“Que no te amarguen las fiestas. Si estas navidades ella de repente te dice: ‘Señora, tengo que regresar a mi país pero vuelvo seguro…’, llámanos”. Així es va publicitar l’agència de selecció de servei de la llar Sweet Home Service. Un anunci que va ser retirat després de ser acusat de racista i de no respectar els drets laborals. Sweet Home Service és una dels milers d’agències que operen com a intermediàries entre les famílies i les treballadores. House & Kids, Home Staff, Homelife BM, Made in Barcelona, Platón, Casanovas… la llista és inacabable. La majoria ofereixen “una garantia” d’entre sis i nou mesos, és a dir, que l’empresa es compromet a substituir la treballadora a demanda del client en aquest període sense cap cost. La majoria també assegura una preselecció d’acord amb les necessitats de la família, que és qui –en darrera instància i establint un contacte directe– escull.
Rastrejant-les, n’hi ha que van un pas més enllà. L’agència Plató demana a la treballadora el seu estat civil i si té criatures a càrrec, Helpoint es compromet a fer una anàlisi grafològica de la seva personalitat i exigeix el certificat d’antecedents penals, i Alma Domestic Service anuncia que compta amb “un gran volum de filipines”, perquè “són meticuloses, organitzades i tenen un nivell alt de neteja, planxa i dominen totes les tasques domèstiques en general”, així com “responsables i dolces”.
Les agències diuen que cobren el servei a la família, però moltes treballadores asseguren que l’han hagut de pagar
Tot i que les agències especifiquen que es cobrarà el servei a la família contractant, moltes treballadores denuncien que també l’han hagut de pagar. “Una empresa que hi ha a Hospital Clínic [Barcelona] em volia cobrar vint euros per inscriure-m’hi. Al final vaig pagar-ne quinze, però no em van donar feina”, relata Helena. Una altra dona va denunciar a l’associació basca ATH-ELE que Casanovas exigia trenta euros si eres seleccionada per alguna família, et feien esperar hores en una sala durant el procés i, si volies anar al lavabo, havies d’anar a una cafeteria dels voltants. L’agència no ha contestat les preguntes de la Directa, i s’ha negat a donar informació telefònica sobre quotes a una suposada treballadora: “No donem informació. Has de venir”. Fins i tot, la coordinadora de CER-Migracions UAB-UB, Sònia Parella, alerta que han conegut casos de dones a qui cobren una quota mensual per continuar donant-los feina.
Són pràctiques empresarials il·legals. El Reial decret 1796/2010 estableix que les agències han de garantir a les persones treballadores la gratuïtat per la prestació de serveis, i alhora el principi d’igualtat en l’accés al treball –no poden establir cap discriminació basada en motius d’origen, inclòs el racial o ètnic, sexe, edat, estat civil, religió o conviccions.
Isabel Otxoa, que des d’ATH-ELE batalla perquè es respectin els drets laborals, denuncia que si demanes a una agència una persona per treballar de dilluns a diumenge sense descans, te l’aconsegueixen: “S’adapten a la demanda”. De fet, l’associació ha denunciat a Inspecció de Treball diverses agències, però només DEDICA, que no tenia autorització administrativa per desenvolupar la seva activitat, va ser sancionada i finalment suspesa. En el cas d’Abando, que, segons les treballadores, els cobrava 30 euros més una altra quantitat major quan eren contractades, Treball va indicar que no havia pogut comprovar-ho. Otxoa subratlla que “la majoria de vegades no es guanyen els casos per la via de la legalitat, sinó per la de la mobilització”.
Gegants del totxo
No tot el treball de la llar està vehiculat a través de les agències de col·locació. Un nínxol de mercat ampli són les empreses adjudicatàries del Servei d’Ajuda a Domicili (SAD) de l’administració pública. La privatització del servei és el model de gestió més estès i les beneficiàries sovint són gegants del sector de la construcció, com ACS –a través de la seva filial Clece– o Sacyr –amb Valoriza.
Empleades de Clece han denunciat que no se’ls abona ni els tiquets de transport ni els serveis extres
Mentre que la Crida per Sabadell no va renovar el contracte amb la filial de Florentino Pérez el 2016, que ja havia rebut queixes de les treballadores, a Barcelona, Clece i Valoriza encara gestionen dues zones, mentre que la cooperativa Suara s’ocupa de l’altra meitat. A València també és una empresa del sector de la construcció, Servisar (del Grup Sar), l’adjudicatària del servei, juntament amb Gestió Sociosanitària al Mediterrani (GESMED). Per Parella, mentre es prioritzin els “preus competitius, les condicions de les treballadores seran dolentes”.
A Sabadell, amb Clece, les treballadores van denunciar que s’incomplien les condicions i que no s’abonaven els tiquets de transport ni els plusos corresponents i que assumien serveis extres fora de jornada. Norma Véliz, de Mujeres Pa’lante, creu que l’ideal seria que l’Ajuntament contractés directament les treballadores familiars.
El paper de l’Església
A més de les agències i les grans empreses, l’Església també assumeix tasques de col·locació de treballadores. Tradicionalment, explica l’antropòloga i investigadora Gabriela Poblet, ha fet de nexe i intermediària laboral entre famílies adinerades i dones pobres.
Actualment, un exemple clar d’aquest rol és la germana Encarnación –més coneguda com a Encarna–, que pertany a la congregació de la Immaculada Concepció de Castres, al barri de Sarrià de Barcelona. Tot i que la religiosa va començar com a referent espontani, Poblet, que ha estudiat el funcionament de la parròquia, recorda que havia arribat a veure-hi cues de més de 200 dones buscant feina. La mateixa Encarna havia assegurat orgullosa que eren l’agència més gran de Barcelona.
Tot i que en el cas de l’Església no existeix la mediació dels diners, Poblet alerta que hi intervé un altre tipus de compensació: les dones que hi recorren han d’entregar “lleialtat, respecte, culte i adhesió” a la germana Encarnación, que és qui s’encarrega de mirar i decidir qui serà l’escollida.
*Article publicat al número 449 de la ‘Directa’
