De les bones relacions entre el règim alauita marroquí i l’entorn convergent n’hi ha diversos exemples. Sense anar gaire lluny, el mateix Jordi Pujol va enviar una carta al ministre d’Exteriors del Marroc, Fassi Fihri Täib, dos mesos abans de les eleccions espanyoles i marroquines de l’any 2011. En la missiva li assegurava que “si la influència catalana augmenta a Espanya, afavorirà la col·laboració amb el Marroc” i el “reconeixement de l’esforç de democratització i progrés social” d’aquest país. Un esforç de democratització que, aquell mateix any, havia portat a reprimir durament les manifestacions del Moviment 20 de Febrer, que demanava més democràcia i millors condicions socials, a les principals ciutats marroquines. De la mateixa manera, l’any anterior, el règim marroquí havia reprimit el campament Gdeim Izik, anomenat Campament de la Dignitat, amb el qual desenes de milers de sahrauís reclamaven a Al-Aaiun, la capital del Sàhara ocupat, millors condicions de vida, socials i laborals.
A Catalunya sempre hi havia hagut una especial sensibilitat amb la causa del poble sahrauí per la seva autodeterminació, però les bones relacions entre el Marroc i els dirigents convergents es van fer obvies ja l’any 2003, amb Jordi Pujol com a president, quan Catalunya va obrir una representació governamental a Casablanca liderada per Àngel Colom. La Directa ha tingut accés a un altre document que deixa en evidència les bones relacions entre el règim marroquí i importants responsables de la dreta catalana. Es tracta d’un escrit de juliol del 2011 que el cònsol general del Marroc a Catalunya adreça al Ministeri d’Afers Exteriors i en qual informa de les gestions que ha estat fent amb l’Agència Catalana de Cooperació, en aquell moment comandada pel convergent Carles Llorens, per demanar a aquest organisme que avortés una reunió oficial amb una delegació del Front Polisario (l’organització que aglutina el moviment independentista sahrauí) en la qual s’anava a tractar la renovació d’un conveni de col·laboració de 500.000 euros. A la carta es pot comprovar també com, citant Llorens, el cònsol informa que el Govern català que ja presidia Artur Mas havia pres la decisió de no signar cap més conveni d’ajut amb el Front Polisario. La pressió marroquina a Catalunya donava els seus fruits.
Carles Llorens va ser director de l’Agència Catalana de Cooperació fins al febrer del 2014, càrrec al qual havia arribat tres anys abans. L’aleshores Federació Catalana d’Organitzacions No Governamentals (actualment la Fede.cat) havia demanat la seva dimissió al Govern, perquè “no té el perfil adequat i perquè no està compromès amb la cooperació”. Des de les organitzacions també es va assenyalar que la gestió de Llorens s’havia caracteritzat per la “falta de sensibilitat cap als països empobrits, considerats solament com a mercats” i que “feia la tasca de les mateixes ONG”, i van recordar que el sector havia acumulat una retallada del 80% en tres anys.
Ni un euro
Si el gruix de les ONG catalanes es va felicitar per la marxa de Llorens, molta més satisfacció va suposar per a la federació d’Associacions Catalanes d’Amistat amb el Poble Sahrauí (ACAPS). La seva presidenta, Núria Salamé, assegura: “Va haver-hi un pla orquestrat des del lobby marroquí a Catalunya, secundat per determinats dirigents del Govern de llavors, principalment per Llorens, per desarticular el moviment solidari català amb el poble sahrauí”. “Durant el seu mandat, no ens va arribar ni un euro de l’Agència Catalana de Cooperació”, denuncia Salamé, que recorda aquells anys difícils: “Ens van boicotejar i, si unim això a la mala situació econòmica en general, l’ACAPS va passar moments molt durs, vam haver d’acomiadar a una tècnica que treballava dissenyant projectes”.
Segons Núria Salamé, de l’ACAPS, Carles Llorens els “deia que els sahrauís podien integrar-se al Marroc sense problema”
Salamé no dubta que Llorens “era un promarroquí que no podia estar al capdavant de cooperació, no ens agradava a cap ONG, però en el cas del Sàhara es va aferrissar contra el nostre moviment”. “Recordo assistir a alguna reunió amb ell i ens deia que els sahrauís estaven tan malament perquè ells volien”, fa memòria, Salamé, contenint la indignació. “Deia que ell havia viatjat al Marroc i als Territoris Ocupats del Sàhara i que els sahrauís podien integrar-se al Marroc sense problema, quan la realitat és que les forces i colons marroquins violen sistemàticament els seus drets més elementals, tal com demostren molts informes d’organitzacions internacionals independents”, prossegueix Salamé, que afegeix: “La seva adjunta era marroquina, i, amb molta fatxenderia, ens feia anar a despatxar amb ella els projectes que teníem per als sahrauís, mai se’ns va donar ajuda per a cap projecte”.
Van ser anys difícils per al moviment pro sahrauí català. A la crisi econòmica que va escombrar bona part de la cooperació internacional catalana i de la resta de l’Estat, es sumava una política oficiosa pro marroquí que intentava silenciar les reclamacions en favor del poble sahrauí. Però ara, segons explica la presidenta d’ACAPS, el moviment està rebrotant. “Per sort, sempre hi ha responsables públics amb consciència històrica i amb voluntat d’ajudar a aquest poble”, relata, assegurant que actualment les institucions són més obertes a escoltar i satisfer les seves reclamacions. L’ACAPS va aguantar el temporal i torna a recompondre’s amb nous projectes, xarxes i aliances amb altres col·lectius, asseguren els seus responsables. “Estem treballant als nostres programes de sempre, l’acolliment de nens sahrauís a l’estiu, les caravanes, però també en nous projectes de caràcter més polític i de sensibilització”, descriu Salamé. “Aviat estarem més forts que mai”, vaticina.
L’últim projecte que està impulsant l’entitat és Sàhara Dempeus, una iniciativa comunicativa que pretén trencar el bloqueig del conflicte sahrauí als mitjans de comunicació i donar impuls al moviment solidari amb el Sàhara Occidental captant al jovent. “Durant els darrers anys els moviments socials i la societat catalana en general han tingut molt poc present al poble sahrauí, i cal recordar que el conflicte en què es troben és responsabilitat directa de l’Estat espanyol i d’un procés de descolonització que mai ha culminat”, explica Sílvia Abadia, membre del projecte. “Actualment es parla molt dels refugiats de l’est d’Europa, però al desert del Sàhara hi ha persones que fa més de 40 anys que estan refugiades, i aconseguir que ressoni la seva lluita als nostres mitjans de comunicació és una mesura de pressió cap a l’Estat espanyol que pot aconseguir capgirar la situació del poble sahrauí”, conclou.
Castro i Trump deixen plantat Mohamed VI
Catalunya, però, no és un cas aïllat. Són prou coneguts els esforços diplomàtics a tots els nivells que desplega el Marroc per intentar influir en l’opinió pública a favor de la causa unionista del Sàhara. La diplomàcia marroquina, que en els més de 40 anys de conflicte no ha aconseguit que cap país del món reconegui la “marroquinitat” del Sàhara Occidental, treballa discretament perquè persones influents de diferents àmbits s’adhereixin a la seva causa i boicotegin el procés d’autodeterminació sahrauí, tot convèncent-los del fet que el Sàhara Occidental és una província del sud integrada al Regne del Marroc, en contra de la legalitat internacional, ja que les Nacions Unides la consideren un territori no autònom.
L’exemple més proper el trobem en el gest del president nord-americà amb el monarca alauita, Mohamed VI, a qui va deixar plantat fa uns dies. Després d’unes vacances a Cuba, durant les quals el cap d’estat marroquí ja no va ser rebut per Raúl Castro, es va desplaçar a Florida per reunir-se amb Trump, que tampoc li va fer un forat a la seva agenda. Una de les principals causes de la plantada és el suport que a l’octubre de l’any passat, en plena disputa electoral del magnat novaiorquès amb Hillary Clinton per aconseguir la presidència nord-americana, Mohamed VI donés suport, amb diversos milions de dòlars, a la Fundació Clinton, pensant que l’exsecretària d’Estat, una vegada a la Casa Blanca, seria una bona aliada internacional en el contenciós del Sàhara.
L’any 2015, Rodríguez Zapatero va participar en un acte organitzat pel promarroquí fòrum Crans Montana al territori ocupat del Sàhara
Exemples n’hi ha a cabassos. N’hi ha prou amb donar un cop d’ull als cables confidencials que el perfil de Twitter de Chris Coleman (actualment suspès) ha anat traient a la llum durant els últims anys. És coneguda la relació del Grup Moffett, lobbista professional de Washington, amb el Makzen marroquí (l’oligarquia vinculada a la casa reial). Però més enllà de congressistes nord-americanes, els tentacles del regne alauita arriben a grups de pressió a Brussel·les, el gran empresariat de França i de l’Estat espanyol… L’any 2015, l’expresident del Govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), va participar en un fòrum de debat a la ciutat sahrauí de Dajla, en un territori no autònom, sota l’ocupació militar marroquina. Aquest fòrum l’organitzava el Fòrum Crans Montana, un dels grans instruments del lobbisme pro marroquí.
