Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

La Guàrdia Indígena, eficàcia comunitària a Colòmbia

“Guàrdia Guàrdia! Fuerza Fuerza!” és el crit dels Kiwe Thegna  / Ariel Arango

El pressupost en defensa i policia de l’Estat colombià és superior al que es destina a l’educació. Segons un estudi de la Universitat Politècnica Grancolombiana, els últims deu anys de guerra han costat 64 milions d’euros, un pressupost amb el qual es podrien haver construït tres milions de cases d’interès social en un país on, segons el Banc Interamericà de Desenvolupament, un 37% de les famílies no tenen sostre o viuen en habitatges de mala qualitat. Es calcula que el conflicte armat colombià ha causat 260.000 víctimes mortals i sis milions de desplaçades territorials des del seu inici durant els anys 60.

La Guàrdia preparada per l’enfrontament amb les forces públiques durant la darrera Minga Agrària /BERTA CAMPRUBÍ

La Guàrdia preparada per l’enfrontament amb les forces públiques durant la darrera Minga Agrària /BERTA CAMPRUBÍ

 

Els aparells militars de l’Estat, del paramilitarisme i de les diverses guerrilles desplegades pel territori suposen una quantitat innumerable de recursos humans i materials destinats a la guerra. Però, en l’àmbit local, trobem centenars de col·lectius comunitaris que protegeixen el territori sense tenir cap incentiu material, només motivats pel seu sentiment de pertinença comunitària. Tampoc empren armes de foc, sinó un element simbòlic: una vara de fusta amb cintes de colors. Són les formacions de Guàrdia Indígena o Kiwe Thegnas –en llengua nasayuwe, cuidadors del territori–, organitzades a bona part dels cabildos indígenes que hi ha a Colòmbia.

En l’àmbit local d’un país molt condicionat per la realitat militar i guerrillera, trobem col·lectius comunitaris que protegeixen el territori sense incentius materials

“La Guàrdia Indígena no es pot entendre com un element conjuntural, sinó com un element ancestral”, afirma el coordinador de la Guàrdia Indígena en l’àmbit nacional, Luciano Acosta. Conegut per tothom com a Lucho, Acosta explica que la Guàrdia és un organisme mil·lenari i que el seu sentit de protecció i consciència comunitària mai no ha deixat d’existir. Feliciano Valencia, líder indígena de la regió del Cauca, ho defineix de la següent manera: “La Guàrdia és una alternativa real perquè té un component cultural i espiritual que no tenen altres grups de seguretat armada. Aquesta és la seva força: quan hi ha problemes, tots som Guàrdia”.

 

El ressorgiment formal

Durant la dècada dels anys 2000, el conflicte armat colombià es va aguditzar profundament al departament del Cauca. Els pobles indígenes carregaven amb el paper de víctimes davant l’increment del paramilitarisme i els enfrontaments entre l’exèrcit i les guerrilles en territoris ancestrals. Després de patir assassinats selectius i massacres, partint de la idea que l’Estat incentiva el conflicte que aniquila les seves comunitats, les autoritats es van proposar construir “un mecanisme capaç d’enfrontar la situació sense armes”, recorda Feliciano Valencia, aleshores membre del Consell Regional Indígena del Cauca.

Partint de la idea que l’Estat incentiva el conflicte, les autoritats indígenes es van proposar construir un mecanisme capaç de fer front a la situació sense armes

El primer pas va ser fer una crida a la unió. El veïnat es va començar a organitzar per moure’s sempre en grup. “Els paramilitars mai no eren més de tres i, si baixàvem en bloc, ells eren vulnerables i ja no ens aturaven: la unitat va ser efectiva”, relata Valencia. Però, llavors, l’acció paramilitar va apostar per pujar a les finques. Aleshores, es van començar a crear formalment uns torns de vigilància a les vies d’accés a les comunitats. L’objectiu era poder avisar i actuar amb rapidesa. “Això va ser tant efectiu que va anar agafant força. Finalment, tots els cabildos de la zona van crear la seva pròpia Guàrdia Indígena”, explica satisfet l’activista del poble indígena nasa. Avui, a la regió del nord del Cauca, ja hi ha 7.000 guàrdies indígenes. A tot Colòmbia, són aproximadament 35.000.

Celia Umenza, guàrdia indígena del cabildo de Tacueyó, va participar en els debats sobre com havia de funcionar el nou òrgan comunitari que es van fer l’any 2001. “Jo era una de les que defensava fer servir almenys escopetes. Sense elles, com ens defensaríem? Però, basant-se en l’experiència del Quintín Lame –un grup guerriller armat indígena que va actuar durant els anys 80–, les autoritats deien que la violència augmentaria”, explica. Va ser així que es va decidir crear l’element simbòlic distintiu que les identifica: “Segons la cosmogonia indígena, un dels creadors del cosmos és el tro i ell sempre actua amb un bastó –el llamp. Per això les autoritats indígenes i els metges tradicionals sempre en duen un. I la Guàrdia, com a mecanisme de defensa mil·lenari, també n’havia de tenir”, raona Valencia.

Un segon element distintiu ha estat el mocador verd –per la naturalesa– i vermell –per la sang vesada en la lluita. També habitual en la majoria de les persones comuneres indígenes, dóna coherència a la idea que tots som Guàrdia. “Aquesta experiència es va exportar des del Cauca a altres departaments i, fins i tot, altres sectors. Per exemple, ja s’estan desenvolupant la Guàrdia Cimarrón –dels pobles afrocolombians– i la Guàrdia Campesina”, relata Lucho.

 

Accés i capacitacions

Homes, dones ancianes i mainada poden ser membres de la Guàrdia: els únics requisits són el sentiment de pertinença a la comunitat i la voluntarietat del servei. “Per convertir-se en guàrdia, un comuner passa per una cerimònia espiritual en què se l’harmonitza i se li entrega el bastó”, explica Valencia. Després, passa per un seguit de formacions i capacitacions i rep la seva localització i els seus torns. Mensualment, es fan rituals d’harmonització amb els metges tradicionals i s’ofereixen cursos temàtics voluntaris.

A l’organització, s’hi poden integrar tota mena de persones, sense edat ni gènere preestablert / A. A.

 

Tot i haver passat per un profund procés d’occidentalització, aquesta cultura concep el temps d’una manera poc quadriculada. El present regna per sobre del futur i, sovint, les accions es desenvolupen de manera espontània. Tot i així, si hi ha mobilitzacions, actes o celebracions, la Guàrdia elabora el seu esquema de seguretat prèviament. “En el context de resistència, el cos té quatre elements: els peus i les mans són l’estratègia i la tàctica; l’estómac, la capacitat productiva i de reserva; el cap és la ideologia i la consciència política, i el cor, l’espiritualitat i la salut emocional”, explica Lucho.

Els col·lectius han crescut de manera orgànica en funció de les necessitats territorials. En algunes poblacions del Cauca, hi ha gent experta en la desactivació de mines; en d’altres, mediadores capacitades per interferir en casos de violència domèstica. “Ara, a través d’un conveni amb l’ambaixada de Suïssa, iniciarem la creació d’una escola de formació de la Guàrdia Indígena per tot el país, en termes d’acompanyament del postconflicte”, explica el coordinador nacional.

 

Alternativa a la guerra

En el context bèl·lic en què ha viscut Colòmbia, la Guàrdia Indígena s’ha perpetuat com una alternativa al reclutament per part de les guerrilles armades. “Desafortunadament, sovint, les FARC també som nosaltres: són els nostres fills i els nostres veïns. De vegades, la Guàrdia té un paper conflictiu de conciliació, però també representa una gran alternativa per evitar que reclutin els nostres fills”, explica la guàrdia indígena de Tacueyó, un poblet situat enmig de la serra carregat de presència guerrillera. El grup també manté –fins ara– una autonomia total respecte als pressupostos estatals. És la comunitat qui finança la Guàrdia: les finques ofereixen aliments, les Juntes d’Acció Comunal faciliten el transport, etcètera. “Nosaltres hem estalviat una gran quantitat de recursos a l’Estat”, assegura Lucho.

La Guàrdia Indígena va ressorgir oficialment l’any 2001 al Cauca / A. A

 

Formació, espiritualitat, treball col·lectiu, recorreguts permanents pel territori, punts de control, sistema comunicatiu… Simbòlicament, la Guàrdia també ha estat una aposta i una estratègia política dels pobles originaris. “Gràcies a l’èxit del seu funcionament, s’està llançant un missatge: hi ha un mecanisme que obté resultats concrets contra la violència sense utilitzar armes!”, exclama Valencia.

 

Reconeixement nacional

Des de principis de juny i gràcies a les jornades de lluita de la Minga Agrària, durant les quals els sectors agraris van bloquejar desenes de carreteres a tot el país durant dues setmanes, la Guàrdia Indígena ha aconseguit ser reconeguda oficialment com a agent de pau en la fase de postconflicte a què s’apropa Colòmbia. Una fase durant la qual Lucho assegura que “hi haurà un increment del paramilitarisme als territoris”. El coordinador nacional de la Guàrdia Indígena considera que el reconeixement d’aquest organisme per part del govern de Juan Manuel Santos és una victòria, encara que quedin alguns buits pel que fa al seu estatus: “Al llarg dels anys, s’ha demostrat que els qui més sabem sobre cultura de pau, sobre seguretat –però no seguretat des de les armes, sinó seguretat des de la vida, diguem-ne seguretat humana–, som els pobles indígenes”. Preguntat per com s’imagina l’organisme al qual pertany d’aquí a 50 anys, Lucho respon: “Espero que no existeixi, que no tingui motius per existir. Tots som Guàrdia”.

 

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU