“No creguis en res basat en l’autoritat, / caixes d’estalvis que mai no tindrem, / gent fent petons a falses banderes: / farfolla convergent”. Aquests versos, d’Inadaptats, KOP, Crim i The Anti-Patiks respectivament, reflecteixen el mateix sentiment dissident del punk català contra l’establishment. La llavor del gènere es va començar a gestar entre els anys 70 i 80 del segle passat i l’essència del punk no ha variat durant els 25 anys que separen aquests grups.
A l’Estat espanyol, el gènere va arribar als anys 80 procedent d’Anglaterra i va ser als barris obrers de Madrid, el País Basc i Catalunya on va arrelar més fort. Sobretot al nord, va adoptar un accent polític molt marcat amb el Rock Radical Basc, en què un punk amb una orientació política nihilista com el d’Eskorbuto i Cicatriz convivia amb un altre més posicionat a favor de l’alliberament dels pobles oprimits com el de Kortatu.
El rebuig al poder convergent
A la ciutat de Barcelona, durant els anys 80, bandes com L’Odi Social, Subterranean Kids o Código Neurótico van començar a destacar sobre la resta de grups. L’Odi Social (1981) va marcar un punt d’inflexió per ser dels primers que van cantar en català dins el gènere. Les seves lletres estaven marcades per la ràbia i la ironia sobre la política catalana del moment, amb Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat i l’assentament al poder de Convergència i Unió.
A la ciutat de Barcelona, durant els anys 80, bandes com L’Odi Social, Subterranean Kids o Código Neurótico van començar a destacar sobre la resta de grups
Les cançons d’aquests grups no tenien una ideologia política concreta, sinó que, igual que les de Sex Pistols o Eskorbuto, es decantaven per una crítica general al sistema. Apartat de l’escena cultural mediàtica, el punk català es gestava als centres socials okupats, on, tal com explica Sílvia Resorte, del també grup de l’època Último Resorte, “es creava tota una esfera cultural de persones incrèdules davant la política, el capitalisme i la religió”. Tot partia de tres premisses: “Fes-t’ho tu mateix, pensa per tu mateix i practica la provocació”. A més, aquest gènere comptava amb el suport d’altres formes d’art promogudes pels espais llibertaris.
El caràcter rebel de L’Odi Social va agafar cert ressò amb l’EP Que pagui Pujol (1986, Col·lectiu Matxaka). Amb aquest treball, incitaven obertament a la desobediència social i criticaven el preu del transport públic. Les consignes més clares del projecte també anaven contra la tauromàquia (“La fiesta nazional”) i els Mossos d’Esquadra (“Gossos de cuadra”).
Poques veus femenines
Sílvia Resorte va ser, segurament, una de les veus femenines més conegudes del punk underground català. Actualment, també es pot destacar el grup Violets, amb influències de The Clash o Offspring. En l’àmbit estatal, les més recordades són les Vulpes, pels seus missatges provocadors i a favor de l’apoderament de la dona, i Elektroduendes, on la veu femenina és la principal atracció del grup. Tal com explica el politòleg Carles Foguet, entre 2009 i 2016, es va estar celebrant el Femme Soroll, un festival per visibilitzar el punk femení, “però la falta de repercussió i de continuïtat va acabar, fins ara, amb aquest bon aparador per a les dones dins el gènere”.
La generació KOP-Inadaptats
Sota la influència del Rock Radical Basc i del punk gestat a Barcelona durant els 80, a principis de la dècada dels 90, una nova variant del gènere va començar a agafar protagonisme. Inadaptats (Vilafranca del Penedès) va posar el focus de l’escena punk catalana fora de la ciutat comtal i, juntament amb KOP, ha fet presents les reivindicacions socials des dels escenaris.
Àlex Vendrell, excantant d’Inadaptats, defensa aquesta postura: “La militància política i la música, en el nostre cas, van de la mà”. Va començar a militar de jove, a finals dels 80, en assemblees per la insubmissió i, més endavant, a l’Ateneu Popular X de Vilafranca, que també va servir de local d’assaig pel grup. La influència del punk basc i català, amb L’Odi Social, els va ajudar a prendre consciència política. I, seguint la filosofia del fes-t’ho tu mateix, van començar a tocar, amb edats compreses entre els catorze i els setze anys i sense que cap membre del grup hagués agafat mai un instrument.
Sota la influència del punk barceloní dels 80 i el Rock Radical Basc, a principis dels 90, una nova variant va començar a agafar protagonisme, amb grups com Inadaptats i Kop
El cantant de KOP, Juan Ramon Rodríguez Juanra, explica: “Jo vinc de la militància en moviments socials des de molt jove i sempre he tingut la música com una eina per donar veu a totes les causes oprimides”. La clau per fer arribar aquest missatge, segons Juanra, és que “la melodia de la cançó coordini a la perfecció amb el sentiment que es vol transmetre”. Com diu Àlex Vendrell, citant Josif Stalin, “la revolució no es fa amb guants de seda”… I és que el punk encaixa a la perfecció els ritmes accelerats i les veus estridents.
Inadaptats i KOP es van agermanar ràpidament com a grups que compartien una mateixa causa política. Juntament amb altres com El Corazón del Sapo (Saragossa) o Sin Dios (Madrid), van començar el circuit de concerts pels gaztetxes del País Basc i els centres socials okupats de Barcelona i Madrid. “Es començava a coure tot un moviment musical alternatiu i molt actiu políticament, però no teníem ressò mediàtic perquè l’escena on tocàvem eren els casals”, recorda Juanra.
Cançons com “Ciutat morta” i “Desalojos son disturbios” (de KOP) o “Canviarem la història” i “Pre-S.O.S.” (d’Inadaptats) fan patent el seu posicionament polític a l’esquerra de les esquerres, un paper al qual Juanra no renuncia: “Sí, som pamfletaris i ho reivindiquem”. La repressió rebuda als espais okupats i l’odi comú al feixisme els ha portat a ser allà on són.
Nova realitat social per al gènere
Els tarragonins Crim són un dels màxims exponents del punk català actual. Els membres d’aquest grup recorden que “el punk té un rerefons polític en si mateix” i, tot i que les seves lletres no són explícitament polítiques, “no cal ser gaire llest per veure quin caire ideològic hi ha al darrere”. En aquest sentit, argumenten: “Ja hi ha grups amb una implicació política molt forta al darrere; a més, aquest paper ha estat adoptat cada cop més pels moviments socials i no cal que, des de Crim, fem més del mateix”.
Les principals influències musicals dels tarragonins han estat NOFX, Offspring o Pennywise, grups que no destaquen pels seus missatges polítics, a diferència del Rock Radical Basc i els seus predecessors del punk català. Amb ritmes frenètics i una veu ronca típica del gènere hardcore, el grup transmet “una crítica a la nostra realitat social, la del dia a dia, la dels problemes del carrer”. Expliquen que la politització de la música és una cosa molt típica a l’Estat espanyol, tot i que, en realitat, el punk “mai no s’ha caracteritzat per ser molt polític sinó, simplement, per anar en contra de tot”.
The Anti-Patiks, amb una influència clara dels americans Rancid i els anglesos Sex Pistols, s’expressen en la mateixa línia i veuen la música “com una eina social molt potent”. Sense tenir unes lletres directament polítiques, transmeten la crítica “amb un caire més irònic i gamberro”, com al tema “Déu salvi l’Artur Mas”. En aquesta versió del “God save the Queen” dels Sex Pistols, a més d’homenatjar un dels principals grups del gènere, fan un retorn a la crítica convergent dels 80 de L’Odi Social.
Seguint la premissa punk de la provocació, The Anti-Patiks ha situat altres grups catalans pop i folk més convencionals a la diana de les seves crítiques. Principalment, senyalen Manel i Els Amics de les Arts, bandes que “van saltar a la fama de cop i que tothom coneixia gràcies a l’evident suport de les institucions catalanes”. Pel fet de ser grups que canten en català i tenir unes lletres acomodades i gens provocadores, “des de l’inici han gaudit de subvencions i de la possibilitat d’actuar a grans escenaris com La Mercè, El Cruïlla o Canet Rock”.
“Ciutat morta” i “Desalojos son disturbios” (KOP) o “Canviarem la història” i “Pre-S.O.S.” (Inadaptats) fan patent el seu posicionament polític a l’esquerra de les esquerres
The Anti-Patiks, però, tampoc no vol tenir l’audiència d’aquests grups. En una altra de les seves crítiques a la realitat catalana, senyalen tot el que s’ha generat “al voltant del mediterràniament”. Amb cançons com “Només el punk rock em fa feliç”, “Barrets de palla” o “Farfolla convergent”, utilitzen la ironia per retratar aquest àmbit de la societat catalana aliena a la crua realitat social. Versos com “molta gresca i xerinola però tot controlat (…), farem rotllanes i sanefes de colors, amb bon rotllo canviarem el món”, ho escenifiquen.
L’any 1977, els Sex Pistols cantaven “there’s no future, no future for you”. Lluny del que pensaven, tot i que només van estar dos anys i mig en actiu, sí que hi ha hagut futur. Gairebé 40 anys després, Crim entona: “La bandera negra oneja contra el vent; tu hi veus futur, jo hi veig merda”. Encara que el donin per mort, el punk segueix viu, almenys a Catalunya.
