La tasca sembla feixuga: destruir a cops de pedra i pals una estructura de ferro d’enormes dimensions. Un vehicle s’atura a la rotonda, envoltada de gent, i en pocs segons apareix un bufador de soldar del seu interior abans que torni a accelerar i desaparegui en la foscor. Tot i el nou aparell, el grup de joves encara necessitarà ben bé una hora perquè l’estructura comenci a vinclar-se cap a l’esquerra i, amb tot el seu pes, acabi caient sobre la pols d’aquest estiu tropical i sec a Managua. L’arbre de la vida –o el chayopalo, que és com es coneix popularment aquest monument a l’egolatria– ja és un munt de ferralla sobre el qual salten grups de persones enfervorides.
Res millor que la caiguda d’aquest símbol, creat i multiplicat a la capital per Rosario Murillo –la vicepresidenta i alhora esposa del president Daniel Ortega–, per entreveure alguna de les claus de la crisi desfermada a Nicaragua des del passat dia 16 d’abril. Aquell dia, a través d’un decret presidencial, Ortega reformava el sistema de seguretat social del país de manera unilateral –una setmana més tard faria marxa enrere. Aquesta reforma de l’INSS suposava increments en la cotització tant de les plantilles com de les direccions, i una rebaixa, en termes generals, de la pensió de jubilació. En poc més de 72 hores, la indignació per les retallades socials es va convertir en un esclat contra la repressió, la manca de llibertats i les formes autoritàries i personalistes del govern. Per què ha tingut lloc aquesta voràgine de fets encadenats en pocs dies d’abril, que ha dut el país a protagonitzar una de les pàgines més negres de la seva història contemporània?
En poc més de 72 hores, la indignació per les retallades socials es va convertir en un esclat contra la repressió de l’estat
Daniel Ortega va tornar al poder el 2007, per la via electoral i beneficiat per un pacte amb l’expresident Arnoldo Alemán –un dels personatges més perversos de la dreta nicaragüenca–, que li va facilitar un canvi constitucional a mida. Aquesta inaudita aliança deixava via lliure al Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) per construir una estructura de poder vertical, monolítica i molt ben travada que, sota l’aparença i el discurs d’un nou govern revolucionari, començava a donar mostres de contradiccions implacables: compatibilitzar amics com Hugo Chávez –finançador dels principals programes socials i d’inversions durant uns quants anys– amb el cardenal Miguel Obando –factòtum de l’església catòlica més reaccionària– o amb José Adán Aguerri –cap de la patronal que reuneix la gran empresa privada nacional. Una barreja difícil de digerir.
Bona part del sandinisme històric i les noves bases joves (cooptades per la via dels sindicats estudiantils) van donar suport al govern sense fissures aparents: els beneficis socials semblaven suficients per acceptar qualsevol contrapartida. Qui no estava amb el govern perdia qualsevol opció de rebre beneficis. I tota dissidència, per mínima que fos, suposava l’aniquilació política immediata. Però la casa, malgrat tot, anava acumulant esquerdes invisibles.
Fer esclatar l’olla
Una teoria recorre tots els racons del país: la de l’olla a pressió. Ho comento amb en Raúl, el meu veí: “Aquí els nicaragüencs som ferms”. Sandinista de cor, accepta que a Nicaragua la gent aguanta el que calgui, però que cada poques dècades hi ha un punt d’inflexió que fa esclatar l’olla. No se sap mai quan arriba al punt màxim de pressió, i quan ho fa ja és tard per tornar enrere: la Història ha començat a canviar. Pot ser per qualsevol motiu, ja sigui l’assassinat d’un periodista o la mítica pedrada contra un filibuster. O potser una reforma imposada de les pensions.
El 18 d’abril, un grup de persones, poc més d’un centenar, es van convocar a través de les xarxes socials amb l’etiqueta #SOSINSS a Camino de Oriente, a la sortida de la capital. La indignació per la reforma era palpable a tot el país: l’olla bullia. La pel·lícula dels fets, fins aquí, era previsible: un grup de la Joventut Sandinista, equipat amb samarretes al·lusives al govern, va irrompre al cap de pocs minuts amb pals i pedres. Ferits i escampada. Però el grup insistia, i la policia va acompanyar una segona onada de repressió, tot retransmès en directe. Un segon focus de protesta a la Universitat Centreamericana patia la mateixa resposta i l’estudiantat s’escalfava. Ja se sentia el xiulet de l’olla.
El 19 d’abril, l’efecte contagi ja era imparable: l’estudiantat de les principals universitats públiques s’afegia a les protestes
El 19 d’abril, l’efecte contagi ja era imparable: l’estudiantat de les principals universitats públiques s’afegia a les protestes, defensant-se amb contundència i convertint els carrers en veritables camps de batalla. I Managua deixava de ser l’únic focus del conflicte per estendre’s a altres indrets molt simbòlics, com un dels històrics bastions del sandinisme: el barri Monimbó de Masaya. Les primeres declaracions públiques de Rosario Murillo van encendre els ànims –que ja estaven caldejats–, en què titllava de “grups minúsculs, ànimes petites, tòxiques, plenes d’odi” la ciutadania que protestava i aguantava la repressió, que ja originava les primeres víctimes mortals.
Però la dreta nicaragüenca, devastada per lluites internes i polítiques antisocials als anys 90, no és capaç de protagonitzar per si sola un esclat com aquest. Es necessitava un sector que el govern tenia sota els seus peus i que no creia capaç d’aixecar-se, el fill pròdig que es rebel·la contra el pare: el sandinisme de base popular renegant de l’orteguisme d’elit.
La pèrdua del control universitari ha estat una sorpresa. Quan tot semblava ben lligat, els cadells sandinistes han girat la truita
La pèrdua del control universitari ha estat una sorpresa majúscula. Quan tot sembla ben lligat, els cadells sandinistes han girat la truita. Recordant les lluites per l’autonomia universitària durant els governs neoliberals, els centres d’ensenyament superior s’han convertit en punts neuràlgics de la crisi. La força de les estudiants ha transformat la defensa governamental del poder en una repressió desfermada i molt violenta. Ningú oblidarà fàcilment la quarantena de morts confirmades, que per ironies del destí s’han transformat en màrtirs d’una “patria libre”.
La manifestació unitària de rebuig el dia 23 d’abril, primer convocada per l’empresariat però després assumida per tothom –com l’espai per aglutinar les múltiples veus dissidents–, va ultrapassar totes les previsions. Passejo al costat de persones de classe mitjana amb bones sabates esportives i amb famílies humils calçades amb chinelas (les xancletes més populars), amb estudiants i jubilades, empresariat i assalariades… Impossible fer una foto fixa de grup. I cap bandera més enllà de la de Nicaragua. I consignes, moltes consignes escrites a mà en papers personalitzats: “Que se rinda tu madre”, “Eran estudiantes, no eran delincuentes”, “Daniel y Somoza son la misma cosa”, “Los muertos no dialogan”…
Consignes del sandinisme
Significativament, bona part de la fraseologia escrita i cridada a viva veu provenia de les consignes històriques del sandinisme. I durant tot el recorregut, la música dels Guaraguao o els Quilapayún acompanyava la marxa. Tancant els ulls, hom podia pensar que participava d’una manifestació del FSLN als anys 80. Però calia tenir-los ben oberts: a partir de la rotonda Cristo Rey, la classe alta, que no volia suar ni embrutar-se les sabates, es retira. Però la immensa majoria continuaven endavant, per rutes no previstes, i a mesura que entràvem i travessàvem els barris populars orientals de Managua les imatges eren impactants: a San Cristóbal, San José Oriental, El Edén, Larreynaga, la població dels humils habitatges a peu de carrer ens oferien aigua i fins i tot alguna cajeta de llet i sucre mentre feien sonar les olles. Algunes encara portaven les gorres regalades pel govern “d’unitat i reconciliació nacional” o mantenien banderes vermelles i negres al sostre de zinc: prova evident que no reneguen de la seva ideologia sinó de la perversió en què l’han volgut convertir.
No s’oblidarà fàcilment la quarantena de morts confirmades, que per ironies del destí s’han transformat en màrtirs d’una “patria libre”
Quan anem arribant al destí, els carrers es van estrenyent i ja pràcticament no es pot avançar: és impossible que milers de persones puguin travessar per aquí. Som al barri Georgino Andrade, a pocs centenars de metres de la Universitat Politècnica, on resisteix un nombrós grup d’estudiants que cada nit han estat víctimes de ferotges atacs des de fora del recinte, amb bales incloses. Persones situades a l’entrada del barri ens demanen que ningú faci fotos o filmi per preservar la seguretat de tothom. El barri està literalment en peu de guerra: barricades amb llambordes de més d’un metre d’alçada, veïnes enfilades al sostre de les cases fent guàrdia, molta tensió i cansament a les cares de gent d’escassos recursos però d’immensa força moral. Els ulls de les habitants d’aquest barri (nens i nenes, dones i homes) em quedaran gravats per molt de temps: han patit escomeses diàries per part de la policia, registres il·legals, detencions, i mantenen ferma la seva postura. Dubto que aquí hi hagi algú que no sigui sandinista. Se saben de memòria la cançó “¡Que vivan los estudiantes!”, i per això actuen en conseqüència.
Desisteixo de continuar, però no puc fer els sis quilòmetres de tornada caminant, les cames ja defalleixen, però no passa res: una camioneta solidària ens recull a una vintena de persones d’entre els centenars que esperen tenir la mateixa sort i que han de tornar a Metrocentro, i ens apilonem a la tina. Avui tothom ajuda, avui tothom col·labora i avui tothom mostra amb orgull la bandera de Nicaragua. La ràdio informa que ja són vuit els chayopalos caiguts en diferents punts de Managua. Comptant que n’hi ha uns 150 a tota la capital, és evident que l’orteguisme manté encara una bona base de ferro sobre una població exhausta però alhora esperançada: cal no perdre-ho de vista.
Article publicat al número 453 de la Directa
