L’escriptor anglès John Dryden va escriure: “Els errors floten com la palla a la superfície; qui vulgui buscar les perles, caldrà que s’hi submergeixi”. Això mateix és el que succeïa quan traçaves el camí de la teva vida, en un context marcat per la negació del jo en pro d’allò correcte, amb la voluntat de superar el dany infligit durant tant de temps.
A Síria, quan els pares ensenyaven als seus infants la manera de tirar endavant en una societat basada en el principi de supervivència dels tres micos savis –“no veure el mal, no escoltar el mal, no parlar del mal”– o en el que menciona Confuci a les Analectes –“no mirar allò que no toca, no escoltar allò que no toca, no parlar d’allò que no toca”–, la joventut siriana es trobava en la disjuntiva d’acatar aquestes regles i tradicions o bé portar a l’arena política el domini de les ambicions de dignitat i llibertat de tota vida.
Els pares solien educar els seus fills perquè es comportessin, d’acord amb l’edat que tenien, basant-se en el principi dels tres micos savis. Per la seva banda, el règim jugava al joc dels tres ratolins cecs i empenyia la gent a revelar els seus pensaments i les seves idees ocultes. Quan ho feien, els tallaven les llengües i els trencaven els dits. Totes les famílies sirianes tenen almenys un membre que ha estat detingut, arrestat o torturat per les seves opinions.
El règim jugava al joc dels tres ratolins cecs i empenyia la gent a revelar els seus pensaments i les seves idees ocultes. Quan ho feien, els tallaven les llengües i els trencaven els dits
Mentre el règim interpretava el paper de la dona del pagès, la joventut siriana jugava el rol dels pobres ratolins, que busquen assolir la dignitat i la llibertat d’expressió, no com els seus pares i avis, que sempre havien acceptat ser seguidors del principi dels tres micos savis, sotmesos a les circumstàncies injustes dels seus temps.
Els “Tres ratolins cecs” és una cançó de bressol anglesa que diu així: “Tres ratolins cecs. Tres ratolins cecs / Mira com corren. Mira com corren / Van darrere de la dona del pagès / que els talla la cua amb un ganivet de cuina. / Heu vist mai una cosa tan esfereïdora / com tres ratolins cecs?”
Així és com vivia la joventut siriana, que va créixer sota un Estat d’emergència que va regular tots els aspectes de la seva vida durant dècades; un Estat centrat en la seguretat, que aterria el seu propi poble i li feia tenir por d’expressar-se, de criticar i, fins i tot, d’escollir la vida i l’educació que volia.
El 2008, vaig ser arrestat a Damasc després d’organitzar un festival cultural kurd. A Síria, no es podia organitzar un esdeveniment com aquell sense permís. El coronel que em va interrogar em va dir que l’havia de considerar com un germà gran: “Escolta el meu consell! Anem a baix i escriu tots els noms dels altres organitzadors”, em va dir.
Em van portar al soterrani i van intentar fer-me escriure per tots els mitjans, però jo no podia perquè havia oblidat l’escriptura just en el moment d’entrar en aquell lloc.
El coronel em va dir: “Tu ets kurd!”. Jo li vaig respondre que no, que era sirià. Va repetir: “Tu ets kurd i un traïdor”. Vaig dir: “No, senyor! Jo sóc sirià i no sóc un traïdor”. Després es van llançar sobre meu i van començar a colpejar-me.
Quan va començar la primavera àrab, la joventut siriana es va voler tornar cega, de tants ulls que la controlaven. Però els cors buscaven la llibertat, tot i saber que tenia un cost molt alt
Aquella va ser la primera vegada que realment vaig sentir que el meu país tenia problemes seriosos, després de patir en primera persona la mentalitat totalitària d’un règim que fomentava els conflictes sectaris entre la població.
En aquell moment, no sentia amor ni odi, només les tenia a elles: l’Estat i la llibertat (ambdues paraules són femenines en llengua àrab). Si els volia criticar, maleïa la primera. Si volia alimentar l’esperança, estimava la segona.
Quan va començar la primavera àrab, la joventut siriana es va voler tornar cega, de tants ulls que la controlaven. Però els cors buscaven la llibertat, tot i saber que tenia un cost alt.
Mentre aquells ulls inquisidors estaven ocupats vigilant les seves portes, la llibertat de la joventut siriana s’escapava per les finestres i iniciava el camí per fugir d’aquells ulls, que farien el que fos per atrapar-la.
