Cal disposar de grans dosis d’agudesa, enginy o esbojarrada intrepidesa, per pretendre escriure res de nou sobre la batalla del Jarama. I per extensió, de la Guerra Civil espanyola. Descartada, no cal dir-ho, l’opció de sumar-s’hi a la cort de revisionistes que amb tanta empenta han aparegut en els darrers anys. Passem-ho ràpid. La batalla del Jarama va ser una avantsala en tota regla de la Segona Guerra Mundial. Ras i curt: aviació italiana, munició alemanya, guàrdies d’assalt marroquins, tancs soviètics, Brigades Internacionals formades per gent vinguda d’arreu del món. La civilització contra el feixisme. La croada del bastió occidental front el comunisme. Els nacionals assetjant la vila de Madrid, amb l’objectiu d’isolar-la tot tallant la seva comunicació per carretera amb València, on s’havia traslladat el govern. Els republicans resistint l’escomesa: “¡No pasarán! ¡No pasarán!“. Moltes baixes, més de 20.000 segons diverses fonts. Un front que queda estabilitzat. Joc de trinxeres. Els pobles de Rivas de Jarama i Vaciamadrid, esmicolats, enrunats. Desapareguts del mapa. Però la carretera cap a València romangué del bàndol republicà. En bona mesura, gràcies a la defensa dels brigadistes internacionals.
El vuitantè aniversari de la batalla del Jarama no tenia com a principal objecte recordar l’aferrissada defensa de Madrid. Quin sentit tindria tot plegat, vist el desenllaç de la guerra? Ara bé, la derrota final mai no va apaivagar el record i l’empremta de la solidaritat dels brigadistes internacionals, que van fer seva la causa antifeixista. Durant l’acte de dissabte al matí, que va ser una emotiva passejada pel que va ser el front a la vall del Jarama, hi va lluir el penó dels brigadistes escocesos, on s’hi esmentaven totes les batalles en què hi van participar. També hi destacava la bandera de la columna Connolly, com la van batejar els irlandesos en homenatge al sindicalista James Connolly, líder del nacionalisme irlandès d’esquerres.
Un jove irlandés explica que al seu país “la causa de la República espanyola és encara ben present. És motiu d’orgull. Enguany han vingut més de cent-vint irlandesos a recordar la lluita contra el feixisme”
De fet, gent de l’Estat a banda, la presència de persones arribada d’Irlanda fou la més nombrosa. Davant el petit obelisc que hi ha a Rivas en memòria del poeta irlandès Charles Donnelly (mort en el Jarama el 27 de febrer de 1937), les seves compatriotes van retre un homenatge ben particular: van col·locar al voltant del monument trenta-dues pedres en representació dels trenta-dos comtats de la Irlanda reunificada. Caldria veure’ls agafar l’avió de RyanAir amb una roca a la motxilla. Davant d’aquesta imatge, riu Daniel Meharg, un jove de Castlerock, prop de Derry, que està preparant el seu doctorat sobre la presència d’irlandesos a la Guerra Civil espanyola. “A Irlanda, la causa de la República espanyola és encara ben present. És motiu d’orgull. Enguany han vingut més de cent-vint irlandesos a recordar la lluita contra el feixisme”, explica mentre el poliesportiu on se celebren els concerts populars (el cap de cartell és Boikot) es va omplint amb lentitud.
L’ambient, de festa de poble. Algunes joves es passejaven disfressats de milicians, d’altres duien la bandera tricolor com si fos una capa de superheroi. També hi havia banderes vermelles del Partit Comunista Espanyol (PCE). Fins i tot n’hi havia una del POUM, i l’home que la duia suportava amb rialles la befa que li dedicava un irlandès, qui simulava colpejar-li el cap mentre cridava: “Piolet! Piolet!”; quan algú se’l mirava, l’irlandès aprofitava per explicar: “Trotsky’s party!”. A la barra es venia una birra artesana commemorativa de l’ocasió: Jarama 1937-2017. Però el format que va triomfar fou un altre. Els “minis” de cervesa (gots d’un litre) a tres euros feien que les barreres idiomàtiques derivessin en una exaltació de la solidaritat internacional. Escoceses, alemanyes, angleses. Abraçades i més abraçades. Dalt de l’escenari, “Ay Carmela” i altres èxits de trinxera. Fora del poliesportiu, l’edat es desplomava fins a menys de vint anys: colles d’adolescents que bevien, fumaven i feien petar la xerrada. “Nosaltres som de Vicálvaro, i hem vingut a veure Boikot”, explicava un vailet prou viu. “Però sabeu per què es fa el concert?”. “Sí, clar, els brigadistes i tal…”.
Un feu d’Izquierda Unida a Espanya anomenat Rivas-Vaciamadrid
Els pobles de Rivas del Jarama i Vaciamadrid van ser reconstruïts com un de sol durant la dècada dels anys cinquanta. El municipi Rivas-Vaciamadrid es troba a l’est de la capital de l’Estat espanyol, a poc més de deu quilòmetres. Amb 82.000 habitants, és el municipi de tota Europa que més ha crescut demogràficament. Tradicionalment, ha estat l’spa on Izquierda Unida (IU) podia descansar de tots els maldecaps que a la resta de la Comunitat de Madrid la maltractaven. Un oasi enmig del desert. El darrer refugi segur, majories absolutes incloses.
Rivas-Vaciamadrid ha estat l’’spa’ on Izquierda Unida podia descansar de tots els maldecaps que a la resta de la Comunitat de Madrid la maltractaven
Tanmateix, des de les eleccions de 2015, governa una coalició entre IU (set regidores) i Rivas Puede (sis regidores). Un veritable efecte Tania Sánchez. Estem parlant d’un Vallecas de l’extraradi, potser d’un soviet de la classe treballadora? No ben bé: Rivas-Vaciamadrid disposa de la renda més alta de tots els municipis de la comarca de l’Henares.
Si obrim el focus, la localitat ocupa un dels primers deu llocs de tot l’Estat espanyol. Població jove, estudis universitaris, bona renda econòmica, un auditori “Pilar Bardem”, un centre de joves “Che Guevara”, grans zones verdes, pistes esportives a dojo… Un autèntic paradís per a l’esquerra més arquetípica. La Marinaleda dormitori del nord. Una explicació a aquest perfil esbiaixat cap a l’esquerra es trobaria a finals dels anys setanta, quan es va crear el barri Covibar: Construcción de Viviendas Baratas, una cooperativa impulsada per gent vinculada a Comissions Obreres.
