innecessàries d’immobles, quatre estructures organitzatives amb els seus corresponents NIF i pressupostos diferents però gestionades centralitzadament pel Millet i el seu equip… Vaig detectar que el personal més vinculat a Millet que treballava al Palau estava triturant documentació i, a més, des del primer dia m’endarreriren il·lícitament els treballs d’aclariment. Era evident que el Palau havia de ser auditat a fons.
Les sospites van resultar ser certes…
Un any després, presentava en el jutjat les auditories que acreditaven que el frau assolia la xifra de 35 milions d’euros. Durant les auditories aparegueren molts documents entre els quals em va cridar l’atenció una relació d’adjudicacions d’obra pública, la línia 9 del metro i la Ciutat de la Justícia, i unes operacions que deduïen de les xifres d’adjudicació el 4,5 %. També uns substanciosos convenis de patrocini de l’empresa Ferrovial, una de les adjudicatàries d’aquelles obres; convenis del Palau amb la fundació Cat-Dem –vinculada a CDC– que no es pogueren justificar pels perceptors; un grapat de factures que sumaven uns quants milions d’euros per serveis que no es van prestar en el Palau i que les empreses beneficiàries no van poder demostrar que havien executat: un quadre de repartiment de les xifres que coincidia amb les factures i amb els convenis, i que va sortir de l’ordinador de la secretaria de Montull amb el nom que, si es creuaven les agendes de Millet i els quaderns de notes, acreditava les visites habituals dels tresorers de CDC… El Millet i el Montull s’havien aprofitat personalment dels recursos que arribaven al Palau de forma tan generosa: viatges a països exòtics, obres milionàries en les seves propietats, alt tren de vida a càrrec del recursos del Palau, que no haurien passat la més mínima auditoria professional. I el Palau s’auditava cada any i fins i tot la Sindicatura de Comptes també hi va ser el 2002, els anys que vàrem descobrir que ja es robava. Com va ser possible? Sempre he pensat que el finançament polític era la causa de la impunitat amb què actuaven Millet i el seu equip.
El fenomen de les portes giratòries, la manca de transparència i les xarxes clientelars per afavorir determinats interessos demostren els dèficits de l’actual democràcia representativa (partitocràcia, manca de control i de separació de poders, etc.)?
La transparència és essencial per apoderar la societat amb mecanismes de control des de l’àmbit ciutadà. També des de l’àmbit polític, perquè qui està a l’oposició tingui eines de control, i per a qui governi: ha saber que és observat i controlat. Amb la transparència de tots els àmbits de la gestió pública, des dels comptes als convenis, contractes, subvencions…, el cas Palau hauria sigut molt difícil, com segurament molts altres casos. És el gran repte que en aquests moments tenim: que les entitats públiques i les privades que reben diners públics siguin transparents, no perquè la transparència sigui la garantia que s’acabarà amb la corrupció, sinó per la seguretat que es farà molt més difícil el frau gràcies a les eines d’informació que siguin a l’abast de tots els ciutadans. Es tracta de ser molt exigents amb les obligacions dels poders públics a l’hora de publicar les seves xifres i relacions amb tota mena de detalls, i també que es pugui accedir sense cap problema a qualsevol informació pública d’interès general.
“Sols una reglamentació que fixe la prohibició als càrrecs públics per a incorporar-se a les empreses amb les quals han tingut tractes directes o indirectes per raó del seu càrrec, pot combatre aquesta lacra”
Les portes giratòries són una forma de corrupció perquè és el pagament de favors que fan les grans empreses, corporacions privades i despatxos per a premiar aquells que quan han estat en el poder han pres decisions que els han beneficiat. És també una forma de captar informació privilegiada de qui ha gestionat complexes àrees del poder polític o econòmic. A través d’aquest fenomen es produeix un perniciós tràfic d’influències que discrimina altres empreses i afavoreix el manteniment de la corrupció. Els casos més coneguts solen ser els dels oligopolis elèctrics, telefònics, bancaris… Tots són beneficiaris de mesures proteccionistes de l’Estat del bipartidisme aprovades pels que després integraran consells d’administració i d’altres altres representacions. Sols una reglamentació que fixe la prohibició als càrrecs públics, polítics o alts funcionarials, per a incorporar-se a les empreses amb les quals han tingut tractes directes o indirectes per raó del seu càrrec, pot combatre aquesta lacra.
Quines mesures o alternatives cal aplicar per acabar amb aquest flagell? És necessari un canvi en les regles de joc o la solució es limita a un rearmament ètic de la societat i els seus representants?
És evident que el rearmament ètic és necessari no sols en la política sinó en tots els àmbits d’una societat que durant massa anys no hi ha donat importància i ha acceptat que la corrupció era consubstancial al món dels negocis, fossin privats o públics. Cal reconstruir l’ètica pública enfront dels conceptes privatitzadors i mercantilistes que han dominat una suposada modernització de l’Administració. S’ha confós la necessitat que l’antiga administració decimonònica havia de modernitzar-se amb allò que s’havia de parèixer a les empreses privades, funcionar com a tal i generar un sentit de patrimonialització del governant respecte a l’administració governada. Feien el que feien perquè ho consideraven com si fos de la seva propietat, com fa l’empresari respecte de les seves empreses. Sota aquests criteris s’ha dissolt l’ètica pública entre la confusa ètica dels negocis. S’han de corregir aquestes desviacions i tornar a proclamar les diferències entre l’esfera pública i la privada, perquè cada àmbit es reguli segons les seves peculiaritats. L’ètica pública ha d’estar reforçada amb codis de conducta d’obligat compliment per a tot el personal al servei de les administracions públiques, siguin polítics o funcionaris. Els càrrecs polítics tampoc es poden eternitzar en els seus càrrecs. És necessari plantejar la política com un lloc per on es passa per servir al bé comú, i no un lloc on es queden indefinidament per servir-se’n. Aprofundir en la consciència ciutadana que qui roba en l’àmbit públic ens està robant a cadascun dels ciutadans degrada la convivència i genera desigualtats, impedeix que els serveis públics tinguin el que necessiten per complir la seva funció social. Es necessita una posició proactiva dels poders públics que consolidi el reprotxe social contra aquestes pràctiques que secularment han generat endarreriment econòmic i social.
Com es pot fer?
La necessitat de controls que funcionin, professionals i independents dels vaivens polítics: si el control no és eficaç, aleshores no hi ha control. Els ciutadans ha de poder confiar en les seves administracions perquè veuen que els controls funcionen, perquè tenen accés a poder denunciar males pràctiques, perquè reben els resultats i les garanties que les seves accions cíviques no sols no li generaran problemes sinó que seran reconegudes per la societat. És necessari que es protegeixi la figura del denunciat dels casos de corrupció. Durant els últims anys, i com a resposta a la necessitat de sistemes de control, s’estan creant institucions com l’Oficina Antifrau de Catalunya, fundada pel fiscal anticorrupció David Martínez Madero, mort prematurament el 2011, abans que pogués acabar la seva obra de lluita contra el frau. Després dels fets que ha protagonitzat l’anterior director, el repte actual de l’OAC és recuperar aquell esperit fundacional i convertir-se en una referència que ajudi a generar ètica pública i, en els casos que sigui necessari, a combatre el frau i la corrupció allà on aparegui. L’OAC ha de recuperar la confiança pública.
*Entrevista publicada originalment al llibre ‘Llums i taquígrafs. Atles de la corrupció, el frau i la impunitat als Països Catalans‘
