Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Macron, el desconegut d'extrem centre

/ Pau Fabregat

“El proper president de França serà un desconegut”, assegurava Jacques Attali, exconseller de François Mitterrand, el 2015 en una entrevista a L’Express. Dos anys més tard, un antic assessor seu ha esdevingut –amb un 66,10% dels vots– el vint-i-cinquè president de l’oficialment anomenada República francesa. Un home que, abans del seu pas fugaç com a ministre d’Economia del govern de François Hollande, era un autèntic desconegut per a la majoria de la població francesa.

Macron va estudiar a l’Institut d’Estudis Polítics de París –conegut com a Sciences Po– i, després, a l’Escola Nacional d’Administració, d’on va sortir com a inspector general de finances. Una trajectòria forjada a través del pas per dues escoles de prestigi, molt comuna entre els grans dirigents polítics i tecnòcrates del país: dels vuit presidents de la República francesa, sis han fet el mateix recorregut. El sociòleg Pierre Bourdieu descrivia ambdues institucions com a elements “clau per entendre el funcionament del poder o la transmissió del poder francès”.

Va mobilitzar els contactes de les diferents etapes de la seva carrera a l’hora de crear el moviment En Marxa! 

En acabar els estudis, Attali li va confiar un lloc d’assessor a la comissió que presidia –coneguda com a Comissió Attali–, encarregada de fer propostes econòmiques pel govern de Nicolas Sarkozy. Després de passar tres anys pel sector privat –a partir de 2008– com a banquer d’inversions per a la firma Rothschild & Co, va tornar a la política de la mà d’Hollande, primer com el seu secretari general adjunt i, a partir de 2014, com a ministre d’Economia, Indústria i Afers Digitals.

La carrera de Macron, però, va tenir un punt d’inflexió el 6 d’abril de 2016, quan va crear el moviment polític En Marxa! A finals d’agost, va abandonar la cartera de ministre i, vuit mesos més tard, ha estat elegit president.

Un ascens fulgurant que, segons descriu el sociòleg François Denord a Le Monde Diplomatique, respon a un patró: “Macron s’introdueix dins una institució de poder gràcies a un influent Pigmalió, hi passa prou temps per constituir una xarxa de contactes àmplia i, llavors, comença de nou en un esglaó superior. Macron va estar el mateix temps amb Attali que com a inspector de finances, a Rothschild o a la secretaria de la presidència: un període inferior a tres anys. Quan crea el moviment En Marxa!, amb 38 anys, ho té fàcil: mobilitza els contactes acumulats durant les diferents etapes de la seva carrera. Uns contactes que, tot i ser de diferent signe polític, corresponen al mateix perfil: gent que se situa a l’epicentre dels poders polítics, econòmics i mediàtics”.
Un home ‘perfecte’

El mateix dia de 2016 que Macron va abandonar les seves funcions com a ministre d’Economia, el canal de televisió France 2 li va dedicar un reportatge de 22 minuts i TF1, l’altra gran cadena televisiva francesa, va emetre una entrevista de disset minuts. El fenomen anava més enllà de la importància de la dimissió: es tractava de generar la imatge d’un home independent i emprenedor que encarnava la “modernitat” i la “renovació”. La seva marxa es va associar a un moviment de rebel·lió contra el sistema: “Emmanuel Macron i Nuit Debout, una mateixa lluita!”, clamava la portada de L’Obs, la principal revista d’actualitat francesa. El bombardeig mediàtic va esdevenir constant: entre el gener de 2016 i el gener de 2017, els tres grans diaris francesos –LibérationLe Monde i L’Obs– li van dedicar 8.000 articles. Més dels que es van publicar sobre els tres candidats Mélenchon, Hamon i Montebourg junts.

Entre el gener de 2016 i el de 2017, els diaris ‘Libération’, ‘Le Monde’ i ‘L’Obs’ li van dedicar 8.000 articles

A principis d’abril, Le Figaro coedita el llibre Macron, un home tan perfecte, que ressegueix la biografia del candidat i insisteix en el seu caràcter “brillant”, que ha “seduït” i “provocat l’admiració dels seus superiors”. El 2016, Macron rep el premi Trombinoscope de Revelació política de l’any, un premi que atorga el món periodístic a les personalitats franceses més influents del moment. No semblava importar massa el fet que Macron hagués rebut exactament el mateix premi el 2014.

I és que, un per un, els diferents magnats de la premsa francesa s’han anat declarant obertament a favor de Macron: Patrick Drahi –propietari del grup luxemburguès Altice, que engloba LibérationL’Express, RMC, SFR i Virgin Mobile, entre altres–; Pierre Berger –copropietari del grup Le Monde, que engloba Le MondeTéléramaL’Observateur i La Vie–, o Bernard Mourad, responsable d’Altice Media International que acabarà abandonant el seu alt càrrec a l’empresa l’octubre de 2016 per incorporar-se a En Marxa!
Ni de dretes ni d’esquerres

“En Marxa! no és d’esquerres ni de dretes”, afirmava Macron el dia de la presentació del moviment. Un missatge que Pierre Gattaz, president de MEDEF, la principal patronal francesa, va acceptar amb cordialitat: “M’agrada la iniciativa de Macron, permet sortir de la política tradicional, visionar millor les coses i iniciar un gran debat a escala nacional; trobo que això és més aviat refrescant. Estic totalment d’acord amb ell quan diu que l’economia de mercat no és de dretes ni d’esquerres”. Una frase que resumeix una tendència cada cop més estesa i que l’historiador britànic Tariq Ali qualifica com a extrem centre. Al seu llibre L’Extrem centre: un avís, explica com aquest nou corrent polític dilueix les diferències fonamentals entre els partits de centredreta i els de centreesquerra, de manera que la distància ideològica només persisteix en alguns temes com la religió o el matrimoni homosexual. El que queda és una forma consensuada d’exercir la política orientada per les teories econòmiques neoliberals.

“Justament, la Comissió Attali per la liberalització del creixement francès és un dels intents més evidents de desenvolupar aquest consens bipartidista centrista que avui encarna Macron. Per exemple, hi havia Jean-Pierre Jouyet, que, tot i ser socialista i antic director adjunt del president socialista Lionel Jospin, va esdevenir secretari d’Estat del govern del conservador François Fillon i, després, secretari general d’Hollande el 2014. Una tendència, comuna entre la resta de tecnòcrates de la comissió, de la qual Macron no escapa: tot i ser militant socialista, rep una proposició de Fillon per esdevenir director adjunt del seu gabinet”, explica l’especialista en economia internacional Christakis Georgiou.

Un dels impulsors d’aquest transpartidisme a França és el grup de pressió i de reflexió Les Gracques. Integrat per alts funcionaris socialistes, neix el 2007 i preconitza una aliança entre el Partit Socialista i la Unió per a la Democràcia Francesa (UDF) –partit centrista liderat per François Bayrou. Després d’una derrota inicial, Les Gracques es consolida com a lobbie amb l’objectiu de reformar el paisatge polític francès modernitzant l’esquerra intel·lectualment. S’autodefineixen com a social liberals i pro europeus i en formen part personalitats com l’esmentat Jean Pierre Jouyet o el magnat de la premsa i banquer Mathieu Pigasse. Se sap poc sobre la seva rellevància, però, el 2015, l’antic conseller d’Hollande Aquilino Morelle afirmava en un article a Vanity Fair: “Les Gracques? Les seves idees són les que manen. Jean-Pierre Jouyet n’és membre i Macron no ho sé, potser. Però no necessita formar-ne part: està en simbiosi total amb ells”.

Efectivament, Macron manté relacions amb el grup: va ser convidat a la clausura de la seva universitat d’estiu el 2015. Un any després, Les Gracques organitza la cimera europea dels reformistes a Lió i, de nou, Macron –entre altres– hi és convidat. Finalment, la seva figura reeixirà a complir els anhels de Les Gracques: el centrista Bayrou s’aliarà amb ell el febrer i, un mes després, és Manuel Valls qui declara públicament que votarà Macron, fet que desacredita el candidat socialista Benoît Hamon i palesa la descomposició del Partit Socialista.
Hollande: “Macron sóc jo”

Després de la dimissió d’Emmanuel Macron, Hollande va declarar fredament que el seu antic ministre l’havia “traït amb mètode”. Gran part de la campanya electoral de Macron s’ha basat en aquesta simbòlica ruptura entre ell i el govern socialista. Cal mencionar que, el 1985, Hollande va firmar, juntament amb altres tres socialistes, el llibre L’esquerra es mou, que recorda el programa econòmic de Macron en molts aspectes: reduir les càrregues fiscals i socials del cost del treball, donar suport a la flexibilitat del mercat laboral i eliminar la “sobreprotecció” dels sectors més assistits.

Un dels col·laboradors de la publicació, Jean Pierre Mignard, recentment explicava què pretenia el projecte: “Una socialdemocràcia alliberada de dogmes, una societat creadora de riqueses, la valorització dels talents individuals, la mundialització percebuda com una sort i Europa, sobretot Europa. Les premisses del macronisme hi eren. Hollande no va aconseguir anar fins al final d’aquest projecte per poder ser elegit amb un programa més a l’esquerra”. En aquest aspecte, per a Mignard, Macron és ni més ni menys que “l’home que podria fer realitat els somnis secrets del seu predecessor”. De fet, Hollande va reconèixer als autors de la seva biografia no oficial Un president no hauria de dir això: “Emmanuel Macron sóc jo”.

*Article publicat al número 431 de la ‘Directa’

 

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU