El 20 de desembre de 2014, Jaume Guasch* es va ennuegar al parc hospitalari Martí i Julià de Salt. Aquell dia la residència Til·lers, on viuen una trentena de persones amb discapacitat intel·lectual, estava de festa. Com cada any, obria les portes per celebrar el Nadal. S’havia organitzat un concert i s’havien preparat entremesos per a les persones invitades. Guasch, que feia anys que vivia a la residència, estava molt esverat. Per evitar incidents, el van treure de la sala on es desenvolupava el concert juntament amb un noi autista.
Guasch gairebé no tenia dents i seguia una estricta dieta de menjar triturat. Les persones que el cuidaven havien d’estar pendents d’ell perquè no s’empassés cap aliment sòlid. Aquell dia, tanmateix, el van deixar sol a la sala on hi havia els entremesos. Sense pensar-s’ho dues vegades, Guasch va començar a engolir daus de formatge, patates fregides, croissants i tot allò que podia arreplegar. Amb el coll ple de menjar, Guasch no podia respirar. Es va posar blau i va caure a terra inconscient.
Els crits d’espant del noi autista van alertar el personal sanitari. Una estudiant d’infermeria va ser la primera d’arribar. Li va fer la maniobra de Heimlich, però Guasch no reaccionava. L’equip d’emergències de l’IAS se’l va endur a l’habitació i va intentar treure-li el menjar del coll amb unes pinces, sense sort. A la desesperada, el van introduir en una ambulància i se’l van endur a l’Hospital Josep Trueta, on va entrar en coma. Va morir poc temps després. Tenia 47 anys.
L’Institut d’Assistència Sanitària (IAS), del qual depèn la residència Til·lers, va obrir una investigació per aclarir els fets, però no va trobar indicis de cap negligència. La mort es va presentar com un accident fortuït del qual ningú era responsable.
“Atado, atado, atado. ¡Siempre atado como un perro!”
Dos dies després del fatídic «accident», Montse Trias, una cuidadora de Til·lers, va enviar un correu electrònic a la supervisora, Anna Pla. Trias li explicava què havia succeït i assegurava que la mort de Jaume Guasch era «evitable». «Si les persones que havien de tenir-ne cura haguessin estat per la feina, no li hagués passat res i ara seria viu», es queixava la cuidadora.
Una treballadora de la residència Til·lers va enviar 37 correus electrònics relatant tota mena d’abusos físics i psíquics
En el mateix correu, Trias descrivia una reducció que havia presenciat pocs dies abans. Un autista profund, Samir, s’havia mostrat violent amb el personal. La resposta va ser fulminant. Quatre homes se’l van endur a l’habitació i el van immobilitzar sobre el llit. «L’Oriol em va demanar que anés a buscar una tovallola. Ingènua de mi, em vaig pensar que era perquè en Samir no es fes mal al coll o no mossegués. Li van tapar tota la cara com si fos una caputxa. En Quim li aguantava el cap amb una mà i amb el seu genoll!!! Em vaig quedar bloquejada. Era una tortura: quatre homes sobre en Samir i el cap tapat amb una tovallola. Semblava que estava a Guantánamo. Només vaig ser capaç de vigilar que no deixés de respirar en cap moment».
Aquest no és l’únic correu que va escriure Trias. Entre maig de 2014 i octubre de 2016, quan se li va acabar l’últim contracte amb l’IAS, en va enviar 37 relatant tota mena d’abusos i vexacions. La llista és llarga. Des d’empentes i insults per conduir un usuari a l’habitació, fins a agressions físiques, passant per nombroses desatencions.
L’abril de 2015, per exemple, explica com un cuidador pertorba un resident i l’acaba agredint: «En Raimon està totalment descontrolat o cremat. Va esverar de mala manera l’Eduardo. Estava sopant tranquil, però ja saps que necessita temps. En Raimon va, se li acosta i li comença a donar el sopar. L’Eduardo, que fins aleshores menjava, diu que no en vol i comença a cridar. En Raimon que li comença a fer brometes i burles. I l’Eduardo més esverat. En Raimon continua fent bromes, l’imita, per mi és escarni, i l’Eduardo que l’intenta pegar. I va ell i li clava un calbot i li diu “abuelo”, “viejo” i altres insults». «Inverteixo més temps en reconduir situacions de violència generades pels companys que no pas en les que inicien els propis usuaris», diu en el mateix correu.
Els correus enviats per la cuidadora van provocar canvis menors en el funcionament de Til·lers. Algunes usuàries, per exemple, van ser apartades de les persones que les maltractaven. Tot i això, ningú va ser sancionat i la dinàmica general va prosseguir.
Una de les coses que treia de polleguera la cuidadora eren les subjeccions mecàniques. Teòricament, la contenció física és un recurs extrem, al qual només es pot recórrer quan falla la contenció verbal i la contenció farmacològica. Segons l’IAS, «la restricció de la mobilitat ha de ser l’última baula d’un seguit d’estratègies reactives, des de la menys intrusiva a la més restrictiva». A Til·lers, tanmateix, sembla que les subjeccions mecàniques s’utilitzen per castigar les usuàries o perquè el personal pugui relaxar-se. En un correu, Trias explica que un usuari es queixa perquè passa moltes hores lligat: «Atado, atado, atado. ¡Siempre atado como un perro!», li diu a la cuidadora. En una altra ocasió, pregunta per què s’ha lligat una usuària i li responen: «Perquè puguem menjar tranquils».
«El protocol diu que cada 15 minuts hem d’obrir la porta i hem de mirar el pacient. Això no s’ha fet mai. Els lliguen i els deixen així. A la nit es passa una o dues vegades», explica Trias. L’any 2012, relata la cuidadora, una usuària va passar 17 hores lligada sense que ningú l’anés a veure. La van subjectar a la tarda i la informació no es va traslladar al torn de nit. L’endemà la van trobar mig deslligada i en una posició molt perillosa per a la seva salut. Arran de les queixes de la família, dos treballadors van ser suspesos de sou i feina durant una setmana. És l’únic expedient disciplinari que hi ha hagut en els últims anys.
Trias és una persona molt sensibilitzada amb les malalties mentals. És integradora social, té un fill autista i fa deu anys que treballa en l’àmbit sociosanitari. Mentre estava a l’IAS, vetllava perquè les usuàries fossin ben ateses, fins al punt d’enfrontar-se obertament a algunes de les seves companyes. «No voldria que el meu fill fos tractat de la mateixa manera», diu.
El caràcter i els principis de la cuidadora no encaixaven a Til·lers. Les treballadores veteranes es malfiaven d’ella i de mica en mica la van anar desplaçant. Alguns dels abusos que relata en els correus no els va veure personalment, sinó que li van explicar les cuidadores amb qui tenia bona relació. L’abril de 2015, per exemple, descriu la següent agressió: «En Raimon segueix igual o pitjor. Em van explicar que va agafar el Sergio!!! El Sergio!!!, que és l’usuari més fàcil de portar de tot Til·lers!!! El va agafar pel coll i el va estampar contra la paret, li va trencar el jersei! El Sergio plorant! En Raimon se’n reia d’ell i li deia ‘maricón’». Malgrat els conflictes que va tenir amb la resta de personal, Trias recalca que «no es pot posar a tothom en el mateix sac».
La cuidadora va perdre la feina l’octubre de 2016, quan es va renovar el comitè d’empresa de l’IAS. Li van dir que de moment no calia substituir les hores sindicals i que la trucarien més endavant. No en va tenir més notícies. La cuidadora està convençuda que la van acomiadar per la seva bel·ligerància envers els abusos. Des de llavors, ha publicat diversos articles per denunciar el «corporativisme» i les «tortures» que, segons diu, es produeixen a diverses unitats de la Xarxa de Salut Mental.
“L’estat actual és incompatible amb una assistència de qualitat”
Per comprendre el funcionament de Til·lers, cal parlar del manicomi de Salt, una de les institucions més sinistres de les comarques gironines. Durant el franquisme, el manicomi estava gestionat per les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Les monges dirigien el centre amb mà de ferro. En aquella època s’hi trobaven recloses més de 800 persones, algunes de les quals no patien cap tipus de trastorn, sinó que tan sols havien infringit la infame Ley de vagos y maleantes. El manicomi no oferia possibilitats de curació. Funcionava com un centre penitenciari que protegia la societat del «perill moral» que representaven les persones alienades. Els càstigs físics i l’aïllament en cel·les eren habituals.
En l”Informe anual del mecanisme català de prevenció de la tortura‘ el Síndic de Greuges demana reformes a la residència
Des de llavors ha plogut molt. El manicomi va ser enderrocat i en el seu lloc s’hi va construir un edifici modern i lluminós. La Xarxa de Salut Mental i Addiccions de l’IAS ha assumit la direcció de totes les unitats de psiquiatria del parc hospitalari. Les teràpies han millorat i les possibilitats de curació s’han multiplicat. Tot i això, algunes dinàmiques no han desaparegut del tot. L’última monja no es va jubilar fins l’any 2014. Algunes cuidadores contractades per les Filles de la Caritat segueixen treballant per l’IAS, tot i que no tenen formació ni coneixements específics per atendre persones malaltes.
De totes les unitats que hi ha al parc hospitalari, Til·lers és la que més recorda a l’antic manicomi. Allà hi viuen una trentena de persones extremadament vulnerables. Pateixen trastorns severs o han passat tant de temps tancades en centres psiquiàtrics que no poden adaptar-se a cap altre entorn. Són «casos perduts» que viuran a l’empara de l’IAS fins que morin. A Til·lers s’organitzen algunes activitats per estimular-les, però l’objectiu de la residència és molt limitat. Bàsicament es tracta de mantenir-les contingudes i evitar que s’escapin. Com que les famílies no poden fer-se’n càrrec, la tutela legal recau sobre la Fundació Tutelar, una entitat que gestiona un capital mobiliari líquid superior als 15 milions d’euros.
Malgrat que la residència està concebuda com una llar per a persones amb discapacitat, les famílies no poden accedir-hi. Les visites es realitzen en una sala exterior, lluny de les habitacions i dels espais comuns. L’interior de la residència ofereix un aspecte desolador. Vidres trencats, portes que no tanquen, interruptors malmesos, rajoles trencades… La manca d’inversions i les destrosses causades per les mateixes usuàries són evidents. L’any passat, el Síndic de Greuges va trobar greus deficiències en les instal·lacions. En l’Informe anual del mecanisme català de prevenció de la tortura, el Síndic adverteix que «l’estat actual és incompatible amb una assistència de qualitat». L’IAS ens ha permès visitar la residència, però no fotografiar-la, amb l’argument que això podria atemptar contra la privacitat de les usuàries.
La feina a Til·lers és molt dura. Les cuidadores s’han de fer càrrec de persones amb un grau de dependència molt elevat per un sou que ronda els 1.200 euros mensuals. De mitjana, a cada cuidadora li pertoquen cinc usuàries. Han d’alimentar-les, netejar-les i mantenir-les calmades en un espai reduït. Corren el risc de ser agredides i han de preveure possibles autolesions. Els dies laborables hi ha tallers i activitats a l’aire lliure, però els caps de setmana les persones que hi estan ingressades passen moltes hores dins la residència, amb la televisió com a únic entreteniment.
“Hi ha bons professionals i hi ha goril·les”
Montse Trias no és l’única cuidadora que ha presenciat abusos a Til·lers. N’hem conegut un altre que descriu exactament les mateixes pràctiques. L’anomenarem Albert Tarrés perquè ens ha demanat conservar l’anonimat. Tarrés va treballar una temporada a la residència i va quedar esgarrifat pels maltractes que s’hi produïen. En una ocasió, va veure com dos treballadors feien girar la cadira de rodes d’un usuari, simplement per divertir-se, fins que el malalt, marejat, va caure a terra i va fer-se un trau al cap. «No es tallaven gens», explica. «Si feien això davant de tothom, imagina’t què feien quan no els veia ningú».
Tarrés recorda perfectament la tècnica que havia desenvolupat un cuidador per desempallegar-se d’un usuari que li feia nosa. Consistia en prendre-li les ulleres i llençar-les per terra. Com que el malalt pràcticament no hi veia, passava molta estona abans no les trobava. D’aquesta manera l’agressor podia relaxar-se «jugant amb el mòbil» al sofà.
«Hi ha bons professionals i hi ha goril·les», diu Tarrés. El problema és que els «goril·les» fa anys que treballen a la residència, han adquirit cert estatus i poden atemorir i assetjar la resta de personal. Tarrés els defineix amb el terme de «vaques sagrades» que actuen amb absoluta «impunitat». En alguns casos, van començar a treballar a la residència de molt joves, quan encara hi havia les monges, i no tenen cap titulació. Amb el pas dels anys, han perdut el respecte per les usuàries i es comporten com autèntics «sàdics», segons les paraules de Tarrés. Portar-los la contrària, qüestionar les seves pràctiques, implica iniciar un conflicte que et pot costar la feina o la salut emocional. «Tothom calla. És normal, si has de pagar un lloguer…».
Com que les persones que viuen a Til·lers no són considerades «pacients», sinó «usuàries», el personal mèdic les visita en comptades ocasions. A la pràctica, les cuidadores prenen la majoria de decisions importants. Per subjectar una usuària, per exemple, només necessiten una autorització telefònica, que es concedeix de forma rutinària. En aquesta presa de decisions, la paraula de les veteranes té molt de pes. «Allà hi ha una jerarquia. Els que porten 20 o 30 anys, encara que facin la mateixa feina que tu, manen més que la resta», explica Trias.
Tarrés estén la crítica a la Unitat Hospitalària Especialitzada en Discapacitat Intel·lectual (UHEDI), que està al costat de la residència. Acull pacients que es troben en el punt àlgid de la seva malaltia i que poden tenir comportaments molt agressius. L’objectiu de la UHEDI és calmar-les i reconduir-les perquè puguin seguir un tractament. Per la pròpia naturalesa de la unitat, les persones que hi treballen han de ser capaces de reduir físicament una usuària. El contacte cos a cos forma part de la seva feina. El problema és que algunes treballadores empren de forma sistemàtica la violència física, sense considerar alternatives, incrementant el risc de lesió i el malestar a la unitat.
“Por la noche me daban ataques de ansiedad. Sólo quería gritar y gritar”
Com que les usuàries amb prou feines poden expressar-se, el que succeeix dins la residència no surt mai a la llum pública. L’any 2010, tanmateix, una família va trencar els silenci.
Manuel del Cabo va ingressar a Til·lers amb 41 anys. La seva mare, l’Araceli, no podia fer-se’n càrrec. El portava els dilluns i l’anava a buscar els divendres. Els caps de setmana els passava amb la família. L’Araceli no va confiar mai en el personal de la residència: «Me daba cuenta que ahí no había trigo limpio». Els divendres, quan anava a buscar el Manuel, l’ànima li queia als peus. El trobava sempre trist, brut i amb la roba estripada i plena de taques de menjar. Quan se’n queixava, li responien de males maneres: «Esto es lo que hay. Si no te gusta, habla con la psiquiatra», li deien. El Manuel interpretava l’ingrés com un càstig: «¿Es que ya no soy tu hijo?», li preguntava a l’Araceli.
Per pagar l’allotjament i la manutenció, l’IAS es quedava la pensió del Manuel, uns 370 euros, més 50 euros que havia d’afegir la família. L’Araceli tenia estrictament prohibit entrar a la residència. Si volia veure el Manuel durant la setmana havia de demanar-ho amb un dia d’antelació. Recorda aquella època com si fos un malson: «Por la noche me daban ataques de ansiedad. Sólo quería gritar y gritar». A l’estiu, quan les finestres estaven obertes, s’acostava a la residència per veure’l de lluny.
En una ocasió, l’Araceli va aconseguir entrar a Til·lers. La cuidadora que li va obrir la porta feia pocs dies que hi treballava i no en coneixia les normes. «Se me echaron todas encima: la directora, la psiquiatra, la no se qué, la no sé cuántos. ‘¿Usted no sabe que aquí no puede entrar?’». Abans que la fessin fora, l’Araceli va tenir temps de veure un usuari dormint en una cadira, amb el cos completament penjat cap a un costat. «En ese momento entendí porque a mi hijo le dolía tanto la espalda».
Però el pitjor encara no havia arribat. Un dijous l’Araceli va rebre una trucada de la residència. El Manuel havia «caigut del llit» i s’havia fet mal, però no era greu i no calia preocupar-se’n. L’endemà, quan el va anar a buscar, va endur-se un ensurt terrible. El Manuel tenia un ull de vellut i marques per tot el cos. El personal li va donar tota mena d’explicacions inversemblants: que s’havia fet mal amb l’armari, que s’havia donat un cop amb la tauleta de nit… «¡Pero si las habitaciones no tienen mesita de noche!», exclama l’Araceli.
La família va presentar una denúncia als mossos d’esquadra i va explicar el cas al Diari de Girona, que en va publicar un article. Però el procés judicial va quedar ràpidament aturat. L’Araceli és una persona sense estudis i amb pocs recursos econòmics. Carles Monguillod, el prestigiós advocat de l’IAS, va apagar l’incendi. El cas es va resoldre amb una signatura humiliant als passadissos del jutjat. «No tendría que haber firmado, pero me sentía tan sola, con una impotencia… Me decían que su abogado era muy potente y que no podía conseguir nada», recorda l’Araceli. «Todos se echaron atrás. Incluso el médico de cabecera que puso la denuncia». La família va plegar veles sense obtenir cap tipus de compensació econòmica.
Manuel del Cabo va abandonar Til·lers un mes després de «l’accident». L’Araceli recorda que, el dia que se’l va endur a casa, un cuidador va aixecar-li el dit polze en senyal d’aprovació. Montse Trias i Albert Tarrés, que coneixen el cas, asseguren que el Manuel va ser apallissat per dos cuidadors, un dels quals va perdre la feina. L’IAS no ha reconegut mai l’agressió.
Set anys després, mare i fill conviuen en un pis de Sant Narcís. No s’han recuperat del mal tràngol. «A les nits somnio», diu misteriosament el Manuel quan s’esmenta la residència. Al genoll, encara hi té una marca dels cops que va rebre. L’Araceli no vol separar-se’n de cap manera. Té por que, el dia que ella no hi sigui, el Manuel acabi en una residència com la de Til·lers. «Me han quitado la vida. Llevo mucha rabia dentro de mi», diu amb llàgrimes als ulls.
“Hem lluitat tota la vida per dignificar aquestes persones”
Malgrat que els tres testimonis relaten fets molt similars, l’IAS no els concedeix cap mena de credibilitat. N’hem parlat amb Claudi Camps, director de la Xarxa de Salut Mental, i amb Ramon Novell, cap del servei de psiquiatria de l’IAS. Es tracta de dos professionals de reconegut prestigi que van participar activament en la reforma psiquiàtrica endegada a Catalunya a principis dels anys 90. Tant l’un com l’altre asseguren que l’IAS manté una política de «tolerància zero» envers els abusos i que el personal està preparat per atendre persones amb discapacitat intel·lectual.
Els dos psiquiatres afirmen que Montse Trias «menteix» i que actua moguda pel ressentiment després d’haver perdut la feina. «Les supervisores ens informaven que no se la veia motivada per la feina. Ja havia tingut situacions conflictives en altres institucions. La majoria dels seus companys, gent molt conscienciada, ens deien que no volien treballar amb ella. No era una persona ben valorada», explica el doctor Camps.
El doctor Novell s’expressa en termes similars. Considera que en els correus electrònics Trias «exagera», «fabula» o treu de context actuacions professionals perfectament comprensibles. El fet de tapar amb una tovallola el cap d’una persona autista, per exemple, s’explica per la necessitat d’aplicar una «dieta sensorial». Aquest tipus de discapacitades s’exciten quan perceben alteracions al seu entorn, com ara soroll, crits o moviments bruscos. Tapar-los la vista o l’oïda permet calmar-les abans que no perdin definitivament els nervis.
De la mateixa manera, els dos psiquiatres insisteixen que Manuel del Cabo «va caure del llit». El doctor Novell relata l’accident de la següent manera: «Aquest usuari tenia unes estructures de balanceig molt importants. Estava assegut al llit, es va desplaçar, va caure de genolls i es va donar un cop contra l’armari. Punt.» Si el cas va arribar a la premsa local amb un titular cridaner va ser pels «interessos perversos» de la família. Amb la crisi, moltes famílies s’aprofiten dels fills amb discapacitat. Se’n queden les pensions o intenten treure rendiment econòmic de la seva vulnerabilitat. Segons el doctor Camps, el cas del Manuel era «la típica història».
Els dos psiquiatres s’esforcen per mostrar els avenços en el tractament de la discapacitat intel·lectual. Els pisos tutelats i els centres repartits per tota la província ofereixen moltes possibilitats de curació a les persones que pateixen algun tipus de trastorn. En aquests espais, s’ha implementat una metodologia basada en la psiquiatria democràtica italiana dels anys setanta. «Hem lluitat tota la vida per dignificar aquestes persones. Per nosaltres, la llibertat és teràpia», afirma el doctor Camps. Les unitats de psiquiatria de l’IAS són inspeccionades regularment i la Xarxa de Salut Mental ha estat premiada per dues organitzacions estatals que es dediquen a l’atenció de persones amb discapacitat.
Tot i això, en aquest discurs s’hi endevinen esquerdes. Montse Trias enviava els correus electrònics abans de perdre la feina i abans de tenir qualsevol motiu per sentir-se ressentida. El seu testimoni concorda amb d’un altre extreballador que no té cap conflicte amb l’IAS. El cas de Manuel del Cabo, d’altra banda, segueix sent molt confús. Si la denúncia estava motivada per «interessos perversos», com pot ser que set anys després la família segueixi insistint que l’home va patir una agressió?
Més enllà d’aquestes acusacions creuades, és evident que alguna cosa falla al parc hospitalari Martí i Julià. Abel Cuéllar, membre del comitè d’empresa i treballador a la Unitat d’Aguts, diu que no ha viscut mai situacions com les que descriu Montse Trias, però que cal reformar urgentment les unitats més degradades, com Til·lers i la UHEDI, seguint les recomanacions del Síndic de Greuges. “No vull fer corporativisme, però no comparteixo les declaracions d’aquesta dona. Evidentment, hi ha situacions delicades, però fem autocrítica i treballem pel benestar dels usuaris. Només demanem que se’ns facilitin les eines per fer la nostra feina”, explica Cuéllar. El problema no és només la infraestructura, sinó també el costum adquirit durant l’època de Boi Ruiz de barrejar usuàries que necessiten atenció mèdica amb usuàries que tan sols necessiten una residència adaptada a les seves necessitats. “Així redueixen les llistes d’espera. Amb els números, fan el que volen”, es lamenta Cuéllar.
La Direcció de l’Institut d’Assistència Sanitària (IAS) ha emès un comunicat publicat a l’Ariet en què manifesta rotundament “que els fets que es relaten no s’ajusten a la realitat i que, en cap cas, en aquests equipaments ni en cap altre gestionat per l’IAS es comet cap tipus de tortura, abús o vexació”. Alhora, afegeixen que en el cas de l’usuari que es cita a l’article hi va haver fins i tot un arxiu judicial desestimatori de qualsevol mala praxi de la institució.
*Article publicat originalment a Ariet. Tret de Manuel del Cabo, els noms de les persones discapacitades que apareixen en aquest reportatge han estat modificats per preservar-ne la privacitat.
