Una consigna corre arreu, via líders polítics, analistes, mitjans de comunicació i, és clar, tertulians diversos: cal incrementar la despesa militar. Les raons, manifestades, són aquestes: inseguretat, terrorisme, Rússia, Trump i OTAN, etc.
Per començar, caldria mirar quin nivell de despesa militar tenim. Perquè de tant dir que cal incrementar-la, potser algú es pensa que és baixa o que fa temps que es redueix vertiginosament… Si, més enllà de consignes, acudim a les dades del prestigiós Institut Internacional de Recerca de Pau d’Estocolm (SIPRI) –traduïdes al català per FundiPau–, aquesta és la primera falsedat que cal desmuntar: la despesa militar mundial el 2016 va arribar als 1.686 bilions de dòlars. Una xifra altíssima, molt propera al nivell màxim de despesa militar mai assolit. Així, es pot sostenir seriosament que cal incrementar la despesa militar quan és de les més altes mai registrades?
Ja sento algun euroatlàntic: “El món lliure té molts perills! Ens n’hem de defensar!”. Bé, els 28 estats membres de l’OTAN acumulen el 52% del total de la despesa militar mundial. Sí, 28 estats –sobre un conjunt de quasi 200– tenen més de la meitat de la despesa militar del planeta. És seriós pretendre que s’han de preocupar perquè en tenen poca? No s’haurien de preocupar els altres països, especialment tenint en compte l’historial de guerres i atacs militars que han acostumat a practicar alguns dels membres de l’OTAN?
Però, mirem amb deteniment aquesta sobtada urgència d’incrementar la despesa militar. Els darrers mesos, se’n parla molt i es diu, des de molts àmbits, que cal fer-ho atenent a la situació actual, nova i canviant. Per exemple, la victòria de l’imprevisible Trump i el seu tarannà aïllacionista (força desmentit, per cert).
Tot i que… ara fa un any, quan Trump encara no havia estat ni designat com a candidat pel Partit Republicà, Obama demanava un augment de la despesa militar als estats membres de l’OTAN. Més a prop, François Hollande i, per cert, Pedro Sánchez (que a Can PSOE passa per ser el més crític) també ho defensaven.
Espera; i si anem més enrere? Setembre de 2015: el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, aplaudeix la decisió de Txèquia d’incrementar la despesa militar i reclama a la resta d’estats membres que també ho facin.
Just un any abans, el 2014, els països membres de l’OTAN es comprometien –després de moltes pressions– a incrementar la seva despesa militar fins al 2% del PIB. La justificació? “Som en una època de canvis i desafiaments a la seguretat”.
Quatre anys abans, el març de 2010, l’anterior secretari general de l’OTAN, Anders Fogh Rasmussen, demanava més inversió en despesa militar “per fer front a la nova política de defensa estipulada al Tractat de Lisboa i per garantir la presència a l’Afganistan”.
Espera, espera, que Jaap de Hoop Scheffer, el llavors secretari general, en una cimera de l’OTAN a Budapest el 2008, deia que “malgrat la crisi, els països no es poden oblidar d’incrementar la despesa militar”.
Ostres, vés per on: el 2002, el secretari general de l’OTAN del moment, George Robertson, reclamava increments pressupostaris en defensa perquè calia “fer front als escenaris com l’11-S”. I l’inefable Donald Rumsfeld parlava del perill de “les armes de destrucció massiva” i urgia a arribar al 2 o el 2,5% del PIB.
En fi, es podrien aportar moltes més dates, noms i referències.
En tot cas, sembla clar que la cantarella que, amb Trump, cal augmentar la despesa militar és una excusa, l’excusa d’ara, que, depenent del context i del moment, es fa servir. De fet, un pot sospitar que el motiu i la conjuntura no importen. El missatge, al marge del que passi, és sempre el mateix: cal incrementar la despesa militar.
Que la indústria militar, així com les potències exportadores d’armes, tinguin interès en l’augment de la despesa militar és una cosa. I, per ells, té la seva lògica. Però que la resta s’ho empassi i ho difongui no en té. Si de cas, demostra la poca autonomia (i valentia) de molts països que acaben assumint propostes que d’entrada no compraven (la mateixa idea del 2% o la recent oposició dels països de l’OTAN a les negociacions pel desarmament nuclear) i, també, l’acceptació acrítica de la idea que més seguretat és igual a més defensa militar.
I és que, precisament, a tot això, caldria afegir-hi la reflexió imprescindible de fons: que la seguretat de les persones i els pobles no passa per la despesa militar, les guerres, l’armamentisme o els exèrcits, sinó més aviat per tot el contrari. I, per això, un món segur no es fonamenta en l’increment de la despesa militar sinó en la seva reducció progressiva i en la transferència dels recursos econòmics, tècnics i humans alliberats cap a la cobertura de les autèntiques necessitats humanes (justícia, llibertat, drets humans) i la prevenció de conflictes.
*Article publicat al número 430 de la ‘Directa’
