“No proposo la ZTA com una finalitat en si mateixa que reemplaci totes les altres formes d’organització, tàctiques i objectius. Però pot aportar la classe d’intensificació associada a la revolta sense conduir necessàriament a la violència i el sacrifici. La ZTA és una forma de sublevació que no atempta directament contra l’Estat; és una operació guerrillera que allibera una àrea –de terra, de temps o d’imaginació– i s’autodissol per reconstruir-se en qualsevol altre espai o temps abans que l’Estat pugui esclafar-la”.
Publicat l’any 1991 sota el títol Zona Temporalment Autònoma: anarquisme ontològic, terrorisme poètic, l’assaig recull diversos textos de Peter Lamborn Wilson, més conegut com a Hakim Bey, escrits entre els anys 1981 i 1988. Bey, vinculat a les tendències individualistes postanarquistes, amb un arrelament especial als Estats Units, parteix de l’estudi de les societats secretes xineses (Tong), les utopies pirates i altres exemples històrics de caràcter autònom i nòmada per elaborar el concepte de la ZTA. L’autor proposa la creació de zones temporals, eines que afavoreixin un sistema de relacions socials horitzontals i antiestatistes, basades en el present i allunyades de les estructures formals de control social.
L’obra és un collage de textos fortament influenciat pel tractat de Guy Debord La societat de l’espectacle. Aquest assaig, ubicat dins el corrent situacionista i publicat poc abans del Maig del 68 francès, teoritza sobre l’excés de representació a les societats modernes. Segons Debord, “tot el que es vivia directament, la vida social autèntica, s’ha convertit en un producte i s’ha substituït per imatges que representen i omplen tot l’espai social disponible, gràcies als simulacres de comunicació de masses i la publicitat”.
Autonomia versus control
A més d’aquestes influències, la teoria de la ZTA beu d’altres concepcions com l’immediatisme, una proposta filosòfica que lluita per afavorir la interacció lliure i desregulada entre persones i per recuperar l’existència individual del cicle treball-consum-mort. Finalment, el plantejament de Bey troba una altra clau en el concepte de la temporalitat: “Amb la ZTA, es crea un nou territori als límits de les regions preestablertes. Qualsevol intent de prolongar-la més enllà del temps present degenera en un sistema massa estructurat i rígid que ofega la creativitat individual”, assegura.
Bey considera que “l’empoderament genuí” es troba en aquestes oportunitats de creativitat i que l’alliberament dels mecanismes imposats sobre la ment, per defecte, “té un caràcter festiu”. Aquesta perspectiva va topar, sovint, amb la crítica dura dels sectors llibertaris amb un tarannà més social. El pare de l’ecologia social, Murray Boochin, va titllar l’obra d’“artifici literari” sense cap potencial transformador en relació amb les estructures permanents de dominació. Sigui com sigui, sota el llegat ideològic de la teoria de la ZTA i de premisses com l’autogestió i l’alliberament d’espais, a Catalunya, s’han vertebrat moviments d’ordre contestatari o contracultural com el cyberpunk, la cultura rave i el hacktivisme.
Cultura del so
Basada originàriament en un concepte de festa no comercial i anticapitalista, als pilars de les raves també hi trobem implicacions antropològiques, orientades a la dissolució de l’ego i l’enfocament comunitari o tribal sota un marc de màxima llibertat. A Catalunya, el moviment es va estendre amb força durant la dècada dels 90 de la mà de travellers europeus que arribaven a Barcelona amb camions habilitats com a residència i dotats de potents equips de llums, mescla i so.
La flexibilitat de les lleis catalanes i la proximitat amb França, país amb nombrosos col·lectius i una cultura rave potent, van facilitar l’extensió del moviment pel territori. Es va produir un esclat d’esdeveniments a les àrees rurals catalanoaragoneses, així com a edificis i hangars urbans abandonats. El barri barceloní del Poblenou en va esdevenir l’epicentre.
El cap d’any de l’any 2001, va tenir lloc un dels esdeveniments rave europeus amb més rellevància i influència pel futur moviment català. El col·lectiu britànic Desert Storm, que temps enrere ja organitzava festes al poble okupat de Mipanas (Pirineu aragonès), va celebrar una festa-aplec d’una setmana en unes naus abandonades adjacents a les tres torres de Sant Adrià de Besòs. La festa va comptar amb nombrosos camions i equips de so i hi van assistir més de 2.000 persones.
Un canvi legislatiu a França va provocar l’èxode de promotors cap a la Península Ibèrica i va generar una efervescència tant de col·lectius com de festes o segells
Un altre factor de creixement de l’escena catalana va ser l’aplicació de la polèmica llei de seguretat quotidiana a França, dos mesos després dels atacs de l’11 de setembre a Nova York. La llei Mariani naixia amb la vocació de reprimir durament les festes lliures i les associava amb la molèstia social, el desordre i el terrorisme. Aquest canvi legislatiu va provocar l’èxode de promotors francesos cap a territori espanyol. Un cop a la Península i paral·lelament a l’efervescència de raves, teknivals, nous col·lectius i segells locals, moltes festes van experimentar una massificació progressiva. Algunes se celebraven enmig de zones residencials i es feien amb ànim de lucre. Finalment, la pressió mediàtica i policial, amb freqüents finals de festa encapsulats i operacions contra el tràfic de drogues, van generar una dinàmica d’una certa distorsió, criminalització i decreixement.
‘Underave’, nexe d’unió català per a la cultura ‘free tekno’
El col·lectiu Underave va néixer l’any 2001 per ajudar a desenvolupar una comunitat raver més sòlida i “teixir un moviment més organitzat i culturitzat d’acord amb els principis del moviment en l’àmbit local, principalment a Barcelona”, com apunta un dels seus membres.
Underave es materialitza en un web que permet la compartició interactiva d’informació i la col·laboració entre usuàries i compta amb més de 5.000 persones registrades, que tenen accés a les seves diferents seccions. Entre elles, destaquen l’espai de trobada virtual Fòrums, Viatges, Aktivisme, Música, Drogopèdia, Art i DiY, l’apartat d’informació referida a festes lliures i Teknivals i l’Underwiki, una base de dades dels col·lectius ravers de la península Ibèrica.
Des de l’any 2009, en canvi, una llei d’espectacles catalana va posar traves a la celebració d’aquests esdeveniments, en una política que va debilitar l’escena ‘raver’ local
Sobre l’estat de l’escena raver actual, membres del projecte apunten: “El que permetia la celebració de free parties a Catalunya era el fet que podíem declarar una ZTA en un terreny privat i, arran a la dilació dels processos judicials i la durada de les festes, no arribaven a temps per tancar-la”. De nou, es va produir un canvi legislatiu. Després de la mort d’un jove francès en una rave a Polinyà, el conseller d’Interior d’aleshores, Joan Saura, va impulsar una llei d’espectacles l’any 2009. També coneguda com la llei antiraves, permetia el comís d’equips de so i preveia sancions de fins a 300.000 euros per les organitzadores. “La llei ha dificultat i reduït dràsticament el nombre d’esdeveniments, ja que permet que les forces de seguretat accedeixin a la zona sense ordre judicial ni permís exprés del propietari”, sentencien.
El ‘hacktivisme’, una altra zona autònoma
L’activisme electrònic genera oportunitats d’acció des de l’espai virtual, però el responsable de ‘ZTA’ s’ha mostrat desencisat de les possibilitats transformadores d’una Internet marcada pel capitalisme
La teoria de les ZTA ha estat un fonament ideològic per a grups activistes que operen des d’Internet. Col·lectius com l’extint Fronteres Electròniques (FrEE) van ser pioners en la difusió i la defensa de la criptologia i la privacitat, així com en la denúncia dels abusos governamentals en relació amb la llibertat d’expressió a la xarxa. “Internet no és de cap país i no pertany a ningú”, asseguraren al seu manifest fundacional. Segons Mercè Molist, periodista especialitzada en Internet i antiga membre de FrEE, “avui dia, a Catalunya, el hacktivisme és Anonymous”. Coordinadora del primer hackmeeting celebrat a Catalunya l’any 2000 al CSO gracienc Les Naus, Molist afegeix: “Les seves accions han estat bàsicament atacs DDoS, robatoris i filtracions d’informació. Ja sigui per l’interès de la informació, com en el cas de les filtracions d’El Corte Inglès, o per posar en evidència les forces de l’ordre i les empreses filtrant les seves bases de dades insegures. Aquí, encara s’ha d’escriure la seva història”.
Sobre la salut del moviment, la periodista apunta: “Sempre ha estat dispers, però avança amb qualitat. Els hackmeetings no són tan multitudinaris com abans, però cal tenir en compte que parlem d’un esdeveniment que fa setze anys que se celebra”. Molist contradiu el pessimisme de Bey, que els darrers anys ha criticat la transformació de la Internet actual en un “mirall del capital global”. El responsable de ZTA va afirmar: “Si és possible que quelcom autèntic de la vida humana sobrevisqui en el futur al qual hem estat precipitats, això no tindrà lloc a la xarxa. S’ha convertit en un barri massa freqüentat”. A parer de Molist, en canvi: “El món s’ha digitalitzat i, si volem actuar en aquest món, també ens hem de digitalitzar. La lluita ha de ser digital perquè el terreny de combat és aquest. I és on el hacktivisme pot jugar amb avantatge perquè, a diferència del món real, a la xarxa, l’important per aconseguir poder no és tenir diners, sinó imaginació”.
